"l que és injust és que, ara que l'amplien, una dècada tard, hi facin un edifici ambulatori, un d'industrial i una planta quirúrgica. Habitacions dignes? Zero. Llevant ha de plorar perquè li donin serveis bàsics, com al 87, quan es manifestà per demanar aquest hospital. Com quan al 98 començàrem a exigir el retorn del tren". 
per Miquel Piris
Egipte són piràmides. Mallorca, hotels. Si els mallorquins hem brillat al món, a més de tirar pedres amb una fona, ha estat com a constructors d'hotels. Hem regat de ciment arreu del planeta on hi vulguin anar els turistes en massa. És "lo nostro"! I un hospital és una espècie d'hotel on toca anar en els pitjors moments de la vida o afrontar la trascendental trobada amb la mort. Però tanta experiència hotelera i tants milers de milions d'impostos pagats a Madrid, a Llevant no han servit de res. Després d'anys de reivindicar-lo, només varen saber construir un hospitalet que ha encollit al ritme que ens saturaven d'immigrants i turistes. L'únic que ha crescut són les goteres, la certitud que hauria de ser totalment públic i la convicció que els mallorquins som el darrer mot del credo, aquells a qui es pot menysprear, any rere any, sense que ningú alci gaire la veu davant tanta injustícia més enllà de qualque article que no serveix per res, com aquest.
El més gran que pots trobar a l'hospital de Manacor són els treballadors. Des d'atenció al públic, als metges, passant pel personal d'infermeria. Aquests darrers són amb els que acabes tenint més contacte. T'ajuden, t'escolten, t'ensenyen, t'animen... El seu cor és tan gran que costa entendre que un hospital tan minúscul el pugui encabir. Un hospital tan magre com els 950 euros que cobren alguns de sou base per omplir aquest edifici de dignitat, empatia i professionalitat.
En aproximar-t'hi ja s'intueix la seva esquifidesa pels vorals de la carretera inundats de cotxes que no caben a l'aparcament. Has de compartir habitació amb britànics, alemanys, canaris i qualque mallorquí que ronquen com la maçola d'un campanar, tenen demència senil i s'escapen de nit, et posen "La que se avecina" setze hores a tot volum o són esquizofrènics que, de cop, s'han posat la teva roba (anècdotes viscudes). L'habitació és tan diminuta que, en seure a la butaca d'acompanyant, envaeixes la meitat de l'altre amb la cortina ronyosa que mira de separar-vos i t'orna el cap com a vel de núvia. Una cortineta que de poc serveix quan cerques una mica d'intimitat per intentar defecar si no et pots moure del llit o quan arriba el moment de traspassar exhalant per darrer pic en una habitació compartida amb desconeguts. Als hotels, això no passa! Ho confita entrar al bany per dutxar-te i comprovar que s'ha convertit en una piscina on patines més que en Rubiales. És per a posar-se en vaga de fam, com sa mare.
Les seves habitacions són tan microscòpiques que només zeladors experts en Tetris són capaços de treure el llit amb el malalt per una porta més justa que la llei. El que és injust és que, ara que l'amplien, una dècada tard, hi facin un edifici ambulatori, un d'industrial i una planta quirúrgica. Habitacions dignes? Zero. Llevant ha de plorar perquè li donin serveis bàsics, com al 87, quan es manifestà per demanar aquest hospital. Com quan al 98 començàrem a exigir el retorn del tren. I hauríem de tornar a sortir a cridar que ja n'hi ha prou, que ens agrada molt ajudar a Extremadura, Castella i Lleó o Andalusia amb els doblers que paguen els ciutadans de les Illes Balears, perquè d'impostos, en generam molts més que ells. Ara, el que no és tolerable ni comprensible és que any rere any ells rebin més inversions per habitant que nosaltres en educació, transport públic i, per descomptat, en sanitat.
Miquel Piris