L'ÀGORA DE L'OBRA CULTURAL BALEAR

Aquesta secció publica, a les revistes de l'Associació de Premsa Forana, articles tramitats per l'Obra Cultural Balear

Demografia i país
Joan Pau Jordà

Ara fa uns dies llegia a la premsa que la població de les Balears es va situar a 1 de gener de 2022 en 1,17 milions d'habitants (1.176.659 habitants) un 44% més que fa un quart de segle. Aquest creixement es centra en els municipis més poblats com Calvià, Eivissa i Inca. En canvi, Palma perd població. Ës normal, els barris estan farcits de famílies que, empeses pel preu de l’habitatge i seduïdes per les bones connexions per carretera, marxen més enllà de la via de cintura a la recerca de major qualitat de vida, decideixen mudar-se a pobles de la Part Forana com Lloseta, Esporles o Santa Maria.

La conclusió es clara. Cada dia arriben nous mallorquins, immigrants atrets per les oportunitats laborals que ofereix el turisme. S’ha de dir que aquest és un fenomen relativament nou a les Illes Balears: abans de 1950 quasi tothom havia nascut a l’arxipèlag i no hi havia quasi nouvinguts. Avui aquests representen quasi el 50% de la població. Entre 1950 i 1980, les persones residents a les Illes Balears nascudes a altres indrets d’Espanya varen arribar a superar una quarta part de la població, i entre l’any 1990 i 2020 el nombre d’habitants provinents de l’estranger va passar del 4,5% al 25%, sent en bona mesura individus extracomunitaris. Com a resultat de tots aquests intensos processos podem dir que menys del 40% de la població illenca es pot considerar descendent dels “mallorquins” que hi vivien abans del turisme de masses.

Aquestes tendències no han fet més que confirmar-se amb els anys. S’espera que el nombre de forans augmenti, i que d’aquí 20 anys siguin sis de cada déu les persones de fora. A tot això, a més, s’han de sumar centenars de milers de treballadors que venen a fer la temporada turística, amb tots els problemes de manca de serveis públics i cohesió social que això suposa.  Podem pensar que a Mallorca no “hi cap més gent”, però gens més lluny de la realitat. L’illa té avui 244 habitants per quilòmetre quadrat. Barcelona 16.000. De fet, la densitat de població de Balears és similar a la d’Euskadi, Catalunya o la Comunitat Valenciana.

Ara bé, el que està clar és que tots aquests processos tenen un fort eco sociolingüístic: l'ús social de la llengua catalana ha reculat molt i en molt poc temps (més de vint punts percentuals en els darrers quinze anys) i segurament ho seguirà fent en un futur. No perquè la gent deixi de parlar-ho, sinó perquè en una societat com la nostra on tothom sap parlar castellà, les oportunitats de parlar en català minven exponencialment per als nadius amb la immigració. Emperò, no siguem negatius: la situació no és del tot dolenta per a la llengua catalana i els seus parlants. Malgrat els intensos canvis sociodemogràfics esdevinguts i sobretot, les limitacions d’un Estat com el nostre, els illencs hem estat capaços de teixir uns forts consensos socials entorn del paper social de la llengua i cultura catalanes... i ho seguirem fent.

Tinguem clar que la immigració és un element clau dins qualsevol societat pròspera i desenvolupada. La societat envelleix sota el marc de l’anomenada Segona Transició Demogràfica. És a dir, el nombre de nins es redueix a poc més d'un fill per parella alhora que l'esperança de vida s'allarga. Això permet mantenir, a grans trets, els efectius poblacionals, però envellint-nos com a societat. Així, els territoris que no creixen demogràficament difícilment creixen econòmicament. L'illa té fam de cambrers, picapedrers i cambreres de pis, i nosaltres no tenim prou fills. Així que demanem mans a qui en té per donar. L'interior peninsular, el Magrib i Sud Amèrica, per exemple. Ara bé, el futur està ple d’incerteses i és arriscat donar-ho tot per fet. Per exemple, no sabem ben bé com els canvis socials, polítics i econòmics futurs afectaran als països emissors del Nord d'Àfrica, Llatinoamèrica i Europa Oriental. Afectaran el flux continu d'immigrants que hem estat rebent a les illes fins ara? i si les respectives regions com Andalusia o Castella deixen de tenir excedent de mà d'obra per enviar-nos? Alguns indicadors demogràfics apunten ja en aquest sentit. Menys encarà sabem quin futur té el nostre fràgil model econòmic. Seria possible que la gallina dels ous d'or que es diu turisme mori a la pròxima crisi econòmica, i que la prosperitat de l'illa desaparegui a mitjà termini? Qui sap!

En definitiva, la combinació d’aquest model econòmic i polític, així com els continuus canvis socials, ens ha portat als mallorquins a un cert grau de desconcert col·lectiu, en un món cada vegada més complexa i globalitzat.

Joan Pau Jordà,
Doctor en Demografia