Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1786

  
PREGÓ
 
DE

L’ESPERANÇA


2008

  



 

Per Maria Isabel Vives


  
Quan el rector Miquel Mulet va demanar-me si volia fer el pregó de les festes de l’Esperança, els meus sentiments foren contraposats: per una part em vaig sentir afalagada que m’hagués tingut en compte per a un acte tan especial, i per l’altra vaig tenir por de parlar en públic i de no estar a l’alçada del que se’m demanava. 

Jo vaig néixer i em vaig criar a Cala Rajada. La meva mare és d’un poble Cáceres anomenat Aliseda. Ella sempre ha tingut molta fe en la “Virgen del Campo”, una verge venerada en un santuari situat a una muntanya propera.  Per Pasqua es fa  una romeria en la qual es treu la verge de l’ermita i es baixa al poble en processó. Com que sempre he vist que la meva mare tenia un diàleg constant amb la Mare de Déu, des de petita he estat familiaritzada amb el culte marià.

A mesura que vaig anar  tornant gran, i malgrat que la meva relació amb l’església era constant, jo vivia bolcada en el meu entorn personal que era Cala Rajada. Vaig casar-me i vaig ser mare i la vida continuava dins la seva normalitat. Les meves filles començaren l’escola a Capdepera i la meva relació amb el poble es va intensificar. Fa uns 7 o 8 anys, uns problemes de tipus personal varen submergirem dins el desconcert i la intranquil·litat i fins i tot el desconhort.

Fou aleshores quan la vida quotidiana de dona treballadora, esposa, mare, filla i de mi mateixa com a persona, varen entrar en crisi. En aquella època difícil jo buscava algun tipus de consol al meu voltant. Una amiga em va començar a parlar de les novenes a la Mare de Déu del Castell, de la Verge de l’Esperança, va començar a animar-me a pujar amb ella, i com que era el temps en què les meves filles feien la catequesi, totes vàrem començar a anar-hi.  Tot allò em ressonava, em recordava la fe de la meva mare i la seva família.

Així vaig anar, de mica en mica, acostant-me al Castell. Vaig començar a parlar amb la Verge i a establir un diàleg femení, de dona a dona. Sentia que la pau i la comprensió envaïen el meu esperit. Per mi va ser fàcil gràcies a les experiències de la meva infància. Eren cultes molt semblants,  les dues verges eren  mares, venerades a santuaris situats a petites muntanyes. 

El fet físic de pujar caminant a la capella, arribar sentint els alens forts als pulmons, trobar-se després la imatge embarassada i veure la feminitat que traspua, tot plegat m’ha produït sempre una profunda emoció... Pot ser per la identificació amb ella com a mare i esposa. Però també hi ha l’aspecte del seu significat, del seu simbolisme: de l’esperança.

L’esperança és una de les virtuts que mes ens ajuda a sostenir-nos, a fer-nos confiar que el dia a dia pot ser millor, però també que ens fa pensar en un futur per a nosaltres mateixos i per als nostres fills, ple de joia i de ventura.

La novena de l’Esperança, antiga i tradicional, ens obliga durant nou setmanes a reflexionar i a replegar-nos. A retirar-nos del món durant una estoneta, cada un dels nou diumenges. A pensar en els nostres problemes i a confiar en la seva solució. Aquest és per mi el sentit de l’Esperança.

El dissabte de l’Esperança pujam finalment al Castell a celebrar les completes. És la manera gabellina d’inaugurar l’hivern. La meva sogra m’ha contat que abans les dones estrenaven l’abric nou, aquest dia. Al Castell, el fum dels festers, perfumat per l’olor de la llenya banyada pel gasoil. Qualque any també un poc d’aiguaneu. Tot plegat creant aquest ambient màgic i místic que ens ajuda a entrar en l’estat ideal per a retrobar-nos amb la nostra fe.

Poc després ja arriba Nadal, just una setmana. Un temps per a esperar amb esperança la vinguda de Déu, per a recordar el misteri de la seva vida, un temps per a reafirmar les noves creences amb l’amor dels homes.

Com veis, la meva relació amb el Castell i la seva festa potser sigui un poc diferent de la major part dels gabellins, que l’heu heretada dels vostres pares. La meva està construïda per la necessitat de consol i pel record familiar. Jo sóc una gabellina orgullosa d’haver construït la meva relació amb l’Esperança de gran, des del diàleg de dues dones, des de la comprensió, l’amor i l’afecte, i sobretot des de l’esperança que la vostra, que la meva mare de Déu, m’ha donat. 

Per això, tal i com la meva mare em va ensenyar la seva fe en la Virgen del Campo, jo vull ensenyar a les meves filles a creure i tenir fe i confiança en l’Esperança. I  m’agradaria que els gabellins fóssim capaços de contagiar la nostra fe a tots els nouvinguts i que la nostra creença ens ajudi a passar amb esperança aquests temps difícils que ens toca viure.

 

Molts d’anys

   

           Capdepera 17 de desembre 2008

 
Maria Isabel Vives Liberal