Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1712
Monòleg del Cap

SUPERESTRET

   Sabeu l'acudit dels dos catalans que estiren una pesseta? Imagina't si és vell que quan en Fraga se va treure el carnet de conduir ja el contaven. Bé, per ventura no és tan vell com això, però és molt vell. És vell i injust. Homo! Sé de què xerr, fa més de 20 anys que visc a Catalunya (i un poquet a Mallorca). En realitat és al revés: els catalans som generosos, sí, i encara diria més, magnànims i àdhuc altruistes. Pensau que només pagam peatges aquí per casualitat? No, s'aprofiten del nostre tarannà generós. L'altre dia un paio va muntar un pollastre al peatge perquè va passar sense que el Teletac -una capseta que dus dins el cotxe i et permet passar per la barrera sense aturar- pitàs i, per tant, sense pagar. "Que vull pagar, deixeu-me passar, home, que després em diuen garrepa" i deia això mentrestant feia marxa enrera topant amb Déu i sa mare. "Deixeu-me pagar! Deixeu-me pagar!" Anava cridant. "Pataplam. El bony que m'has fet al cotxe em pagaràs, cabronàs, malparit...! Pagar? paga't un psiquiatra, desgraciat!" Clar, som tan generosos que mos tornam bojos. "Deixi'm pagar! Deixi'm pagar!" "Que ja li he dit que ha pagat tres cops!" "Per si de cas".

Image

   Com pot ser que els pobres catalans tenguem fama d'estrets? Jo estic convençut que és per culpa de persones com en Fernandes. Aquest company és un dels dos catalans de l'acudit de la pesseta i el fil de ferro, però ell va estirar tant que va fer fibra òptica. Que sí, que va en serio, en Fernandes és tan estret que és com si tengués superpoders. Tu podries estar-te hores pensant en com muntar-t'ho per ser un supergarrepa i ell, sense necessitat de pensar ni un segon, et superaria. El dia del seu aniversari, per exemple. A l'oficina, quan fem anys, n'hi ha que posen unes monedes a la màquina dels cafès i aquell dia et marques el detall senzill i entranyable. Idò en Fernandes va canviar el sistema: havies d'anar a la seva taula a cercar els 33 cèntims del cafè. Te'ls donava un a un i en acabar treia un paper i amb el boli et feia una ratlla damunt el nom. Passava llista, el cabró! Per si anaves a repetir!! És superestret!! L'heroi de l'estalvi!! Aquest torrapipes no el van parir a un hospital, no, el van parir al Corte Inglés el dia de les rebaixes. I està clar que el van parir amb un defecte a la bufeta. M'expliaré. Quan anàvem de copes sempre em demanava què volia beure. "Què generós!", pensareu. Esperau un poc. En el moment en que els dos cubates estaven ja a damunt la barra i el cambrer estava ticant el compte, li agafava la pixera. "Ara torno, que em pixo!". "Em pixo, em pixo? Fernandes, si tu no pixes per no gastar aigua." "Tio, et noto inflat! És que m'està sortint gep, com als camells, per emmagatzemar l'aigua que no pixo!!".
   Ara, a en Fernandès gairebé el supera un amic meu de Mallorca. Jo diria que empaten. Un dia de juliol que feia una calor que fonia les espelmes, aquest amic va dur el seu seat panda de començaments dels 90 per anar d'excursió. Era el primer pic en moltes sortides que gaudíem de tal honor. Al·leluia! vam pensar. Al·leluia m'has dit? Merda seca! Aquell panda atrotinat tenia l'aire condicionat espatllat, o això mos volia fer creure el molt garrepa. Però lo bo no va ser això, no. La malifeta grossa va ser que mos va fer anar de Cala Rajada fins a Valldemossa amb les finestres pujades per no gastar benzina. Els seus coneixements de física eren proporcionals a la seva avarícia. Després d'aquella experiència, quan vaig a la sauna del gimnàs és per refrescar-me.
    Un altre dia parlarem dels "generosos" que conviden a cafè o cervesa al bar i després, si n'hi ha un que mai no convida, li fan una creu a una llista com la d'en Fernandes. Un fenomen que a Mallorca no passa mai. Gairebé mai. Passa poc. Passa, però només a segons quins pobles. Comarques. Ho deixarem per un altre dia. 

Miquel Piris