Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 607





"Perquè per damunt de tot, ser feminista és tenir empatia i ser humanista, creure amb el capital humà". 







Quan fa devers vuit anys amb l'auge dels partits que segons els mitjans mediàtics sabien "canalitzar" la ràbia popular contra la corrupció imperant del PP i el PSOE i que perjuraven canvis significatius si qualque vegada assolien batlies, governs o alts càrrecs públics, una de les coses que posaven damunt la taula aquests partits com Unidas Podemos, quan els resultats electorals obligaven a dependre d'ells per poder governar, era una màxima que fa reflexionar: "... El canvi no passa per llevar al PP i posar al PSOE..." I aquesta màxima, malauradament, pot extrapolar-se cap al concepte majoritari de feminisme i, fins i tot, cap al mateix PSOE, si em permeteu.

I clar, si fa devers vuit anys l'auge dels partits alternatius, com UP, ja es veien com una bona tria per futurs governs aquestes anomenades alternatives no vingueren soles. A partir de llavors ja començàvem a conèixer a les dones masclistes com a resposta al feminisme. És a dir, a les dones que recolzaven polítiques palesament "anti-dona", o sigui, per a minvar o fer invisible gairebé l'impacte social del maltractament cap a les dones. En altres paraules; les típiques dones que defensen que si una dona és maltractada és perquè s'ho ha cercat i que té un equivalent masculí, que també hi ha homes maltractats i morts per les seves parelles, que la violència no té gènere, com diuen. Des de llavors ençà aquestes dones de cada vegada han anat fent-se més visibles i a tenir més veu, ja sigui per mor del partit polític on pertanyen o el grau de responsabilitat que duen a terme en l'àmbit del sector privat o públic. I aquí és precisament on vull endinsar-me.

Molta gent està convençuda que si hi ha un mètode paritari dins un govern o una empresa, o que si hi ha més dones al capdavant d'un càrrec..., això ja passa, o sí o si, per ser el paradigma del progrés i tot ja ve rodat. El feminisme de debò no funciona així i no pot caure mai per mai dins aquest error. Malauradament, el sistema ens hi fa caure més sovint del que sospitam, inconscientment, o pitjor encara, conscientment. Avui, tal com s'entén la llibertat femenina, el fet que hi hagi més dones davant càrrecs de responsabilitat està més a prop del "famellisme" que del feminisme. I és molt trist dir-ho així, però és ben cert. El que vol el sistema, és això precisament, que es confonguin aquests dos conceptes.

Existeix la dona masclista, la qui fa mamballetes a les polítiques anti-dona dels masclistes. Hi ha la dona "famellista", la qui creu que per ocupar un seient o un càrrec ja és na Rosa Parks. I, finalment, hi ha la dona feminista, la qui lluita contra la degradació espiritual, mental, social... del gènere femení. I això ens inclou a tots. Perquè per damunt de tot, ser feminista és tenir empatia i ser humanista, creure amb el capital humà. Un concepte que mereix l'esforç pel qual lluitar. Per això m'indigna molt que ens facin creure que si hi ha més dones dirigint un govern o una empresa les coses ja van millor. Allò que fan realment aquestes dones és obeir un sistema paternal i injust sense traduir al món el fet d'haver més dones dins un determinat lloc. Dins el mateix si de l'Ajuntament de Capdepera, com tants d'altres, hi ha sectors on hi ha decisions que són duites a terme per dones i així i tot hi ha hagut molta de gent que no s'han pogut beneficiar. Allò que veurem de debò dins el feminisme serà quan una dona a l'hora d'ocupar un càrrec, públic o privat, es demani: que puc canviar jo d'aquí perquè ningú quedi enrere? Aquí és on veurem a les autèntiques feministes!!


Miquel Estelrich Bestard