Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1694
MEDIA VERÓNICA “La media verónica” suposa tècnicament el primer acte de sometiment del brau.

CATACRACK (metodologia)
 
Enfrontats a la crisi econòmica, molta gent insisteix a obtenir respostes contundents que l’ajudin a fer-se una idea  clara del que està passant, quan el significat de la mateixa paraula crisi al·ludeix, precisament, al fet que s’està en una situació confusa de la qual no sabem ben bé com hi hem arribat ni com sortir-ne. Com escriví, amb una precisió insuperable, el tàndem més famós de la filosofia espanyola, O. y G., a les seves obres completes: "No sabemos lo que nos pasa y esto es precisamente lo que nos pasa". Adoptar aquesta actitud mental, si això és possible, és una bona manera d’encarar-se a la crisi. 

Hi ha qui compara la crisi a travessar un túnel. Ara estam a les fosques; però un moment o altre albirarem una llumeta que ens guiarà i en sortir tot serà com abans. Precisament, si  tanta por fan les crisis és perquè quan se n’ha sortit les coses no són com abans i mentre dura ningú sap si en sortirà beneficiat o perjudicat i, en no haver-hi un receptari, tots anam prenent decisions a les palpentes, sense saber del cert si són les correctes. Si volem seguir amb les metàfores, més que a un túnel, una crisi s’assembla a entrar en un forat negre dels quals no sabem les lleis que els regeixen ni com se’n pot sortir ni com ens transformarà en passar-hi. Per a ser breus, a tall d’exemple, criaturetes com Mussolini, Hitler o Francisco Franco Bahamonde foren paràsits de la crisi econòmica dels anys 30, i la II G.M. no n’és aliena. Una vegada superada la Gran Depressió, Anglaterra es trobà que havia deixat d’esser la primera potència mundial, substituïda per EEUU, on el president F. D. Roosevelt s’inventà el “New Deal”, origen de l’intervencionisme i de l’economia tal com la coneixem avui en dia. (Serà B. Obama un Roosevelt?, proposarà un Nou Contracte?).
 

Un dels causa-efecte de la crisi és la pèrdua de confiança de les persones en el correcte funcionament de les institucions econòmiques: les financeres, els mercats, la part de la burocràcia estatal encarregada de controlar el sector privat, els sindicats, les empreses, les borses de valors, els ministeris d’economia, etc. D’aquí que s’insisteixi tant en la frase feta “tornar la confiança als mercats  financers”, encara que no se sàpiga ben bé com. Les fallides en les empreses financeres causaren desconfiança que a la vegada motivà reaccions (venda massiva d’accions, exigència de comptabilitats fiables, execució d’hipoteques, etc.) que empitjoraren la seva situació, que a la vegada augmentà la desconfiança que s’estén a altres àmbits... En el sistema financer, qui ho havia de dir!, la confiança és la clau de volta que permet el benestar de la col·lectivitat i l’aparició de conductes egoistes condueix a la ruïna. Si cada qual, per a salvar-se, acudeix a la finestreta del banc a retirar els seus estalvis, les conseqüències són catastròfiques, en canvi, si es manté la solidaritat, el resultat final millora.  De fet, la confiança és una condició necessària per a la civilització, i si manca es pot caure en la barbàrie. 
 

Es conta l’anècdota d’un assessor del president Clinton que, en una reunió, cansat de xerrameca, etzibà: “És l’economia estúpids, és l’economia!”, encara que quedar embadalits davant les oscil·lacions dels valors borsaris pot resultar fatal. Si la crisi s’agreuja donarà lloc a una situació que poques vegades es dóna en la història, un estat excepcional en el qual és possible tornar posar nom a les coses (“En el principi va esser el Verb”). Ja no estam davant la politequeria de lleva’t tu que ara jo seré el Conseller o el folklore d’unes eleccions, sinó davant lluites pel Poder en majúscules, que poden ser esgarrifoses, entre Estats, nacions, classes socials, estrats socials i econòmics, fins arribar a cadascun dels individus per a mantenir el seu rol social i l’status. Potser que si el conciliàbul tingués lloc avui, James Carvilla substituiria la paraula “economia” per la de “política”. (Irlanda i Grècia han començat a fer la guerra financera pel seu compte, l’Unió Europea és un rei que es passeja despullat pel món, Nancy Pelosi ha sortit en defensa del poble nord-americà dient que “s’ha acabat el joc”, els grans afavorits de l’economia neo-liberal prenen posicions al voltant de John Mackey –entre els seus assessors econòmics hi ha destacats protagonistes de l’embull financer dels darrers temps–, i a tot això, Rússia es referma en les fronteres del sud,  Xina  es dedica a fer demostracions de poder, d’aquí a no massa el principal soci comercial de Japó  serà el tradicional enemic de tota la vida, Xina, i n’Alonso no guanyarà el mundial de xofers, ...). 
 

S’ha d’anar alerta a no caure en el parany  de la falàcia euclidiana que consisteix a pensar i creure i creure i pensar que la suma de les parts és igual al tot. El nostrat president Zapatero presumeix que l’economia pública està preparada per fer front a la crisi i que tenim, potser, un dels més sanejats sistemes financers del món, la qual cosa està molt be; però a la vídua que necessita la pensió, al que perd la feina, al que no sap si d’aquí a pocs mesos podrà continuar fent front a la mensualitat de l’hipoteca, al que per arribar a fi de mes ha de fer mans i mànigues o a l’empresari que depèn d’un crèdit que no li concedeixen, a tots aquests, el fet que el Santander surti comprador en temps de rebaixes no els serveix de res. És més, a ningú li agrada, sobretot quan passa dificultats, que li freguin pels morros com estan d’encantats de conèixer-se. No s’ha de confondre la gimnàstica amb la magnèsia.
 

Folleu, folleu… que pot esser divertit!