Documentació Gabellina i Oriental (27)
Una visió a través de la mirada
d’Antoni Domínguez Moll (1903-1939)
De dreta a esquerra o d’esquerra a dreta, tant se val, talment com ho fa en Fabio.
We had been creeping forward for such an age that I began to think we had gone the wrong way.
George Orwell, Homage to Catalonia.
Bé, en realitat potser hauríem de dir que mai se n’ha anat. Però la connexió amb el passat, la imatge que ens retorna, és tan actual que fa feredat. Tots els ingredients que fan insana la democràcia s’han juntat en un còctel que, ens agradi o no, haurem de beure com si res: homus de palla connectats amb el capital, amb els polítics i amb els ressorts de l’administració que s’ho van venir tot molt bé; polítics sense ideologia i amb la única missió a la vida que conservar el poder i exercir-lo amb autoritarisme (PPOE); una economia antihumana al servei d’una minoria sense ànima (la gran patronal i el poder financer internacional); una privatització i destrucció de la natura fins a límits insostenibles (Canyamel i Cala Agulla, com exemples paradigmàtics); una premsa venuda i comprada per tal de defensar l’statu quo imposat per la força de les armes i de la història (Fabio i el seu Faxvermell indescriptible en funcions d’anestesista, ara reconvertit en El Erizo Negro, —o potser també vermell?—, i una massa «inerme i amòrfica» que viu de «pa i futbol» sense altres punts de vista... sense interessus de classe, sense il·lusió i sense altra sortida que la submissió permanent i acrítica.
De tot això ja en parlen els llibres d’Isabel Peñarrubia, que en altres ocasions he definit com a manuals per a entendre la realitat actual, on el caciquisme hi figura com a tret més definitori dels règims espanyols de la Restauració borbònica, i també en parlava el gabellí Antoni Domínguez Moll en els seus articles de l’època republicana, com aquest que presentam avui, publicat l’octubre de 1931, on denuncia la passivitat dels socialistes i de les societats obreres davant els fets consumats del caciquisme.
Ara el caciquisme ha tornat i ho ha fet amb noves cares i amb noves formes. Alguns «socialistes», gabellins i també estatals o fins i tot europeus, no només no denuncien, sinó que se sumen a les formes i maneres del caciquisme amb un entusiasme que assusta, equiparant «socialisme» i populisme amb més pena que glòria, apuntalant un règim corrupte que, per desgràcia, es troba molt lluny de la regeneració. El «socialisme» —d’alguns «socialistes» batlians municipals gabellins, si més no— no pretén canviar el món i la correlació de forces a favor dels treballadors. Només demana, i li és concedit, repartir les miques del Gran Pastís entre els submissos i els bons al·lots.
Tot això s’assembla massa a la descripció que feia Antoni Domínguez —el 1931!—, i ens mena a conclusions molt difícils d’acceptar, però que són reals i que no podem defugir.
«Roda el món i torna al Born!», podríem dir sense por a equivocar-nos. Passa el temps, passen els anys, i la misèria humana segueix el seu camí i puja cap el cim més alt, on ens espera la desolació i la mort.
I precisament això, la desolació i la mort, és el que va trobar Antoni Domínguez a Menorca el 1939, on va morir afusellat per les tropes feixistes coaligades amb els grans cacics encapçalats pel «gran» Joan March Verga; però primer fou increïblement expulsat del Partit Comunista, que ell mateix havia ajudat a fundar a Capdepera ja feia alguns anys. Si hagués estat a Mallorca, hauria anat a parar a Son Coletes i cremat en una foguera. Si hagués estat a Barcelona el 1936 o 1937, hauria mort d’un tir al cap a l’Arrabassada o hauria caigut en el pou negre de la txeca de Vallmajor. Perquè Domínguez no es casava amb ningú, i la independència i la dignitat tenen, a vegades, aquest preu: te maten de per tots els costats, te disparen des dels quatre cantons, te persegueixen des de totes les ideologies. I tot això, evidentment, posa els pèls de punta. Perquè el caciquisme va silenciar per sempre Antoni Domínguez i ara el caciquisme ha tornat amb totes les seves mangarrufes de sempre i ens mostra la seva rialla macabra i mentidera, cínica i canallesca, i ofereix, de la mà d’alguns «socialistes» i d’en Fabio i la premsa groga [negra o vermella], les miques del Gran Pastís per tal que pugui continuar l’espectacle de «Pa i Futbol» fins que el Planeta no pugui més i digui: Prou, s’ha acabat el bròquil!
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
A los albañiles de Capdepera
Estos camaradas de Capdepera están sin ninguna noción práctica para hacer prevalecer sus derechos de explotados. Están organizados, pero cuya organización carece en absoluto de fuerza positiva para presentar unas bases de reivindicaciones a la patronal. ¿Por qué permanecen en este estado inerme y amórfico? Según versión de algunos amigos que forman parte de dicha colectividad, radica de que, son muchos los que les causan vergüenza de pasar a la categoría de revolucionarios. Y ¿por qué son tan sensibles a esa nerviosidad? Sencillísimo; porque varios de ellos tienen roce «amistoso» con los negreros del pueblo: boticario, Caldentey y Compañía; y dichos tiranudos les han inculcado que en esta localidad, para ser honrado y decente (lo digo en expresión figurada) hay que ser sumisos y besar la mano «santa» del verdugo que maneja el látigo.
Esta es la conclusión concreta que he sacado de este estado de aberración en que se halla el albañil de Capdepera.
Desde luego los hay que piensan de distinto modo, pero se ven arrollados por la atmósfera servil y pesimista de sus compañeros.
Vamos a ver, compañeros; ¿Cuándo saldréis de ese letargo que anula por completo vuestra personalidad convirtiéndoos en autómatas en manos de esos ilustres señorangos que a vuestra presencia os adulan y al virar las espaldas se ríen de vuestra ignorancia? Habéis de tener presente que la redención del obrero ha de ser obra del obrero mismo, y no hay que vender vuestra dignidad a esos magnánimos corazones por las falsas promesas (todo en ellos es falso: lo único verdadero para ellos es la dignidad del vil metal) que os hacen.
¿Lo consideráis justo y lógico, hermanos, que un sencillo galoneado del ejército perciba cincuenta duros y vosotros, primeros oficiales, 5’50 pts., y los peones 4 y 4’50? ¿Con ese jornal de hambre podéis cubrir las necesidades que perentoriamente reclama vuestro hogar? Con esta denigrante miseria ¿podéis alimentar debidamente a vuestros hijos y darles instrucción, o sea, el pan del cerebro que es tan importante como el del estómago?
Aquí la razón se impone y con voz potente dice: ¡No! ¿Todavía no os habéis compenetrado lo suficiente hermanos, de que hemos llegado a un punto culminante de la Historia y es preciso que nos alcemos todos simultáneamente y, hagamos frente con valor y energía a los arduos problemas sociales para alcanzar nuestras justas reivindicaciones? ¿No veis que atravesamos unos momentos históricos en que los mansos corderos forzosamente han de convertirse en fieros leones? ¿Qué podéis esperar ya de ese flamante centro verguista mangoneado por la espuma caciquil a las órdenes del defraudador del Estado Sr. March? Nada absolutamente. Tiempo vendrá, pobres hermanos descarriados, que os daréis cuenta cabal de que la ruta que seguís no es la vuestra. Y entonces habrá llegado el despertar sublime de vuestras conciencias; entonces comprenderéis la grandiosa magnificencia de que el ser rebelde eleva y dignifica; de que el tener ideas avanzadas de Marxismo, es honroso y es adherirse a las leyes de la evolución hacia el progreso infinitesimal.
Mucho celebraría que mis pobres palabras hiciesen efecto en vuestras mentes y que en lo sucesivo emprendáis una nueva táctica para lograr lo que legalmente os pertenece y jamás se os ha otorgado.
Antoni Domínguez Moll
Capdepera, 4 Octubre 1931.
Publicat a Nuestra Palabra (10 octubre 1931), p. 4
L’alter ego digital d’Antoni Domínguez, ha estat l’amu en Sebastià Xerafí. Gràcies.
Fotografia de la Societat d’Oficials i Peons Picapedrers
«El Trabajo»
Aquests són alguns dels picapedrers dels quals, per bé o per mal, en parla Domínguez en aquest article seu que acabam de llegir. Entre ells hi ha el meu padrí Joan Blai del Recreo i també el meu mite i el meu veïnat Suador Beó, el Dimoni de Capdepera:
1. Joan Juan “Blai”; 2. Pere Fernández Colom “Murta”; 3.Antoni Calafat Genovart “Caracu”; 4. Jaume Gomila Nadal “Felanitxer”; 5. Joan Sancho Reus “Mercadal”; 6. Suador “Béo”; 7. Joan Flaquer Juan “Blai del Recreo”; 8. [?]; 9. Joan Garau Truyols “Redin”; 10. Bartomeu Ferrer Tous “Papa”; 11. Sebastià Melis Muntaner “Pintor”; 12. Miquel Rosselló Ferragut “des Molí”; 13. Joan Terrassa Pastor “Xicu”; 14. Joan Sancho “Caracu”; 15. De llinatge Ferrer “Veguer”; 16. [?]; 17. Jeroni Ferrer Garau “Maleter”; 18. Joan Flaquer “Ros”; 19. Pere Joan Massanet “Sabater”; 20. Pep Gelabert “Jaumí”; 21. Antoni, l’amu de na Creda; 22. Francisco Rigo Bauçà “Madrilenyu”; 23. [?]; 24. Sebastià Garau Tous “Racó”; 25. [?]; 26. Climent, casat amb una “Redina”; 27. Pere Sancho Reus “Mercadal”; 28. [?]; 29. Sebastià Garau Tous “Racó”; 30. [?]; 31. Sebastià Garau “Racó”, pescador; 32. [?]; 33. Pep Alzina “Cetre”; 34. Miquel Sancho “Mercadal”, “Reus”; 35. Bartomeu Lliteres Palou “Mola”; 36. Antoni “Fil”; 37. [?]; 38. Biel “Galió”
[Identificats amb l’ajuda de l’amu en Jaume Mengol i de Maria Rigus. Però qualsevol equivocació és única i exclusivament responsabilitat meva. S’accepten rectificacions.]
Postdata
Que ningú pensi que he escrit aquest article des de la distància, des de la displicència o des del menyspreu. Tot el contrari; m’ha produït un dolor interior que m’ha costat superar. La meva repadrina Francisca Rigus va ser una de les fundadores de l’Agrupació Femenina Socialista gabellina, com ja he contat a El metodisme a Capdepera; la meva padrina Maria Rigus també en va ser militant fins a la seva dissolució per les tropes el 1936; el meu Recreo va ser el local de l’Agrupació socialista gabellina durant una bona temporada, el meu padrí Miquel Llull va tastar la tortura al camp de concentració de Formentera després de passar per diverses presons mallorquines en trànsit cap al manicomi. I tots ells, tots els meus padrins, es deien socialistes. Algunes de les persones gabellines que són el meu far i el meu refugi, com Joan Rai i la seva mare Maria Vaquer, com Magdalena Coll Fornera o com l’amu Esteve Gómez o com el meu tio Pep, es deien socialistes a si mateixes i totes, evidentment, em mereixen un respecte que va molt més enllà de les paraules.
Però el 1974, a Suresnes, un cop de mà executat per joves nacionalistes, capitanejats per Felipe González i Alfonso Guerra, coneguts pels seus «negocis», es va fer amb el poder d’una organització socialista que posaren immediatament al servei de la Restauració borbònica, hereva directa de la Dictadura militar, seguint les directrius de les Classes Extractives, ara conegudes com a Ibex-35, reunides en conclave al Palco del Bernabeu, i tots junts, finalment, celebraren la «reconversió» del socialisme per les tavernes de Bonn amb una gran festa.
I a Capdepera un cop de mà, o una conspiració de palau, capitanejada per un petit autòcrata de poble, s’ha fet amb el poder del socialisme gabellí i l’ha posat al servei del retornat i renovat caciquisme que, amb una Blitzkrieg salvatge però ben organitzada i executada, pretén acabar amb qualsevol rastre de civilització damunt la nostra terra.
