PARENÒSTIC MALLORQUÍ.
NADAL
Al calendari persisteixen una sèrie de festes religioses i agrícoles molt antigues que han arribat fins nosaltres passant per diversos processos, com el de la romanització o la cristianització.
D’entre aquestes festes destaca, especialment, la festa de Nadal, moment en que el món cristià commemora el naixement del Fill de Déu. L'Església comença un nou any litúrgic. Nadal forma part del primer Cicle Litúrgic de l'any que comença amb la festivitat de Sant Nicolau, diuen uns, o de la Puríssima (La Immaculada Concepció), segons altres, i acaba amb els Reis, passant pel període de l’Advent i la festa de Nadal.
La festa de Nadal té antecedents pagans. 2600 anys abans de la nostra era, a Babilònia, la reina Semiramis va concebre un fill, Tamuz i ho va fer, diuen, sense perdre la virginitat. Aquest fill era la reencarnació del déu Sol, Ra pels egipcis i Baal pels caldeus. El seu naixement es celebrava amb grans festes. S’adornaven els arbres amb cireres vermelles que representaven el sol. També els romans celebraven festes en honor del déu Saturn, déu de l’agricultura, al voltant del 19 de desembre. Eren dies de diversió i de menjar. Els romans també acostumaven adornar els arbres amb bolles de color i fruites que representaven la fertilitat i el tribut al sol. Tal volta d’aquí ve la tradició de posar un arbre de Nadal a les cases.
Documentat per primera vegada a Estrasburg, el 1605, fou introduït a les nostres contrades als inicis del segle XX. L’any 1920 la revista Baleares es fa ressò de la festa de l’arbre de Noël celebrada al Círculo Mallorquín.
La festivitat de Nadal no es començà a celebrar fins al segle IV de la nostra era i sense tenir una data fixa, l’Imperi Romà d’Occident la celebrà el 25 de desembre i l’Imperi Romà d’Orient, el 6 de gener. Tant una data com l’altra molt probablement no coincideixen amb la data real del naixement de Jesús. L’evangeli de Sant Lluc diu: “A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat”. Els pastors de Palestina no vetllen al ras els seus ramats durant l’hivern perquè abans del quinze d’octubre retornen les ovelles des de les muntanyes als sestadors. L’església va reconèixer oficialment aquesta data l’any 345 per influència de Sant Joan Crisòstom i Sant Gregori Nacianzè. La idea de l’Església era la d’anar incorporant els ritus pagans existents, que des de sempre, havien celebrat el solstici d’hivern, l’arribada de la primavera o el solstici d’estiu. De fet ens consta que el 354 es celebrava a Roma la festivitat del naixement de Jesús simultaniejada amb la festa del Natalis Invicti, festa solar.
Està clar que al voltant de la festa de Nadal els dies s’allarguen, retorna la claror perduda paulatinament a partir de la festa de Sant Joan. Aquest fet és motiu de celebració.
El refranyer ens ho deixa ben clar: “Per Nadal, el dia s’estira un pam”,“Per Nadal, una passa de gall” o, “Per Sant Esteve, un pas de llebre”.
L’època del Nadal és època de regals que s’escalonen a la vetlla de Nadal, la nit de cap d’Any o el dia dels Reis.
El regals més primerencs arriben de la mà del Pare Noel.
Nicolau, bisbe de Mira en temps de l’emperador Dioclecià repartia regals entre els infants. Quan morí, l’Església el feu sant, Sant Nicolau o Santa Claus, festa que l’Església commemora el 6 de desembre. Pare Noel és la manera francesa d’identificar el “pare del Nadal”.
Aquest Pare Noel arribà a occident i ja en l’època contemporània, és un dels mites més moderns del cicle nadalenc. Arriba a Mallorca durant la primera meitat del segle XX i, probablement, ho fa de la ma d’alguna campanya publicitària. De fet l’any 1931 l’empresa Coca Cola el va vestir de vermell i blanc, els seus colors corporatius, de la mà de l’il·lustrador Haddon Sundblom, l’any 1931 i li va donar una embranzida molt important .
A Montserrat, el dia de Sant Nicolau, encara perviu la tradició d’elegir i consagrar un bisbetó d’entre els escolans nouvinguts. L’escollit exerceix, per un dia, de màxima autoritat dins el monestir.
El 24 de desembre a moltes de contrades de parla catalana es fa cagar el tió. Aquesta tradició forma part de la litúrgia casolana popular. Els infants, proveïts d’un bastó atupen un tió sostingut per un cap damunt la xemeneia, mentre que l’altra cap toca a terra, fins que treu els regals pels més joves de la casa. A Mallorca era tradició cremar el tió de Nadal, una rebassa grossa , generalment una soca d’olivera, que havia de cremar des de la nit de Nadal fins el dia de Reis.
“Sen Tomeu, duis un tió
gruixat i afavorit
que anit és la mitjanit
que va néixer nostre Senyor
per donar gran calentor
aquest vespre, dins la llar
a on ens hem d’aplegar
la família, llauradors,
bracers, oguers i pastors,
tió gros hem de cremar”.
La cova de Betlem és l’element central del pessebre. El betlem és una tradició que data del 1223. Sant Francesc d’Asís, a Itàlia, va voler escenificar el naixement de Jesús amb figuretes de cartró i amb el permís del Papa Honori III, va muntar-lo en una cova.
A Espanya, l’esposa de Carles III va portar a la Cort unes figuretes de porcellana procedents de Nàpols, que eren representatives de Nadal. Això va agradar tant al mandatari, que va demanar un Betlem complert per el seu fill. La idea es va estendre molt i va arribar a les diferents cases, que empraren diferents materials ( fang, roba, cartó,...) per a la seva confecció, i així fins els nostres dies.
La nit de Nadal és costum anar a Matines, l’església decorada de Neules, les paraules de la Sibil·la:” El jorn del judici, parrà qui haurà fet servici.” També podem trobar altres representacions simbòliques com el sermó de la Calenda, l’anunci de l’Àngel o la processó dels profetes.
Antigament les neules que es penjaven a les esglésies eren de veres, es podien menjar. Quan la sibil·la acabava de cantar tallava amb l’espasa els penjarolls de neules i la coca bamba del tamany d’un pa que penjava damunt el sibil·ler que havia de fer el cap viu per evitar que la coca caigués en mans dels fidels.
“Sibil·la, aguanta sa coca,
que no et caigui de ses mans,
que abaix hi ha quatre escolans,
dos petits i dos de grans,
que baden un pam de boca.”
El cant de la Sibil·la apareix documentat, com un cant en llatí, al segle X a Itàlia, França, Castella i Catalunya. A partir del segle XIII es troben les primeres versions en llengua catalana. Actualment només es canta a Mallorca i a la catedral d’Alguer a Sardenya. L’any 2009 per primera vegada en molts de segles també es cantà a la catedral de Barcelona i a la Seu Vella de Lleida en unes versions un poc diferents a la que estam acostumats a sentir i el 2010, amb motiu de la declaració de la Sibil·la com a patrimoni cultural immaterial per part de la UNESCO, es cantà a Menorca.
La nit de Nadal també va acompanyada d’alguna creença relacionada amb la pagesia i amb la patrona de Vilafranca, santa Bàrbara. Diuen que si es posa una lloca el dia de santa Bàrbara, dia 4 de desembre, els pollets neixen el dia de Nadal. Això no té res d’estrany, perquè les lloques coven vint-i-un dies, però si n’hi ha algun que neix a mitjanit, quan es gran canta cada hora, com un rellotge.
L’endemà, dinar de Nadal amb la idea de fer un menjar familiar:
Antigament brou de les quatre carns: Carn de porc, de vedella, de gallina i de cabrit, per la simbologia de cada animal amb diferents sants. El vedell per Sant Lluc; el porc per Sant Antoni; el cabrit per Sant Joan; i la gallina per Sant Pere. Aquests quatre sants guardaven a tots els que menjaven d’aquesta escudella.
També gall o indiot perquè diuen que quan la religió cristiana va instaurar el Nadal va establir que no es podia menjar carn. Aquesta norma no va agradar gens a la gent que fins llavors n’havia menjada. Per evitar un greu problema s’acorda que el capó no seria considerat carn i tothom en podia menjar: " Per Nadal ric i pobre menja gall". Des de la importació des d’Amèrica de l’indiot o gall d’indi hi ha molta gent que el prefereix al gall. Aquesta carn es solia farcir amb figues, pinyons i prunes i es solia comprar a la fira de Sant Tomàs que es celebrava el 21 de desembre.
Les ametlles, torrades, o bé formant part de torrons o pastissos eren el símbol de la prosperitat, perquè són el fruit de l’arbre que primer floreix després de l’hivern.
El torró pareix esser que té el seu origen a voltant del segle XVI quan el poble de Xixona, al País Valencià, després de la collita de l’ametlla va començar a fer un postre artesanal amb mel i ametlla. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-ho, i amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions i variants.
Ni ha d’altres que diuen que el torró rep aquest nom perquè al segle XVII, a Catalunya, assolada per la pesta, el gremi de pastissers va fer un concurs per fer un postre que simbolitzàs una pedra i que tengués totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç fet amb avellanes, mel i pinyons que va agradar a tots els presents. Des de llavors aquest postre duu el seu nom.
Dia de tastar la llet d’ametlla, costum d’origen medieval que ha perdurat en alguns indrets, especialment als nuclis propers de Santa Maria del Camí. Aquest procés s’ençata amb la trituració de les ametlles pelades i crues que es sol fer amb una mola de molí. Durant el procés de moldre s’hi afegeix aigua. El líquid que en resulta es bull a foc lent i s’hi afegeix sucre, canyella i pell de llimona.
Quan arriba Nadal arriben també les felicitacions, avui moltes d’elles en format electrònic. Tots ens desitjam salut, bones festes i ventura per l’any que ha de començar. Fa quaranta o cinquanta anys pels domicilis ciutadans passaven a felicitar les festes el femater, el sereno, el repartidor de diaris i altres representants d’altres oficis que entregaven en mà una felicitació que ells mateixos havien confeccionat i esperaven la propina o l’obsequi dels moradors de la casa, l’”aguinaldo” que es diu en castellà o les estrenes, en català.
Aquí teniu una mostra d’una felicitació de devers l’any 1950.
“M’ofici una baixesa
qualifica el maniós
i afirma la gent entesa
que és salut la llimpiesa
i jo treball molt gustós.
Si la ciència assegura
que és salut la netedat,
el femater, per ventura,
és el ser que més procura
pel bé de la humanitat.
Faig, replegant allò que és dolent,
un general benefici;
som actiu, amable, atent,
i tots, gratuïtament,
disposen del meu servici.
L’apreci més cordialment, m’inspiren tots, i voldria
per jo i per cada qual
que les festes de Nadal
les passem amb alegria”.
Posteriorment, es posà de moda una tradició importada d’altres terres: les postals de Nadal i també es començà a regalar a empleats i clients un obsequi per celebrar les festes, fou l’embrió de les paneres de Nadal, que enguany, sembla, que han estat escasses.
La segona festa de Nadal, Sant Esteva, és una festivitat considerada com la continuació de la festa anterior. “Per Nadal i sant Esteva, cadascú a ca seva”, diu el refranyer. Els antics romans ja tenien per norma guardar un “post festum” després de cada festivitat important. Era com un dia de pausa entre la festa i el treball.