Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2083






Posar portes a la mar



Alguns ho duim imprès al fons dels nostres records, i tots, sense excepció, ho podeu recrear per mitjà de les fotografies que ho documenten, moltes de les quals arreplegades per l’incansable Toni Coix. De què estic parlant? Idò de la vorera de mar de Cala Rajada, especialment del bocí comprès entre el Racó de ses Graneres i el moll. Un espai que, des de finals del segle XIX fins als anys 60 del segle XX, va ser per als cala-rajaders un espai vital, la connexió immediata amb la mar, quan aquesta era una mitjà per a la supervivència gràcies a la pesca i al comerç, i abans que aquestes activitats fossin substituïdes pel turisme.

Però, a més, per als més joves, era – sobretot a l’estiu – el lloc de la convivència, dels jocs, de l’esbarjo, de la vida... Tota aquella àrea, la platgeta gran i la platgeta petita, “es cocó”, el moll mateix, sense restriccions, constituïa un jugador natural del qual gaudírem immensament unes quantes generacions d’infants i al·lots, nedant, barquejant, pescant amb canya...

El turisme acabà amb tot allò i les dues platgetes foren substituïdes per amarradors per a barques de recreació i per a iots, i als al·lots que nasqueren posteriorment se’ls furtà un tros de la costa que se suposa que és de tots però que, ja ho veim, ha acabat essent per a uns pocs privilegiats.

Ara, el Club Nàutic, ha acabat de deixar-ho clar. Ha posat barreres arreu per tal que ni tan sols ens hi poguem acostar. Segurament amb tota legalitat, amb els papers ben clars. El Club Nàutic no ha fet res que no es faci pertot i si no hagués estat aquesta entitat hauria estat una altra. Però, per a molts de nosaltres, cala-rajaders vells, aquestes barreres són la dolorosa constatació de com el bé comú, fins i tot l’accés a la mar, ens és furtat a partir de la sacrosanta doctrina ultraliberal de la privatització de tot quant és susceptible de ser privatitzat.

Les platgetes ja fa estona que desaparegueren i ara ens han acabat d’arrabassar de l’ànima aquell bocí entranyable de Cala Rajada. Han posat portes a la mar. Visca el progrés!