Dia 14 de juliol de 2011
Refugi de Monte Bianco  - Refugi Les Mottets
Cinquè dia, 8 hores de caminada

   Ens aixecàrem d’hora, a les 7:00 ja prenien el berenar, i després de gaudir de les magnífiques vistes que ens oferia la terrassa del refugi i fotografiar-les, ens preparàrem per la marxa del que seria (segons el meu particular punt de vista) un dels dies més complets de la travessia. El TMB, des del punt on ens trobàvem, oferia dues alternatives. Una proposava pujar al coll de Checrouit i per la part alta arribar al llac de Combal, i la segona, la que vàrem fer, era seguir una pista forestal  que va paral•lela a la vall de Veny, pel bosc. 



   Pocs minuts després de la sortida trobàrem l’altre grup (dormien al càmping) i ens repartiren el dinar. Seguírem la caminada suaument, ascendent, fins arribar a unes cases (cantina de la Visalle) on s’inicià el camí de pujada al llac de Combal, quan el pendent es fa més gran. Anàvem per devora el riu, molt cabalós, per una pista prou ampla, i el bon temps ens permeté gaudir de les vistes  de les glaceres que baixen del Mont Blanc (Freney i Brouillard) i els pics, agulles i serralades que envolten la vall.



   Al llac de Combal s’hi arriba travessant un pont sobre el riu. De fet, més que un llac es tracta d’una zona humida, una plana inundada que travessàrem fàcilment fins arribar a una costa que ens dugué a un collet on es troben  unes instal•lacions militars abandonades i runes de cases, gairebé excavades. Aquest punt és el que vam triar per dinar i descansar, un lloc ideal. Mentre alguns feien la becadeta, uns altres pujaren uns metres més, fins a un refugi proper, a fer el cafè i admirar les glaceres de Miage i de la Lée Blanche des de més prop.



    Posats de nou en camí, ens dirigírem al refugi d’Elisabetta (2.258 m), on hi ha instal•lat un centre d’interpretació del medi, de visita gairebé obligada. Aquí aprofitàrem per fer fotos de grup. Ens trobàvem a un lloc amb unes vistes precioses (tenint en compte el mal temps de dies anteriors, trobàrem que era tot un luxe i el volíem aprofitar). Entre d’altres, es deixaven veure els cimals nevats del Mont Blanc de Cormayeur i el glacial de la  Lex Blanche. Reiniciàrem la pujada cap al coll de  la Seigne (2.516 metres) per unes rampes força pronunciades. 



   Dissortadament, el temps canvià ràpidament  i en arribar a una gran fita que marca el límit d’Itàlia i França, ja ens trobàvem envoltats de boira. Curiosament, era el dia 14 de juliol (festa nacional francesa) i dedicàrem unes cançons als  nostres companys. Ens estàvem creant una fama...!



   La baixada cap al refugi de Mottets la férem envoltats de boira i amb molt de fred. Afortunadament, el camí baixa ràpidament i inclús ens permeté fer algunes còmodes dreceres, sense oblidar que des del refugi Elissabetta a Les Mottets hi ha devers 10 quilòmetres. Les instal•lacions són prou rústiques ( s’ha de dir que hi ha obres de modernització) i consta de distints edificis (uns de dormitoris, un altre de dutxes i un altre de menjador). Abans del sopar, com sempre a les 19:00, férem la corresponent sessió d’estiraments, sota la direcció de mestre Pep. El sopar resultà discret però suficient. Això sí, el  menjador semblava un museu, per les parets i pel sostre hi havia tot tipus d’estris i eines antics. El local tornava a estar ple amb més d’un centenar de caminaires.



   Acabat el sopar, l’encarregada del local ens oferí un concert d’acordió, de tres cançons que els francesos corejaren animosament (es notava que els agradaven i tots les sabien tots), i en acabar demanàrem una guitarra i en Joan ens sorprengué cantant tot un seguit de cançons, començant per temes francesos, passant per melodies internacionals i acabant amb “Na Catalina sa Plaça”, que es convertí en l’himne del grup després d’uns quants bisos. Per a molts, aquesta sobretaula suposà un revifada de l’ànim (la jornada havia estat un xic dura) i ens n’anàrem a dormir ben contents. Defora plovia.



A mitja nit el cel quedà net com una patena, ple d’estrelles i amb la lluna il•luminant els cimals nevats (entre d’ells, l’Aguille des Glaciers). Un somni.

Dia 15 de juliol 2011
Refugi Els Mottets (1.870 m)- Refugi de La Balme (1.706 m)
Sisè dia, 6 hores de caminada

   Aquesta resultà (sempre sota l’apreciació particular) la jornada més completa pel que fa a la mateixa ruta, les vistes i la dificultat, tot adobat amb un bon dia. Però no anem tan de pressa, no ens avancem. La diana, com sempre, va ser a la mateixa hora, després vàrem berenar, vàrem preparar les motxilles i carregàrem la somera. Tot seguit iniciàrem la ruta amb una suau baixada cap al proper  poblet (realment es tracta d’una granja) de Ville des Glaciers (1.789 m.), on visitàrem un fabricant de formatge i comprarem un bocí per dinar (resultà ben bo). Des d’aquest punt hi ha dues opcions: una de més llarga (però més suau) per Les Chapieux, i l’altra (la nostra) pel coll des Fours (2.665 m), amb un fort desnivell de gairebé 900 metres. Així, tira-tira, iniciàrem la pujada que comença amb un tram ample  que s’enfila per una sèrie de revolts molt pronunciats. A mesura que guanyàvem alçada, el paisatge mostrava tota la seva bellesa: altes muntanyes, verdes prats, profundes valls, mentre que al fons hi podíem veure la ruta feta el dia anterior.



   En arribar a unes construccions que semblaven petits habitatges abandonats, agafàrem un caminoi cap a l’esquerra i iniciàrem un sender ben marcat, que s’enfila encaixonat al costat d’un rierol. A dalt podíem veure una mena de circ glacial (sense neu) que semblava que ens barrava el pas. Aquest primer pendent resultà prou llarg i les forces (pels dies de caminada seguida) flaquejaven, però l’ajuda del grup i el sentit d’equip, amb una bona dosi de beguda isotònica, facilità l’ascensió de tots.



En acabar aquest primer entrebanc, arribàrem a un preciós salt d’aigua  que formava alguns graciosos gorgs i ràpids, i iniciàrem la segona rampa, també molt aspra.



Quan pensàvem haver arribat al final del coll, ens trobàrem que encara quedava una altra rampa que s’enfilava inexorablement per la vessat nua de la serralada. Qualcú comentà que es tractava d’una pujada “psicològica”. Sí, sí..., psicològica i física! En una mena de campi qui pugui, començàrem la pujada cada un al seu ritme. Cal dir que el lloc resultava impressionant, preciós. En arribar al coll des Fours trobàrem una clapa de gel i férem el que solem fer quan trobam neu..., jugar com infants! Gaudírem de les vistes de “l’altre costat” del coll, descansàrem una estona tombats damunt uns pedres, sota el sol, ens férem les fotos de rigor i férem una picadeta. Després de l’esforç no podíem dissimular l’alegria d’haver arribat: a partir d’ara ens tocava baixar.  En pocs minuts arribàrem al refugi de la Croix du Bonhomme (2.433 m), on dinàrem a una magnífica terrassa.



    El grup mantenia un ambient molt distès, amb bromes i rialles. Després de fer el cafè i de menjar un boci de pastís casolà, iniciàrem la baixada, no sense aturar-nos a observar una reproducció panoràmica de les vistes.



   La baixada resultà incòmoda (s’havia d’anar en compte amb les pedres), especialment per la somera, però no tardàrem a fer els 2 quilòmetres que ens separaven del coll du Bonhomme (2.329 m).



   Aquest coll és un punt d’inflexió de la ruta, que s’obre a una vall ampla que ens mostrà el final de la nostra ruta: Les Contamines. Encara ens faltava baixar els gairebé 4 quilòmetres que ens faltàvem fins el refugi, així que, cametes me valguin!, férem la baixada amb certa rapidesa, encara que ens aturàssim a fer un descans i admirar el paisatge que ens envoltava. 



   Passàrem per un túmul, anomenat Plan de les Dames, on deixarem una pedra com marca la tradició. Arribats al refugi de la Balme (1.706 m) i acabat el ritual de dutxa, rentada, preparació de llits..., férem una llarga sessió d’estiraments a la gespa i celebràrem la feliç arribada amb uns refrescs, abans de  sopar. Aquest dia teníem ganes de gresca però ens fallà la guitarra, així que, en acabar la llarga sobretaula, visitàrem els companys del càmping i férem una mena de foc de campament. L’endemà ens quedava una etapa curta..., i era la darrera!

16 de juliol de 2011
Le Balme (1.706 m)  -  Les Contamines- Montjoie (1.164 m)
Setè dia, 2 hores de caminada


    De bon matí, la jornada s’inicià de manera diferent. Per començar, el berenar va ser a les 7:30 i es notava certa tristor davant l’imminent acomiadament. El Tour s’acabava. Sense frissar gaire, ens preparàrem, férem unes fotos a les vaques que pasturaven (i es barallaven) devora el refugi, unes altres retrataren el paisatge, la somera..., vaja, tot el que es deixava fotografiar, i partírem . 



   El camí, ample i còmode, resultà molt interessant.  De tant en tant voltàvem el cap per admirar les muntanyes per on havíem passat la jornada anterior, ara perfectament il•luminades. Entràrem a la zona boscosa i poc després arribàrem a l’església de Notre Dame des les Gorges, una església barroca amb una façana molt restaurada i un interior interessant. Als jardins hi havia uns panells amb unes fotografies de muntanya magnífiques (es tractava del primer concurs de fotografia del Mont Blanc).



   Poc després arribàrem a un pont de pedra, anomenat pont Romà (de fet sembla que el camí transcorre per una antiga calçada romana), des d’on poguérem observar els ràpids i els gorgs que formava el riu (gorges). Passat el pont, accedírem a un caminoi que ens permeté arribar al llit del riu i admirar un pont natural.



De tornada al camí, començàrem a trobar una gentada, no de bades a prop hi havia un gran centre vacances, amb tota mena d’instal•lacions: llac amb barques, tennis, bàsquet, golf, escalada, salt amb esquis (sense neu), hípica...



Devers les 11:30 arribàrem a  l’entrada d’aquest recinte on ens esperaven per dinar (Le Baptieux). Ho férem tots plegats i en acabar ens acomiadàrem. Uns partirien en taxi, d’altres en autobús (hi havia una aturada a prop), i uns més que volíem fer un bot fins a Les Contamines (aproximadament a mitja hora de camí), ja que tanmateix l’autobús no arribaria fins les 13:00 hores. 



Arribats al poble (molt maco), esperàrem devora l’aturada, mentre uns aprofitàrem per fer un cafè i uns altres per visitar uns amics. L’autobús arribà puntual i ens dugué a l’estació de Sant Gervais-Le Fayet, on agafàrem el tren fins a  Montroc Le Planet, lloc de partida del TMB. Les vistes amb el tren de la vall del Arve ( la vall de Chamonix) són veritablement espectaculars.



Aquesta excursió la férem un grup d’onze caminaires i una somera. De Mallorca érem: Elisenda, Esperança, Joan, Pep i Paco;  de França:  Céline, Arlette, Marie Eve,  Annie, Serge i Nicholàs, el guia; i de Finlàndia: Päivi.



  Si les valls, boscos, glaceres, cims…, en definitiva, els paisatges, van ser espectaculars, realment el millor va ser el grup, la convivència del grup. Realment, per la nostra part férem una bona amistança i els convidàrem a tots a visitar Mallorca i fer la Ruta de Pedra en Sec i repetir l’experiència a la nostra terra.

Flora alpina
Més fotografies de flors fetes durant la ruta del TMB...





També hi trobàrem animalons...
De marmotes, jo no vaig arribar a veure cap, però si algunes rapinyaires que degut a la llunyania del seu vol no sortirem a les fotografies.


 


Repicó.

    La tornada a Mallorca la teníem dia 17, així que després de fer  el TMB partírem en cotxe cap a Suïssa, concretament cap al llac Leman, i aprofitàrem per visitar el castell de Chillon i admirar les vinyes de les voreres del llac.



   Vàrem tenir la sort de gaudir de l’amabilitat de na Danielle i en Jack, que ens oferirem un inoblidable sopar a casa seva. Esperam tenir l’oportunitat de correspondre a la seva hospitalitat.



   Dia 17, després de berenar, agafàrem un tren que ens deixà directament a l’aeroport de Ginebra. Després d’esperar un parell d’hores (anàvem amb temps sobrat) deixàvem  Ginebra amb pluja i fred per a retrobar-nos amb l’assolellada i calorosa Mallorca. Tornàvem ser a casa.