Imprimeix
Categoria: Viatges
Vist: 2030
Guipúscoa, tercera sortida de Cap Vermell a la recerca dels grans espais de l’enologia i la gastronomia




Havíem anat a la terra del
rioja i al país del cava, i enguany li ha tocat a la terra del xacolí, o del txakolí,com diuen per allà dalt. Sota l’organització de Viajes Ecuador i amb la impagable col·laboració i acollida de dues amfitriones excepcionals – Asun Isasi i Maria José Fernández – vint col·laboradors i amics de la nostra associació partírem cap a Guipúscoa disposats a menjar-nos el món, i no hi faltà gaire. De menjar, menjàrem molt, en un cap de setmana sense treva i amb una meteorologia que també es va voler sumar a la festa.

El divendres dia 1, a les 7 del matí ja érem dins l’autocar, camí de l’aeroport. I a migdia ja havíem desfet els equipatges, a l’acollidor hotel Amara Plaza, a tocar del riu Urumea i a 15 minuts, caminant xano-xano, del casc antic de Sant Sebastià. Anàrem a dinar al restaurant reservat i, sense temps per perdre, emprenguérem la primera etapa del nostre periple, que ens menà fins a la vila marinera i turística d’Hondarribia. Érem a tocar de França, de la qual ens separava per la desembocadura del riu Bidasoa. A l’altre costat, Hendaia. Un cafè reparador, vorera de mar, i tot seguit, una hora de merescut descans a l’hotel, perquè ens esperava una nit important.

Aquesta vetllada la passàrem a la sagardotegia Alorrenea, a Astigarraga, a dues passes de Sant Sebastià.Una sagardotegia és una sidreria. El nord d’Espanya és la zona de la península que més sidra produeix i consumeix, i Guipúscoa no n’és una excepció. Antigament, la gent que volia comprar sidra, anava a provar-la i, per tal d’aguantar el cop, solia dur alguna cosa per menjar. Avui ja no cal, perquè les sidreries, a més de sidra, han eixamplat el seu servei fins a convertir-se en quelcom semblant a restaurants, amb un menú que sol ser el mateix a tots els establiments: truita de bacallà, bacallà fregit amb pebres, costella de bou, formatge Idiazábal amb codonyat i nous... i sidra a voler. I això és el que menjàrem i beguérem nosaltres, fins a tocar-nos-ho amb el dit, com se sol dir vulgarment. Fins que en volguérem. N’hi hagué que feren molts de viatges a les kupelas de la casa, les botes enormes de les quals, al crit de txotx!, anàrem tastant directament el suc fermentat de la poma, el qual, tot sigui dit, no passa del 8% de volum alcohòlic. A alguns se’ls desfermaren les ganes de cantar i deixaren el pavelló de Mallorca a una alçada considerable. Quina soparàs! Senzillament insuperable. No quedaven forces per res més i, qui més qui manco, se n’anà a recuperar forces.

El dissabte dia 2 va ser maratonià. Després d’un abundós berenar a l’hotel, com si la nit passada no haguéssim sopat, agafàrem eixida, la primera etapa de la qual tenia per meta la sagardoetxea, això és, el museu de la sidra d’Astigarraga, vertader centre neuràlgic d’aquesta beguda. Podríem dir que aquest museu compta amb tres espais: en primer lloc, el pomerar, on de manera pedagògica ens apropam a la cultura de la poma: les distintes varietats, els empelts, la collita, la trituració, el premsat...; després entram a l’espai museístic pròpiament dit, on coneixem els distints estris del sagardogile (mestre sidrer) i on el passat i el present de la sidra ens són apropats mitjançant fotografies, audiovisuals, panells explicatius...; finalment, passam a la zona del tast i la degustació de la sagardoa, milloram la nostra tècnica de collir el tassó i de donar-li la inclinació exacta, ensumam, comparam colors..., i tot això amanit d’uns xoriços que es fonen dins la boca i d’un formatge amb melmelada exquisit.



Encara mig entabanats per tot d’aromes i sabors, emprenem el camí cap a Getaria, concretament a les bodegues Txomín Etxaniz, una de les que s’enquadren dins la denominació d’origen
Getariako Txakolina, que és la pròpia d’aquesta zona, la més petita de les tres que elaboren xacolí.. Guetaria es troba a no són gaire més de 20 km des de Sant Sebastià, cap a l’oest. L’arribada és espectacular, amb les 35 quarterades de ceps emparrats, caient damunt la mar,  i el casal de la bodega al fons. Un dels propietaris del celler ens acull i ens guia la visita per les modernes instal·lacions de la casa, amb cups per a prop de mig milió de litres de vi, elaborats a partir de les varietats Hondarrabi Zuri (90%), blanc, i Hondarrabi Beltza (10%), negre. El resultat final és un vi influït pel clima atlàntic, de color groc-verd, un puntet efervescent, àcid i poc alcohòlic (entre un 9% i un 11.5%). El xacolí és un vi que se serveix preferentment acompanyant l’aperitiu i que es beu el mateix any que s’embotella, ja que no permet emmagatzemaments llargs. Nosaltres en vam beure a voler, i a la casa, per tal de “fer paret”, ens serviren anxoves de Getaria elaborades a la mateixa bodega, indescriptibles, que fan només per als tasts de vi. Una delicadesa.





Després, un tomb per la marinera Getaria, la vila del gran navegant Juan Sebastián Elcano. Darrere cada cantonada ens sortí a camí la flaire del peix torrat, que els restaurants cuinen en el carrer i això, ai las!, ens reobre la gana. No sé si vosaltres, amables lectors, sou conscients del que ens havíem empeçolat des que havíem botat del llit, però encara ens quedaren ganes de dinar, i qui més qui manco quedà com un senyor. Això sí, a continuació anàrem a estirar les cames i ens apropàrem al final de la platja d’Ondarreta, és a dir, a la zona coneguda com el peine de los vientos, on l’escultor Eduardo Xillida inserí l’obra d’art en el paisatge, com només els artistes genials són capaços de fer. La cosa no acabà aquí, sinó que agafàrem el funicular que ens pujà fins a dalt del monte Igeldo, un autèntic balcó sobre la badia de la badia de la Conxa, amb Sant Sebastià de teló de fons. Feia fresca.

Després d’un parèntesi d’imprescindible descans, encara ens esperava una de les grans experiències del viatge. Havíem de sopar a la Peña Hípica Donostiarra, una de les moltes entitats que acullen una societat gastronòmica. Alguns ens hi atansàrem a peu, vorejant el Bidasoa, ja nit feta, passejant per devora alguns dels emblemes arquitectònics del romanticisme de la capital, però amb el Kursal imposant la seva estructura il·luminada, ja a tocar la mar: l’auditori i palau de congressos projectat per Rafael Moneo no deixa ningú indiferent.



Parlant de les societats gastronòmiques, hem de dir que constitueixen un dels puntals de la cultura del menjar en el País Basc, un exemple impagable de perfecta simbiosi entre gastronomia i país. En aquests espais, perfectament equipats i amb tots els complements necessaris per a cuinar, els socis hi poden preparar qualsevol elaboració culinària per als seus convidats. I això és el que varen fer n’Asun i na Marijo, amb la col·laboració de la “nostra” Tonyi Garcia: ensalada, cuixot amb salsa, cocotxas de lluç, rap al forn, gelat, pastís... Vam beure de tot, xacolí, rioja, sidra... Després, en haver acabat, en un gest de confiança i honradesa exemplars, els socis responsables apunten tot quant han fet servir, en els fulls corresponents, inclús la “taxa” per destapar una ampolla de vi que s’ha duit de fora; tot seguit fan el compte i deixen l’import de la despesa dins un sobre, en la bústia corresponent. I mai falten doblers, ans al contrari, tenen beneficis que reinverteixen en la mateixa instal·lació. Tot plegat, una experiència, per a nosaltres els fenicis, de les que no s’obliden. Gràcies Asun, Marijo, Tonyi...

El diumenge dia 3 el reservàrem per passejar per Donòstia, per recórrer els carrers del centre, encara tranquils, transitar per places i jardins, fer un tomb per la Conxa, arribar al petit port pesquer de la capital de Guipúscoa. I per anar a “fer” pintxos al barro vell. Aquesta zona és un formiguer, cada portal és un bar o un restaurant i tots estan plens de gent. Alguns, com “Zeruko”, a més d’oferir preparacions suculentes, cuinen per als ulls i damunt el tasser hi ha un mosaic de composicions que enlluernen, amb mil colors competint per a provocar els clients. El comiat de Sant Sebastià no pot ser més esplendorós.












Agafàrem la carretera cap a Bilbao amb sensacions contradictòries. Ens n’anàvem una mica neguitosos, perquè tot convidava a allargar una estada que sabíem que no podíem prorrogar. Però també partíem feliços gràcies a una experiència meravellosa, en què regnà sempre el bon humor i on tot sortí fins i tot millor que no havíem previst. Gora Donosti!

Ja dins l’autocar, començàrem a parlar de l’eixida de l’any que ve. Hi ha tant per veure, tant per conèixer i tant per tastar!