Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 3289

Volta al Mont Blanc. Part 1


De França a Suissa, per acabar a Itàlia.


Del dia 9  al 16 de juliol, un grup de cinc mallorquins realitzàrem el TMB (Tour del Mont Blanc), juntament amb altres caminaires francesos, un guia i un mul

Us relatam la nostra experiència, una excursió de 7 dies de durada per a fer la volta a la mítica muntanya

El Mont Blanc és el cim més alt dels Alps, i de  Occidental,  i un dels més coneguts i emblemàtics del món. Té una altitud oficial de 4.808 metres i forma  part d’ un extens massís fronterer entre França, Suïssa i Itàlia.
Geològicament es va formar durant l’orogènia alpina, donant nom a l’Alpin-Himalaic. L’estructura de tot el massís és granítica i de formació relativament recent –més que la dels Pirineus–, motiu pel qual encara conserva una morfologia més abrupta, no tan castigada per l’erosió.
Al massís hi ha un bon nombre de glaceres i des del pic del Mont Blanc en baixen algunes de molt importants: la Brenva, de Miage, du Bruillard cap a la vessant sud i Bionnassay, Taconnaz i sobretot la dels Bossons cap al Nord. Aquesta darrera, als primers anys del segle XX, arribava fins al fons de la vall a només 1000 metres d’altitud. Actualment ha reculat fins als 1400 metres. Com a mostra de la importància de les glaceres perpètues a les regions alpines, es pot destacar que totes elles tenen nom propi, conegut i conservat de segles ençà.

 


Es tracta d’una zona mitificada pels excursionistes i muntanyencs, que compta amb una gran quantitat d’infraestructures i serveis per a facilitar les ascensions i les  rutes.
Setmanes enrere organitzàrem una sortida per fer una ruta clàssica anomenada Tour del Mont Blanc. Es tracta d’un GR senyalitzat que volta el massís per les valls que  el voregen. Hi ha tota una infraestructura de refugis, xalets, punts informatius i senyals indicadores que faciliten la ruta als senderistes. Nosaltres varen optar per anar amb amb un grup reduït, un guia i un mul que transporta part del material. La volta completa es fa normalment en 7 etapes de diumenge a dissabte durant els mesos de Juliol i Agost, fent alguns trams en transport públic.



Dia 9 de juliol 2011. Arribada
Palma - Chamonix


Primer havíem d’arribar a Chamonix de Mont Blanc, on havíem quedat amb dos companys. La nostra ruta s’inicià amb el vol de Palma a l’aeroport de Ginebra (Suïssa). Al mateix aeroport es pot agafar un tren o un autobús. Nosaltres optàrem pel bus, que ens havia de dur al punt de partida. Allà ens esperaven Joan i Esperança. Dinàrem i pujàrem a l’Aguille du Midi.  El telefèric fa una pujada espectacular, en dos trams, el primer puja des de Chamonix (1.035 metres) al Plan de l’Aiguille (2.317 m) per sobre la vessant boscosa de la vall; el segon arriba l’Aiguille du Midi (3.842 m) superant els abruptes i rocallosos  cingles. L’Aiguille és ple de miradors amb vistes espectaculars… quan hi ha visibilitat. Nosaltres trobàrem un dia boirós i ennigulat, amb visibilitat limitada, afortunadament poguérem aprofitar algunes clarianes  i gaudir momentàniament de magnífiques vistes panoràmiques ( a dalt, tots ens sentírem una mica marejats per mor de l’altitud).



Ja de tornada, ens dirigírem a l’alberg Alpenrose, on passàrem la nit. És un establiment discret, molt bé de preu, regentat per uns coreans i ple d’orientals. Sopàrem a la terrassa fins que la pluja ens obligà a entrar a la sala interior. Després de la curta vetllada, enmig d’una bona tempesta, ens acomiadàrem fins l’endemà.




Dia 10 de juliol 2011. Iniciam la ruta.

Montroc Le Planet (1.363 m)– Trient (1.300).
Primer dia, 4 hores de caminar.

Ens trobàrem ben prest per a preparar el desdejuni al refugi (té cuina i menjador comunitaris). De fet, a les 8:00 ja havíem preparat les motxilles i fèiem de “cuinetes”.  Amb la panxa plena preparàrem el material, pujàrem al cotxe i ens dirigírem cap a l’estació de Montroc, lloc de partida de la ruta.
A l’estació ens trobàrem amb la resta de caminaires i preparàrem els sacs impermeables que ens duria el mul de nom Duchesse, i les motxilles personals. Ens distribuírem en dos grups d’onze persones, pesàrem els sacs, ens presentàrem i iniciàrem la caminada. 



En el nostre grup hi havia 5 francesos, una finlandesa i 5 de Mallorca. L’objectiu era arribar a Trient passant pel coll de Balme (2.204 m). L’inici del camí és pujada suau per una zona arbrada, amb vistes sobre el glacial de Tour. En poc temps arribàrem al llogaret de Le Tour,  des d’on surt un telefèric . Nosaltres seguírem un caminoi que travessa prades alpines plenes de flors, i puja fent una sèrie d’amples revolts.  Hi havia distints grups que iniciaven la ruta, allò pareixia una processó que avançava lentament i constantment. Just a punt d’arribar al xalet de Charamillon (1.912 m), lloc on arriba el telefèric,  amenaça de pluja, així que férem un darrer esforç i acceleràrem el pas. Afortunadament, només caigueren quatre gotes i poguérem dinar asseguts a les terrasses. Acabat el dinar i fet el cafetó, reiniciàrem la caminada cap al coll de Balme. Aquest segon tram resultà  aspre, però el grup mantingué un ritme acceptable i assolírem la fita sense cap entrebanc.



El coll de Balme fa partió amb Suïssa. Després de fotografiar-nos (les típiques imatges amb una cama a cada país) iniciàrem la baixada cap a Trient per un acusat pendent. El camí travessa un paisatge típicament alpí de prades a la part superior i de bosc d’avets a la part baixa, i arriba a una ampla vall travessada per un riu.



A mitja baixada s’hi troba un “alpage”, unes cases d’estiu de ramaders i pastors, fetes de pedra, amb un aspecte molt sòlid, amb amples voltes (són del segle XIX).



A l’arribada al bosc, el camí manté un ample pendent, amb revolts tancats i inclinats, de fet baixàrem gairebé 940 metres des del coll al poble. Just arribar a les primeres cases l’amenaça de pluja es va fer realitat i ens va obligar a treure les capelines fins arribar al refugi ( Relaix du Mont Blanc). Pujàrem al dormitori comú (pis de dalt) i iniciàrem el ritual de cada dia: dutxa, rentar roba, estendre roba, preparar llit, lectura i… sopar. A les 19:00 sopàrem, a un menjador amb molt de renou, de fet érem més de 100 caminadors sopant alhora i va ser l’únic dia en tota la ruta que mos topàrem amb catalans. Després férem una volta pel poble, això sí, curta, ja que malgrat no trobar-nos massa cansats el sendemà ens esperava un tram més llarg, i ens havíem d’aixecar d’hora. A les 7:00, el dejuni!



El poble de Trient és molt pulcre i ordenat, amb una església  i un petit nucli de quatre cases, envoltat de cases individuals. L’entorn és espectacular, amb  el glaciar de Trient envoltat de cims.



Dia 11 de juliol de 2011
Trient (1.300 m) - Champex ( 1.466 m)
Segon dia, 7 hores de caminar

Seguint l’horari previst, a les 7:00 prenguérem el desdejuni i a les 8:00 iniciàrem la caminada cap a la zona d’acampada, on recollírem el dinar i iniciàrem la  pujada al coll de Forclaz (1.528 m). La ruta passa per un humit bosc que, primer suaument i després de forma més abrupta, puja  constantment fins arribar a una canalització (sembla que duu aigua a la ciutat de Martigny des del glacera de Trient). En aquest punt el camí perd pendent i ofereix unes magnífiques vistes sobre Trient i la seva vall. La pujada té una llargària de devers dos quilòmetres.
Ja al coll de Forclaz, observàrem uns panells informatius i ens aturàrem uns moments per comprar un poc de xocolata.
Reiniciàrem la caminada en sentit descendent, per un camí que voreja la muntanya Point Ronde per la vessant sud. A baix es pot veure la ciutat de Martingny. El TMB (Tour de Mont Blanc) travessa una zona arbrada  amb petites pujades i baixades.  Bon punt arribàrem a una ampla esplanada on ens aturàrem a fer un mos ( compartírem unes figues seques i quelites) i poc després reiniciàrem la marxa fins arribar a un collet amb unes barreres; al davant s’hi albirava una solitària casa, on dinàrem. 



Una ràpida baixada ens dugué a La Bovine (1.987 m), una explotació ramadera en actiu amb servei de bar i  habitacions. Les instal•lacions són molt rústiques però l’espai (terrassa) és molt agradós. Resultà que la cambrera era mexicana i ens explicà com funcionava l’explotació ramadera. Fet el cafetó, seguírem la ruta, ens faltàvem devers 10 quilòmetres per arribar al proper refugi.



Tot d’una la baixada va ser suau i ens permeté avançar amb rapidesa, però en arribar a un punt determinat (Le Jure) s’incrementà el pendent i la baixada es complicà,  obligant-nos a anar amb compte i castigant els genolls que, uns més i altres menys, dúiem tocats des de la baixada del dia anterior. Vist el camí entenguérem per què les mules no ens acompanyaren en aquesta etapa. Xino-xano, arribàrem a una pista que ens dugué a unes cases (amb bar) Plan de l’Au (1.330 m). Des d’aquí agafàrem un sender cap a la dreta que s’endinsa en el bosc i acaba en un una pista asfaltada, i que ens menà a la nostra fita: Champex d’en Bas, un poblet on es troba el refugi-hotelet ( Bon Abri ), un dels més agradosos i “amb encant”  de la ruta i amb un tipi indi!. Arribàrem una mica cansats i després d’ocupar l’habitació iniciàrem la rutina de cada dia.



Resultà una tarda assolellada, que aprofitàrem per badar pels voltants de refugi. Abans de sopar (a les 7:00 de la tarda, vaja hores!) férem uns estiraments en grup. En aquest punt el grup ja es trobava plenament integrat. Acabat el sopar (molt de menjar i bo, en un menjador molt agradable i un servei eficient), sortírem a fer un volt (a pair el sopar) i de tornada al refugi una nineta ens convidà a comprar a una paradeta que havien muntat per a vendre llibres infantils. Els en compràrem un i ens convidaren a un te. Aprofitàrem per endegar la xerradeta i acabàrem parlant de mil i una coses amb els pares i veïnats que s’hi afegiren. Quan tornàrem a l’habitació tothom dormia. Una vegada més, els mallorquins, érem els darrers.




Dia 12 de juliol de 2011
Champex( 1.466 m) – Le Poule, petit coll de Ferret

Tercer dia, 8 hores de caminar

Com cada dia, a les 7:00 arribàrem al menjador per fer el berenar, que resultà senzill però suficient (bona mantega i confitura casolana) i a les vuit començàrem a preparar la càrrega de les mules i iniciàrem l’etapa. El mul que ens acompanyava nomia  Monseigneur.



Primerament pujàrem pel mig del bosc fins arribar a la zona asfaltada que ens dugué a Champex le Lac. Vorejàrem el llac per un camí planer, per la riba dreta. Semblava que teníem certa mandra, anàvem tira-tira, aturant-nos de tant en tant (que si una foto al llac, que si una foto al grup, que si…). En travessar el llac arribàrem a una carretera, però en el primer revolt la deixàrem per agafar una drecera, cosa que férem un parell de vegades.



Seguint les indicacions i senyals,  arribàrem a un sender ampli que travessa un bosc amb arbres de gran mida. Per tot el camí trobàrem escultures fetes amb els troncs dels arbres, la majoria de bolets; de fet, de bolets en trobàrem un parell de bons que recollírem per afegir a l’amanida del dinar. El camí, per aquest tram, és lleugerament descendent. Quan acabà el bosc baixàrem cap a la vall, al petit poble d’Issert (en aquest punt havíem fet 4 quilòmetres).  



Travessàrem el poble i devora un pont ompliren les cantimplores d’aigua (trobàrem moltes fontetes  durant el camí). La ruta ens féu canviar de vessant de la vall, oferint-nos amples vistes de la serralada, plena de grans parets i desafiants agulles de roca. El camí marca un ascens suau però continu, enmig de camps de conreu i prades, travessant el vall de Ferret en la seva llargària. El dia assolellat  i la comoditat del camí ens facilità la marxa, així que prest arribàrem a  un altre poblet anomenat Praz de Port (1.151 m), on hi havia antigament una duana suïssa. A la dreta poguérem veure la part baixa de les glaceres d’Orny i de Saleina. El següent poblet que trobàrem es diu Branche, una localitat que alterna cases tradicionals (amb façanes folrades de llenya tallada) amb xalets més moderns, ara bé, tot endreçat i net com una patena. A la sortida del poble, després d’esperar un poc, perquè alguns van aprofitar per comprar queviures, ens sortírem del camí i vam haver de travessar el riu per allà on poguérem (per sort ningú va relliscar ni va caure) fins arribar a un prat on ens aturàrem a dinar.



I això férem: dinar i  l’horeta (els que pogueren). Tornar arrancar ens costà una mica, entre la calor i la panxa plena no estàvem per fer massa voltes, però havíem de seguir fins a la propera aturada, que era  La Fouly (des d’Issert hi ha 10 quilòmetres). En cert moment, travessàrem el riu i per la vessant dreta de la vall continuàrem enmig del bosc, que ens oferia un poc d’ombra. De tant en tant trobàvem alguna pujada curta. A la dreta podíem veure alguns salts d’aigua producte del desglaç, enmig d’impressionants cingles verticals. Després de passar una zona d’acampada (amb tota casta d’activitats d’aventura), pujàrem un turó per arribar a La Fouly (1.610 m), on hi ha supermercat i bar.



Ens aturàrem a descansar mitja hora, temps just per fer un cafè a la  terrassa (vaja vistes tenia la terrassa!),  i seguírem la marxa. Donat que amenaçava pluja (aquí en un no res passes de patir calor a l’amenaça de pluja), decidírem seguir per un camí asfaltat que s’endinsa en la vall Ferret, paral•lel al riu (el camí de fet també va paral•lel al riu, però  per l’altra riba). La ruta ja era clarament ascendent i la seguírem devers tres o quatre quilòmetres, fins que vérem una clara desviació a la dreta, que travessa el riu (hi ha un gran panell informatiu). Ara ja només (només!) ens quedava la pujada al refugi de la Peule (2.071 m), és a dir, una ascensió contínua per un camí ample  que ens oferí unes magnífiques vistes (això sí, entre boires i núvols que amenaçaven pluja, i de fet caigueren quatre gotes abans d’arribar). Aquí el grup es va des fer una mica, uns tiraren cap amunt a tota i d’altres ens ho prenguérem amb bones i pujàrem tira-tira. En arribar al refugi, que en realitat era una explotació ramadera on havien habilitat uns dormitoris i una sala menjador molt gran, la rutina de la dutxa, preparar el llit i el sopar.



Tot compassat per la pluja que començava a caure. A fora hi havia dos gers (tendes rodones típiques de Mongòlia) que no poguérem evitar de visitar. Entre núvol i núvol, la lluna, gairebé plena, ens permeté una visió nocturna de la vall. El sopar resultà ser a base d’un plat únic, típic de la zona, i un ambient molt divertit, a força de bromes entre els que formàvem el grup. Després de sopar, una estona de lectura, fer quatre apunts del diari i petar la xerrada. Una vegada més fórem els darrers d’anar a dormir.




Dia 13 de juliol de 2011

Le Poule – refugi de Monte Bianco
Quart dia, 4 hores de caminada i transport públic

Tota la nit va ploure. Però va ploure amb ganes. De matí, a les 7:00, encara plovia, afortunadament amb menys intensitat, i les perspectives no eren gens bones. Després d’aixecar-nos a corre-cuita i prendre el desdejuni (prou bo, amb mantega, confitura i mel casolanes), ens preparàrem per sortir, amb capelina, polaines i tota casta de remeis contra la pluja.  Quan començàrem la pujada del Gran coll de Ferret (2.537 m) encara plovia lleugerament, així que  enfilàrem l’ascensió  enmig de núvols i boires. A estones podíem veure la vall, però a mesura que guanyàvem alçada  la visibilitat anava minvant. De fet, en arribar al coll que fa partió amb Itàlia, una boira expesa ens envoltava completament i just podíem veure els companys que teníem a prop.



Des del coll, la baixada fins el refugi Elena és molt inclinada, però l’estret sender és còmode i ens permeté un descens ràpid. Únicament ens aturàrem a una font, a mitja baixada, més que res perquè per uns moments ens permeté veure les vessants de les muntanyes properes (Mont Dolent i Agulla de Triolet ) i la glacera de Pré de Bard.



Poc abans d’arribar al refugi d’Elena,  plovia a voler. Férem un descans i aprofitàrem per prendre uns capuccinos i unes xocolates ben calentes. Ens costà arrancar, la maleïda pluja no aturava, però havíem de continuar... Així que reprenguérem la marxa sota la barrumbada. Al fons de la vall ens esperaven un autobús i les mules. Haguérem de carregar-nos els sacs i pujar a corre-cuita, el bus era a punt de partir. Estrets i banyats, arribàrem a l’estació d’autobusos de Courmayeur. Allà dinàrem i ens poguérem canviar de roba i estendre el que dúiem banyat. No vérem res del poble, només ens aventuràrem a una cafeteria propera.



Allà agafàrem un altre autobús fins a un càmping situat a la vall de Veny, tot passant per una tortuosa carretera de muntanya, on seguírem la marxa fins al refugi de Monte Bianco. La pujada a aquest refugi (després d’un parell d’intents per rutes tancades) el férem per una carretera, enmig del la pluja incessant, en una mitja hora.



Al refugi, vell però amb unes vistes increïbles (com poguérem comprovar quan sortí el sol), s’oferiren per eixugar-nos la roba i deixàrem el calçat a una habitació, amb paper de diari dedins (al final no s’arribaren a eixugar).  Aprofitàrem uns moments en què deixà de ploure i els núvols s’escamparen per veure les glaceres  (La Brenva, Freney) i les muntanyes que es mostraven, des la terrassa del refugi, presentaven neu recent. Senzillament espectacular.



El sopar va ser dels més magres de la ruta i just acabar gairebé tothom partí a dormir. Nosaltres, els mallorquins,  tornàrem a quedar una estona més, llegint i escrivint. Joan volia tocar la pianola que presidia el menjador (amb unes partitures de clàssics italians, però vist que la gent tenia ganes de dormir ho deixà anar. L’endemà teníem una bona tirada per endavant i no hi era de més anar-se’n a jeure d’hora.



Flora alpina

Algunes fotografies de flors, fetes durant la ruta del TMB