"Abans sabia què volia cadascú segons l’hora que venia"


   "El producte estrella de Can Patilla sempre ha estat la llet freda"


    "Als clients, o els dones canya o no tornen" 












 

Si algú demana per un bar “de poble” a Capdepera tot d’una ens ve al cap Can Patilla. I és que Can Patilla, malgrat haver sofert algunes remodelacions  (molts recordam l’antiga barra, més alta i petita que l’actual,  o la barberia de n'Àngel en marxa) ha mantingut la seva essència. Però, a més, al davant de Can Patilla hi ha hagut una família de “cassiners” que ha passat les regnes del negoci de pares a fills.

I Can Patilla també és en Xiscu  “Llissa”  o Xiscu ·de Can Patilla” com se’l coneix, amb el seu caràcter xerraire i proper, “tot un personatge” que dirien els seus clients habituals.

Tot d’una no volia parlar, però al final s’ha decidit a tenir una conversa distesa en el mateix bar.

- Des de quan funciona Can Patilla?
-  Aproximadament des de 1880 o 1890. Me'n vaig assabentar fa poc.

- I sempre l’ha dut la teva família?
- No, nosaltres l’hem dut des de 1961. Can Patilla el va obrir la padrina d’en Tomeu de Cas Bombu. Primer van obrir aquest bar i després se'n van anar a Cala Rajada. Aquí tenien un lloc per donar menjar i a dalt unes vuit o nou habitacions. Es deia Fonda Cuba, ho he descobert fa quatre dies, ho vaig veure en un rètol que posava només “Fonda”.

- Des de quan fas feina al bar?
 Des que vaig acabar la "mili", l’any 80, per tant fa 42 anys

- Què ha canviat en aquests més de quaranta  anys?
- Sa barra! Abans hi havia una barra antiga, més estreta i més alta. Jo gairebé no hi arribava, per servir. També vam afegir l’espai del fons i  més tard es va fer l'espai per a les quinieles. La resta pràcticament s’ha mantingut igual.
Can Patilla és dels bars més antics que queden. De bars hi havia el Recreo, la Palmera,  l’Orient i nosaltres. Es Sitjar, el Segle..., ja són posteriors.
Record que teníem la seu del club colombòfil, fins que el llevaren. Quan mon pare duia el bar, l’autobús de línia s'aturava aquí davant, pujava per la costa de can Capet. La carretera de Son Servera s’aturava davant ca les Monges, el carrer Ramon Llull era el darrer que hi havia, i el carrer Alzinar existia però no passava.



- El tipus de clients, ha canviat?
- Els clients sempre són els mateixus, però bé, amb el temps han canviat, és clar!  Quan mon pare va agafar el bar ja tenia els clients catalans, madrilenys, valencians i “palmesanos” que tenien casa per aquí, i venien tots a fer una llet freda. Dels antics clients només queden vius en Sebastianet de sa Teulera, aquell homenet que anava amb una moto, en Jorge, el pare del senyor batle, i en Jesús de na Galiona.

També tenim clients que podem anomenar il·lustres, com en Gustavo, en Paco Galmés (va ser cap de protocol de l’ajuntament de Barcelona), els de can March, els “Búfalos”, els Tintoré... Venien aquí a prendre llet freda.

Mon pare obria a les cinc i a l'estiu venia molta gent directament de les discoteques de Cala Rajada, quan tancaven, perquè era dels pocs bars que estaven oberts i s'omplia. A l'hivern venien els caçadors, gent que tenia matances o cercadors d'esclata-sangs. De bon matí feia un bon jornal. Ara s'aixequen més tard.

Fa anys, venien els picapedrers en acabar la feina, parlam dels anys vuitanta, però ara ha minvat molt. En els vuitanta, quan volien contactar amb un picapedrer, venien a Can Patilla, a l’horabaixa, però això jo no ho vaig viure de ple.

Ara ha canviat molt, abans sabia què volia cadascú segons l’hora que venia. Fins fa uns deu anys, al norata-cinc per cent no els demanaves què volien. Si venien a las set, els servies una cosa, a mig matí o amig dia prenien això i a l’horabaixa, allò altre. Si qualque dia volien canviar, havien d’avisar.

- Abans obriu més prest?
 Sí, a les cinc, mon pare sempre havia obert a les cinc fins que la guàrdia civil ens ho va prohibir perquè l’hora oficial d’apertura era a les sis. A les cinc en Verger, el padrí d’en Gustí, ja esperava mon pare a la porta.

- El producte estrella de Can Patilla sempre ha estat la llet freda?
- Sí, ha estat el producte que ens ha donat a conèixer. També hem fet granissats de llimona i taronja, però res com la llet freda. Sempre hem fet tapes i pa amb oli, i han tingut molt bona acceptació, ma mare ja en feia. En canvi els menús no han funcionat, ho vam intentar però pens que aquí no hi estam acostumats, ni els plats combinats ni les amanides, que a la plaça de l’Orient funcionen bé.







- Què és el millor que té Can Patilla?
- Jo. (Rialles) 

-A dalt no heu pensat posar-hi res?
-  No ho gestionam nosaltres, estam llogats i  no sé quines intencions té la propietat. Jo sempre ho he vist igual. A nosaltres ens deixen tenir “xismes”.

- Un dia ens van contar que tu tens la teoria que “als clients els agrada que els maltractin”. És cert això?
- Sí, sí. Als clients o a els dones, canya o no tornen (més rialles).

- El bar diuen que és molt “esclau”. Ho confirmes?
- Sí, massa. Ara fa deu o onze anys que tancam els diumenges, abans no tancàvem cap dia, ni el dia de Nadal, ni el de Cap d’any, ni per festes..., ni cap dia. Bé, el dia de Cap d’Any fa devers vint anys que tancam.
Ara ja no ho és tant, però quan el vaig agafar en els vuitxanta sí que ho era, i molt! Record que una vegada havia quedat per fer la nit de Cap d'Any a Palma amb els amics i partir a les vuit del vespre d’aquí i l’endemà arribar d’hora per obrir..., i la meva dona va dir “s’ha acabat” i més tard vam començar a tancar diumenges i festius. Però abans estava obert tots els dies. Record que mon pare, el dia que em vaig casar, va tenir el bar obert fins a les dues i ma mare li va dir “o tanques o et trauré defora”.

- El bar és “esclau”, però qualque cosa bona té?
- La relació amb els clients, és una feina en què sempre estàs amb gent, però també de vegades arriba a cansar estar amb gent constantment.

-  Quin és el secret de fer un bon cafè?
- La cafetera, el cafè, l’aigua i la pressió... És tot. El secret d’un bon cafè és tenir bona aigua, bon cafè, tenir la pressió adequada i una bona cafetera. Aquesta cafetera crec que és de l’any 63. Aquestes cafeteres són relíquies.

- Diuen que un bon cambrer ha de ser com un confessor...
- Sí. Aquí sents moltes coses. Fer feina sempre envoltat de gent és dur,  i si qualque dia dus el dia encreuat..., l’has feta. Jo sempre dic el mateix: durant molts d’anys jo vivia per als clients, i ara, fa quatre o cinc anys, he canviat, i si a algú no li agrada, que no vengui. Ho tenc clar, això. No és com abans, que havies  de “menjar-t’ho tot”.

- Has tingut problemes amb alcohòlics?
- No gaire. Alguna dona venia i ens deia “no donis beure al meu home o “no dé de beber a mi marido”. I tanmateix, si no bevia aquí anava a un altre lloc. Seria millor que no el deixàs sortir de ca seva o anar a tots els bars del poble.

- Tu sempre has tingut clients. No has notat gaire la crisi?
 Sí, s’ha notat. Jo faig feina amb els clients de sempre i a l’estiu s’hi afegeixen els turistes i visitants. A l’hivern passava dies sense demanar a ningú què volia per beure, i com ho volia. Quan entraven per la porta ja els preparava el seu cafè, és part de la meva feina recordar-me del que vol el client: si vol sucre blanc o sacarina, si el vol llarg o curt, si el vol amb llet calenta... De vegades m’equivoc, si em poso a pensar m’equivoco.

- Ara de jubilat, a què et dedicaràs?
- A no fer res! Bé, a disposició de la família i a fer bicicleta i caminar, que és el que més m’agrada. També tenc a punt el 600 que me van regalar quan vaig fer els seixanta.

- Segur que no seràs el pròxim batle de Capdepera?
-  Jo, sí ! (Rialles) Jo, com sempre, a donar garrot.

- Quin  futur té Can Patilla?
- Ara tancam un mes aproximadament per fer algunes reformes. La dona quedarà els dos anys que li falten per jubilar-se. El menut, en Roc,  amb un parell d’amics, ja tenen més ho manco clar el que volen fer i ho duran ells. Realment, no  sé què faran, però pens que seguiran amb la línia que tenim nosaltres i afegiran coses: “bocates”, tapes, pa amb oli, llet freda...  I quan la dona se jubili, a viure, que són dos dies! En Muntaner ja em comença a riure...!

- Esperem que duri molts d’anys aquesta institució...
- Jo esper que si.

 Moltes gràcies.