Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1757
Una vida al davant de la Pensió Alzina o el "turisme en família".




 "
Abans els clients eren boníssims, maldament aquí fos un bar de terrassa..."










 


A mesura que hom s’apropa a la Pensió Alzina en ple hivern s’adona que el silenci sembla haver-la congelada en el temps, a l’espera de l’explosió estival. Gràcies al Francesc, professor de l’institut de Capdepera i un bon amic de la família podem conversar amb na Catalina Alzina, qui ha regentat l’establiment gairebé des dels seus inicis. Ella en conta de tots colors, té una veu animosa, i tot d’una ens acull d’una manera agradable, ens convida a seure a la vora de l’escalfor d’una petita família, hi ha un ambient càlid, però alhora tibant com si fóra una partida de pòquer. Sense que li demanem res, Catalina comença a contar, amb l’alegria de qui veu en el passat de la pensió una arcàdia feliç, però també de moments durs i complicats. Nosaltres l’escoltam i ens deixam entendrir pel caliu de les seves paraules, tot i que també li feim una gavella de preguntes sobre un dels establiments més emblemàtics de Cala Rajada.

 

CAP VERMELL: Quins records teniu dels inicis de la Pensió Alzina?
CATALINA ALZINA: El meu pare va anar a un hotel de l’Argentina i li van demanar què sabia fer, el posaren a fer net tassons, però ell ja sabia parlar francès i anglès; quan els caps s’adonaren que no podia estar en aquell lloc, decidiren que l’havien de posar de sommelier. Allà hi va estar durant vuit anys, llavors la mare va fer que tornés cap a Mallorca. Quan el seu pare morí, ell volia anar a Formentor, però finalment quedà a Cala Rajada.
 


CV: Des de quin any sou aquí?
CA: Devers l’any 54 o 56, jo en tinc papers, aquí hi havia un solar que era del mateix propietari que La Perla, al meu pare li agradà això, perquè hi havia un camí (intervé en Francesc per comentar que era un lloc estratègic, situat entre el moll i Cala Agulla), del que encara en conservam fotografies i es veu com donava a la carretera.

 

CV: De família només heu estat vosaltres?
CA: El meu pare era fill únic, i la meva mare tenia una germana fadrina, per aquesta raó sempre dic que he tingut una sortada amb dues mares, perquè en aquella època me tenien molt consentida. Abans els al·lots eren diferents.

CV: Quantes generacions han passat per aquí?
CA: El meu pare, els meus fills i jo. El meu pare era un bohemi, per aquella època. Va néixer a l’any nou.

 


CV: Quins canvis han sofert la pensió?
CA: Només hi havia estudiants, però record una senyora anglesa, que xerrava idiomes. Aquests senyors tenien doblers i el meu pare actuava per ells. A mi, de petita no me deixaven anar a n’aquestes bauxes. Llavors no hi havia televisió i xerràvem i el meu pare me va dir: «Aquí serà el centre de Cala Rajada («I la va encertar!», diu en Francesc).

 

CV: I abans quins clients hi havia?
CA: Abans els clients eren boníssims, maldament aquí fos un bar de terrassa. Record que els al·lots de can March varen venir. Jo feia feina a la recepció i feia vuit hores perquè havia de fer les factures amb el nom de cada client i les havíem d’entregar i els clients venien tots en una vegada i a les deu o les onze jo ja havia acabat i gaudies d’estar amb aquella gent, perquè era educada i jugàvem als daus i ells bevien qualque cosa. Jo bevia suc de poma (reim). Són fets que els recordes, gràcies a Déu! Cada vespre cantava fins a les dotze, de vegades.

 


CV: Segur que recordau qualque anècdota més de la pensió...
CA: Una vegada se va morir un client mentre nedava, ho varen passar molt malament, va ser molt trist! Era molt jove. El meu pare coneixia tot aquell que es dedicava a la mar, i aquell home era un guàrdia civil, però no va passar res. Abans els alemanys bevien lumumbes, conyac amb Laccao, feia estona que no l’havia sentit anomenar. Era totalment diferent, però era guapo, perquè hi havia gent molt educada.

 

CV: Quines diferències hi havia entre el turisme d’abans i el turisme d’ara?
CA: L’educació. En aquell temps jo tenia devers 20 anys i me portaven a ca la padrina, eren educats. Jo vaig anar a una escola de monges i ho notava. Ara els pares envien els seus fills a l’habitació a estudiar. No és estrany que ara els nens no estiguin tan educats. Ara és totalment diferent. Abans Cala Rajada era molt bell, perquè era totalment natural. Anàvem d’excursió a s’Olla. Després la gent es va començar a engatar.

 

CV: Quins anys varen ser els bons? 
CA: Quan feren l’hotel del Rincón del mar i llavors venien estudiants francesos, hi havia també un hotelet a Cala Gat... El mar azul, també hi havia un bar anomenat Mambo i per aquí darrere un hotelet petit i el Capricho, el Bombu també hi era, però tenien gent espanyola. La mare d’en Toni Bombu era cosina bona del meu pare. Aquí primer teníem una cuina i un cuiner que era de Menorca, molt bo. Si hi havia una festeta fèiem una porcella i peix fresc. Però jo no hi podia estar molt. Llavors me vaig casar i vaig anar a Artà. El meu home era representant de botelles...

 

CV: I dels cuiners què en podeu dir?
CA: Una vegada va venir un cuiner italià, perquè el capellà va demanar feina per ell i li vàrem donar. Li vàrem fer un forn, però ell no hi volia ningú. Jo li vaig dir que si volia quedar aquí havíem de saber fer la pasta. I me va ensenyar a fer-la i encara tenim la recepta. La pasta de les pizzes aquí és boníssima. Encara tenim la seva recepta. En vuit dies va desaparèixer.

 

CV: La pensió devia tenir un caire familiar...
CA: Sí, abans tot era per estrenar, tot era molt maco, però el meu pare va voler un negoci petit, se va estimar més la pensió, que no fer un gran hotel, va dir «val més que tenir-lo només nosaltres que no pas amb socis que no s’entenen», però el meu pare va tenir molt de coratge en aquell temps. Llavors va comprar aquest solar d’aquí devora, perquè no arribaven els metres per continuar amb el que fèiem. El meu pare pagà 600000 pessetes, la gent li deia que estava boig, però ell me deia «no escoltis la gent». Ell no volgué canviar a Hotel, però va poder fer l’ampliació. I ara hi ha hotels que no tenen les habitacions que nosaltres tenim.

 


CV: A quina edat començàreu a parlar alemany?
CA: El meu pare no volia que estàs tant de temps amb els alemanys que venien. Però un dia que jo estava darrere el bar varen venir uns clients i me donaren un ensurt amb un dragó. Aleshores li vaig dir al meu pare: ―vull aprendre alemany! Aleshores me posaren un professor de repàs, un capellà que sabia set idiomes. Hi havia també gent d’Artà que deia que no n’aprendria mai. I a mi me va fer gràcia. El meu pare només deia: Per què ha d’aprendre la nina?

 

CV: Com es presenta el futur de la pensió?
CA: Se presenta molt bé. Però també hi ha certa incertesa. Nosaltres seguirem igual. Els meus fills, en Nico i l'Esperança tenen altres objectius. Però hem confiat amb ells. De vegades me diuen:― és que tu ho dones tot! I sabeu perquè ho dono tot? Perquè a la vida també me donaren tot allò que volia. Jo trob que ho havia de fer així. El meu fill ha estudiat bastant i m’ha estimat molt. Ara tot és una altra època.

 

Joan Cabalgante Guasp