Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1656

"Una perruqueria és un confessionari".

"La presó em va fer més persona".

"Jo som de família espiritista i de sessions, jo n’he fetes i guiades moltes".


Continuam l'entrevista a Martí Adrover Melis, Tino. Perruquer i dissenyador de moda (modiste), però també cuiner, pintor, decorador floral i obrador de la pauma. Innovador, creatiu i sobretot molt treballador. En aquesta segona part parlam sobretot de tres temes: la religió (especialment, de l’Esperança), l’homosexualitat (la presó i la política) i la festa (el carnaval). Però la feina sempre enmig. En Tino no defuig cap tema, és més, s’hi esplaia amb tot luxe de detalls. En aquesta segona part, podem veure el Tino més tendre i proper, i sempre a cor obert.


- L’Esperança t’ha ajudat molt...

- Molt, molt... La devoció  a l’Esperança ve primera per la malaltia; segon, per onze anys fora al·lots, jugant com havien jugat sempre (no hi havia condons) els que no havien de tenir, fins que vengué el meu germà. Entre tots dos passàrem set anys, però enmig hi havia hagut dos avortaments i vaig néixer jo i malaltís.
Així l’Esperança em va venir en agraïment, de petit ja acompanyava ma mare al Castell i no sabia on anava.

Jo he tengut sempre molta de fe en l’Esperança perquè era tan malaltís... Vaig anar amb ma mare tres dies abans d'ella morir, dia 14. Feia l’aniversari i estava agonitzant i l’endemà la vaig trobar tan fresca! I jo  vaig dir “he de fer una festa a sa mamà!”. Vaig cridar la família i vam fer una festada. Era dia 14, i ella hagués fet els anys dia 22, em va demanar un ram, que ella tenia coratge de dur al Castell,  “però tu m’ajudaras”. I sí,  quasi la vaig haver d’empènyer... Quan érem als escalons, record que li vaig dir “els escalons són els mateixos” i  em contestà “sí, però na Catalina no és sa mateixa”. També em va demanar que li fes l’ofici al Castell, i li vaig contestar “mamà, diran que ens n'anam d'es cap, no s’ha fet mai cap en es Castell i  no eindran més que quatre rates”, i ella ben segura “no et diran que no, tu tens bo. I si ve poca gent m’és igual, jo ho vull en es castell”. I jo posant emperons, “si serà a les fosques”, i ella a tot donava solucions, “no importa que sigui a les fosques, pot ser l’endemà, enterra'm de prest”.
Idò vaig pensar, i li ho vaig dir, que li faria un novenari, “ja veuràs si tenc bo; estaràs contenta?” I em respongué “si ho fas estaré en el cel”. I cada capellà que venia la recordava, durant nou anys. Als nou anys, en Toni capellà em diu “per qui hem de pregar?”, i li vaig contestar que l’any passat va fer els nou anys, el novenari està acabat. Na Morey em comentà que ella no s’hagués atrevit mai a fer una promesa com aquesta. Jo li vaig dir que ma mare era castellera per devoció, i no era obligada. És cert que la seva mare, amb el germà, sempre van adornar molt bé el dia de l’Esperança: la treien, posaven domassos... Perquè hi havia un retaule, que van fer desaparèixer. Amb aquella marededéu de quadre, que era com una monja. Me'n record perquè era el nostre jugador, entràvem per les barreres. No hi havia turistes, només figueres de moro i cabres que hi tenia l'amo en Busco.
Jo era molt casteller i molt de l'església, a jo m'hagués agradat, però la fe no em degué cridar o per un desengany d'en Dalmau, perquè jo anava per capellà. Jo em sentia molt bé i quan m'ho demanaven deia sí. No sé si hagués estat bo o no, però et puc assegurar que no hagués estat un capellà gai. 

-Per tenir una salut delicada, amb tota la feina que has fet, i cosint, que justament no se fa en una postura molt còmoda...

- (Rialles) És veritat. Això em passà factura als els trenta anys... Tots els metges de Mallorca em coneixen per l’esquena i m’han fet tota casta de tractaments. Ara no vaig a ningú perquè tanmateix... De fet, estic millor ara (i no perquè em llevàs de la feina), perquè amb la llata estàs més dret, però al cosir peces de llata tornes a estar com si cosissis roba.

Després d’haver estat tan malalt,  la salut m’ha acompanyat sempre. Jo podria haver estat espiritista supòs, però vaig tenir una visió certa d’infant que em pensava que era ma mare. Vaig sentir unes potades quan m’enviaren a dormir en haver dinat, l’any que vaig combregar. Em vaig fer l’adormit pensant que ma mare em despertaria... Les potades no eren de ma mare. Jo la vaig sentir devora i vaig obrir els ulls i va ser una senyora amb la bossa de casada de ma mare, un vestit marró que jo mai havia vist, i amb molta fredor em va tocar la cara. Em va agafar una por, allà a les fosques, que no et pots imaginar. Era una fredor que no vaig saber rebre. La padrina encara era viva, i era mèdium, però ningú em donà contesta.

Jo som de família espiritista i de sessions, jo n’he fetes i guiades moltes. Hi ha amigues que quan venen em diuen “és que ho demanes tan bé”, i  hem fet ouija i mai ha passat res. Això sí, ha estat una cosa seriosa amb els meus resos,  perfumat, hem posat encens, pètals de flors..., amb en Biel Torres que es tornava boig de content, al pis, a ca seva, al soterrani de Bacus. A Capdepera una vegada vaig aixecar la taula més de mig metre i va davallar, hi havia en Pedro de Cala Rajada, a qui va fer una porada i se’n va anar. Quan es va aixecar la taula jo em sentia molt bé, després vam sentir un renou en el bany, però un renouer. Tots ens aixecàrem i jo al davant vaig entrar i la dutxa feia de rodella, hi havia aigua per tot. I allà no hi havia ningú. Jo vaig dir “si heu vingut per fer bé, podeu quedar i si heu vingut per fer mal, heu de marxar”, i va seguir una estona però mancant a poc a poc. Hi havia molta gent que coneixeu, eren molts. Això també em va encalentir, però ma mare sempre deia “els resos, a Déu i Maria..., i si et demana qualcú que no t’agradi, per curiositat, no vulguis saber res, ha de ser sempre gent seriosa”.

- Una vida de feina deu estar plena d'anècdotes que puguis contar...

- La casa no me l'han donada feta (el solar sí, però la casa, no); a més, jo he viscut i he estat sempre molt generós. Jo no he cobrat a ta mare, per exemple, el que he cobrat a na Maria Balaguer i en canvi era el mateix vestit, la tela era més cara, però em donava la mateixa feina, sempre he tengut seny. Quan venien, si el vestit havia de ser senzill jo els demanava "per què no te'l faig de ras?" La mare de vegades deia "i no serà massa, nina?", i jo els l'oferia de ras perquè sempre queia bé, és un clàssic. O comentaven del rosegar.... Això no, jo sempre els faig postissos perquè és un soll o sempre l'has de dur damunt la mà. De sencers no crec que n'hagi fet més d'una dotzena, d'aquells de rossegall gros.

A Palma em va ajudar molt la de can Bauzà. A a Palma hi havia una gabellina a qui la padrina l'hi pagava, i era molt presumida. Li deien Elionor i era vídua d'un militar. Tenia un fill que li deien Jaume Roman, del carrer de la Mar. Tenia un joc de cadires com no havia vist mai enlloc, era tan psicodèlic que el tenia a l'entrada. El cas és que anava sovint a assajar a n'Elionor, cada dos o tres mesos li feia un vestit, un abric cada any, un vestit de jaqueta..., i pagava la padrina. Cada vegada que venia em deixava doblers. Del vestit de núvia sobraren 300 pessetes, i no les va voler, i jo crec que li'n vaig cobrar prop de set mil. Ella no volia anar de núvia i l'ome era gai. Però primer es va casar en Lluis amb la de can Bauzà i, casualitats de la vida, jo havia estat amb en Lluís. Quan el vaig veure amb sa mare no vaig notar res, les consogres van venir per separat, i ell estava molt nerviós perquè no sabia a on anava. Jo li demanava a la padrina que em deixàs una cadira i ella no deia res i reia. Quan morí em va telefonar en Toni Pintor, que era molt de la casa de dona Elionor, jo vaig anar al funeral, ens acomiadam i l'endemà em crida en Jaume Roman per berenar junts. Ella era una dona alegre, va morir amb més de noranta anys, però era una senyora composta i no volia tristors. Idò jo vaig dir "ai, quina és sa meva cadira?" i em contestà que eren to el joc, "mira aquest paper". En el testament amb una gafa hi havia afegit "sillería Tino". Jo li vaig dir que ho deia de bromes, que jo només volia una cadira..., i en Roman digué "ma mare ha dit això i va a missa". Estava empegueït i vaig plorar!

- Ja que hi som, ens has de desmentir dues coses. Sempre hem sentit dir que les perruqueres i cosidores tenen fama de xafarderes i de llengua molt prima, i també hem sentit dir “val més ser atropellat per un tren que per en Tino”, i no ho deim per experiència pròpia, perquè sempre ens has tractat exquisidament...

- Jo he dit el que se pot dir, però el que no es pot no ho he dit. Tant el cosir com la perruqueria són un confessionari, "si no me’n parles allò queda en el meu arxiu”.
Tant aquí com a Palma, aquella dona era molt ferma, no vaig sentir mai un comentari. Tenia clients de pas i de fixos, i si no parlaven primer mai feia cap comentari.
Mira na Magdalena, és una persona i mitja, i jo call. Quan duim una conversa i trob que ella s’entuba qued mut i si ja em basta. De vegades em solen dir “ara t’has enfadat”, idò no m'he enfadat, però dir coses que no interessen, que no sé si són veres, i  la persona no hi està present, no ho faig. No sé si és perquè pens que així m'anirà més bé a mi, si algú diu “has dit” no ho podran demostrar. Una perruqueria és un confessionari de vegades, o he anat a cases a pentinar i hi ha coses que no m'han agradat gens, o com han tractat la velleta, perquè els padrins són com són, però ja els basta ser vells.





























- Per Nadal, Cap d'Any, Sant Bartomeu..., sempre havies de fer feina. La teva festa era el Carnaval?

- Donat que feia feina per als "grans dies", no podia celebrar ni Nadal ni Pasqua. Pensa que eren les 10 del vespre de dia 24 de desembre i encara pentinava. I per Pasqua, igual. El diumenge al matí sempre tenia qualque compromís. Per anar a festa t'has d'arreglar, has de sortir, i jo amb el cosir he estat molt esclau. La feina havia de sortir i jo sempre he estat molt responsable.

- Per tant, la gran festa de tot l'any eren els Darrers Dies, el Carnaval?
- Sí, sí. Ho era i li dedicava un mes. El mes de vacances el dedicava als meus amics i a mi. El darrer vestit sempre era el meu. Tallava el de tots i deixava el meu per al final.

- Als 80 sorties amb vestits espectaculars...
- Sí, hi havia en Rafel; en Mateu i en Miquel (tots dos ja no hi són); en Tomeu també es disfressava amb nosaltres; qualque vegada venia en Damià, que també era sastre; en Matamales d'Artà; en Pep de s'Oli, que és tan serós i vestir-lo de pepa amb aquells enagos, i quan sortia no estava gens empegueït. Normalment nosaltres tancàvem la rua, i a Palma també. Estrenaven els vestits a Palma i l'any següent a Artà i després a Cala Rajada, i no sé si ho duien tot. A Artà no estrenaren mai. A Capdepera els carrers eren més estrets i era un carnaval que pareixia que et volies lluir.
Així com a Palma hi havia de tot i molt, a Jaume III amb els vestits, resultava majestuós, perquè els vestits ho mereixien. La volta pel Born era massa! Nosaltres tancàvem la rua i cada any vam tenir un premi, el mínim de cent mil pessetes. No sufragaven les depeses..., això sempre ho pagaven en Miquel i en Mateu. Jo no cobrava res, i ells dos ho pagaven tot. En Jaume duia les plomes, n'he hagut de tirar moltes (si estan guardades ja deuen estar arnades), i d'altres que vaig muntar pera una festa, fa quatre anys encara en vaig emprar per fer un capell que havia de dur en Gil (la meva anterior parella) però el va dur en Lluís, que tenia càncer i ho sabia, i em demanà les sabates. Jo li vaig dir "aquestes sabates amb tacó són molt males de dur" i em contestà que sí. "Amb el teu estat?" i em digué "vull acomiadar-me amb totes les campanes". Va venir un parell de vegades, i va torçar el peu, però va acabar el show i ho va fer molt bé. El capell encara el tenc muntat i fa més d'un metre, però les plomes són lleugeres. Un altre va ser un barret de la mar folrat d'escuma, amb reixeta i roba. Les fruites que duia les vaig xapar per alleugerir el pes, perquè quan el muntàrem tu no saps què era!



- Tu en qualque moment t'ha sentit marginat o discriminat?
- Mai, mai. I si he sentit un comentari m'he girat i l'he dit "què vols que et digui?, que m'he colgat amb tot pare?" I amb això et fuig sa pixera, perquè depèn de com ho dius. Això si n'he volgut fer cas per aturar, i si no he seguit com si res perquè no "hay más desprecio que no tener aprecio". Jo m'hagués pogut colgar amb més de mig poble, n'hi ha molts que s'han colgat, però ha estat quan jo ho he dit i quan he tengut temps, perquè jo tenia molt poc temps i de telefonades n'he rebut..., encara no fa massa. I de gent casada, què t'he de contar?
Tallant els cabells, si s'eixamplaven, jo els deixava i els deia "hem de jugar o hem de continuar" i quedaven... (rialles)

- Normalment, i no sé si és el teu cas, hi ha molta de gent homosexual que és de dretes, quan els qui han fet més per normalitzar els col·lectius LGTBI ha estat sempre l'esquerra...
- Jo he estat apolític total perquè a ca nostra mai se'n va xerrar. Com mon pare ho vaig perdre de jovenet i a les vetlleries els al·lots no hi anaven, i ma mare era socialista de paraula i de fets, però no anava a reunions. La padrina Bet era espiritista i, per tant, socialista, i mon pare també, això ho puc dir. A mi no em xerraren mai malament ni d'uns, ni dels altres.
Ma mare no estava apuntada enlloc, ni ho deia, però quan xerrava jo veia que era socialista. Jo he estat socialista per votar, fora tenir passió ni pels socialistes ni pels altres. És una casualitat que tinguem un batle socialista durant tres legislatures. Jo sempre m'he duit bé amb tothom i quan l'ajuntament m'ha manat una feina, l'he feta i m'han pagat.



- Què recordes del teu pas per la presó?
- El mal que em va fer la presó em va fer més persona. Bé, la presó no em va fer mal, sinó que em va fer bé, primer perquè hi havia una rectitud que jo no havia imaginat mai, perquè jo no havia fet el servei militar per ser fill de vídua (en el servici de vegades et posen firmes).
Va venir la Guàrdia Civil a ca nostra a cercar-me, i no em trobaren fent res amb ningú, ni coneixia aquelles persones, una havia estat client de cabells llargs, un o dos... Però d'aquí no havien passat. Vaig anar al quarter i vaig tenir un bon ensurt. Record que jo pentinava na Maria Antònia d'en Jorge (sa mare del batle) i vaig preguntar si em duien "sin ton ni son?" i em contestaren "¿què quiere que lo esposemos?". "No, però si em deixau acabar..." els vaig contestar. Això sí, com que ells parlaven en castellà i jo en mallorquí em demanaren si "podia hablar en cristiano". No els vaig contestar i els vaig dir que necessitava deu minuts per acabar amb la clienta. Ells em digueren que si no hi anava "lo esposamos". Na Maria Antònia em digué "escolta-los, perquè en Toni Pelat no jeu a ca seva des de dilluns". Jo vaig dubtar. Tenia vint-i-nou anys, era a principis dels setanta, encara hi havia en Franco.

Quan vaig arribar al quarter vaig veure gent coneguda i gent desconeguda, hi havia més de cent persones. Si no, jo no hagués signat la meva «sentència de mort» com havia signat. Jo tenia la perruqueria i dues empleades i la clientela, a més no havia dit res a ningú i era molt responsable. Jo estava segur que ma mare telefonaria a en Biel, que duia la barca d'en Pep Balaguer i hi tenia part, jo vaig pensar en ell, però allà dins no podia fer res. Ma mare en va fer de les seves i don Pep va venir, però jo ja havia signat. En el corral hi havia devers cent persones, era on na Margarita i es Coix tenen la casa, era un espai estret i llarg que arribava a l'altre carrer. Jo vaig sortir amb don Pep i em va dir "em podies haver esperat...". Em va ajudar en tot, però m'arribà sa nova. Vaig haver de cancel·lar noces, però no vaig dir on anava, deia que no estava bé.

- Va ser una "redada"? Sembla que per aquella època la Guàrdia Civil en feia de tant en tant.
- No, de "redada" res, em vingueren a cercar. "Redada" hagués estat que em trobassin a un bar o un lloc públic. De "redades" jo no n'he viscut mai. A mi em vengueren a cercar a casa perquè aquells dos al·lots deien que em coneixien i «el conèixer» ja va ser «llit»... i jo no havia estat amb ningú. A ca nostra em coneixien com a clients i jo mai he mesclat, i si han vingut a tallar-se els cabells i han hagut d'esperar o venir un altre dia perquè m'ha convingut, han fracassat. Jo sempre he estat molt seriós amb això i el meu caràcter ha estat així. El meu pecat va ser haver signat, perquè don Pep hagués arribat i m'hagués dut amb ell, n'estic segur.

A les deu vaig haver de tornar i a les dotze a Capdepera no hi vam caber perquè eren cent o més, en un autocar. Era un pecat d'escàndol i havent signat em va dir "estàs agafat, jo faré tot el que podré, però amb la firma i la Guàrdia Civil no quadram..." Quan m'arribà la nova això era a finals d'estiu, no arribava a mig any, i don Pep em va dir que hi havia un any i ho arreglaria. Jo tenia clar que en arribar l'ordre no romandria a ca meva.



Jo vaig anar a pescar amb don Pep i don Biel amb la seva barca privada, aquell home volia el peix pescat seu i hi anava molt sovint, i jo hi vaig anar moltes vegades amb don Pep. A més jo tenia com a clients els de can March i na Maria Balaguer, a qui havia fet bon vestits (com quan va anar a les noces de la segona de can March amb un fill del de sa Vall).
Ja ho he dit, allò va ser una lliçó per fer-me persona, per no donar importància a res ni estimar res. A la presó hi estar sis mesos, només perquè uns van dir que havien estat amb mi. I jo deia no, no i no, perquè era no. Coses que havien de passar, perquè don Pep podria haver vengut més prest. Va ser casualitat, perquè en Biel se'n va adonar perquè ma mare va anar a dir-l'hi. Jo a les vuit volia anar a Palma, però em digué "si hi has d'anar a les dotze no els hem de regalar res: dinareu aquí, estareu amb nosaltres i anirem a passejar. I si ta mare ha de tornar en autobús pot quedar a dormir a casa".

Jo, la tancada a la presó no l'oblidaré mai, no era estar tancat a ca teva. Era un temps franquista que vaja... Jo no havia anat al servei militar, i com que era innocent no tenia rancor, no sabia si em mereixia tot allò. L'endemà, en el pati, volia escriure el meu pensament de com era l'ambient de la presó i em digueren "esto una vez que lo hayas firmado, si lo firmas, rómpelo, porque esto se lee y te podria perjudicar". Ja m'havien llevat la cabellera (allà tothom anava afaitat i rapat), jo havia estat un mes a Palma i després m'engrillonaren, amb dos més que eren testimonis de Jehovà, que em volien xerrar. Jo els vaig dir que si ens tornàvem a veure ja xerraríem, però en aquell moment estava més per resar del que conec. Vaig resar molt! I no penava mai que m'alegràs perquè vaig plorar per sortir. La sortida meva era ales nou i jo a les dotze encara arrossegava els peus per la presó. Va venir don Miguel, jo li deia senyor Miguel sempre. Era un funcionari que estava dos dies a la presó i quatre fora (això sí, quan tocava), i mai em va dir que era don. El matí del dia que sortia em va dir (no sabia dir Adrover, i em deia Melís), que mai l'havia xerrat com tocava però que no era una atenció que em feina, "estoy orgulloso de tu comportamiento y del mio". Sempre li vaig dir don Miguel.

                                                    Obra pictòrica de Tino Adrover amb una versemblança a Chagall

Jo vaig sortir que em feien por les estisores i ganivets dins de la presó. Jo volia fer costura però allà no en feien. Com que marcava que era perruquer i costurer, em parlaren si volia muntar un taller, perquè hi havia molta gent pel pati que no importava que hi fos i que tenia interès, i vaig dir que si, però també em volien a la perruqueria. I els vaig dir que podia fer les dues coses, tanmateix les feia a casa. Així vaig muntar el taller, ho duien tallat però no sabien ni muntar, ni filar una màquina, els que van tenir interès. Però això va ser ja a Huelva, perquè els gais els duien a Huelva. Allà hi havia un rosari que bé... Al matí hi havia cada "redada" allà dedins!, però era molt "xistòs". Jo sempre me'n vaig abstenir, vaig fer un grupet en què hi havia dos joves que eren de la Península i ens férem molt amics. Fa deu anys que encara en va venir un a passar una setmana i em deia "me ayudaste mucho", i jo li vaig dir "no por el dinero", i em contestà "por la compañía y poder hablar, porque dabas solución a todo". Érem allà pel mateix, però jo en tenia per mig any, i ells per un any i mig o dos. Perquè això estava així, hi havia més gent gai..., a Huelva tothom! El de Huelva, lladre o assassí, era allà, i jo a la cel·la me'n vaig haver de menjar més de dos perquè, vulguis o no vulguis, són molt llests els que et duien a les cel·les, i entren i surten i tu estàs allà. Si el pres havia fet una putada: afaitat. No a maquineta, no. Ben afaitat. Si se l'enduien a una altra presó o el veia la família, no entenien la causa per no dur els cabells com jo els tallava a la perruqueria. Notaven que em donaven qualque cosa escrita. Em deien Melis ha tiegut bon sabor, mira si eren putes.

- Tancàrem la gravadora i encara quedàrem més d'una hora parlant, mirant el seu ric arxiu fotogràfic i tractant de molts altres temes. Però això ja són figues d'un altre paner. Moltes gràcies, Tino. Història viva de Capdepera.