Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 1305
"No he tengut mai un no per ningú".

"Em sent reconegut i conegut a Capdepera i a fora"

"Mai he desfet un vestit"



Martí Adrover Melis, Tino. Mestre artesà i artista, ha excel·lit en tots els camps a que s'ha dedicat. Perruquer i dissenyador de moda (modisto) però també cuiner, pintor, decorador floral i obrador de la pauma. Apassionat per tot allò on posa les mans i sobretot gran treballador. Feiner. Donat que feia feina per als "grans dies", no podia celebrar ni Nadal ni Pasqua, així que, per a ell, la gran festa de tot l'any eren els Darrers Dies. Com si fos un nin petit, diu que té ganes d'arribar als 80 anys. N'hi queden dos. Gran conversador, si tens temps, és un delit parlar amb ell, o sols escoltar-lo. Tanmateix un demana i ell respon el que vol.




Llarga entrevista que no podem acurçar perquè perdria tota la gràcia. Així que us l'oferim en dues parts. Aquí, la primera.

- Començam pel principi. En quin carrer vares néixer?
- Jo vaig néixer en el carrer Cervantes número 9. A ca nostra, aleshores, vivíem a Cala Rajada, El fet era que el part del meu germà havia estat llarg i dolorós -havien estat devers deu o onze anys fora al·lots quan ma mare va quedar embarassada del meu germà-. Com he dit, va ser un part llarg i dolorós, hi havia el metge, la comare que va venir des d'Artà i na "Cosseta". Va durar dos dies. Quan va quedar embarassada de jo, als vuit mesos, mon pare va venir a dinar i quan dinava la seva germana Francisca, que era la major, va dir "Catalina això t'ha baixat molt... Que et trobes bé?". Ella li contestà que no es trobava bé. "I què diu en Toni?" "No, no li he dit res". "Vine aquí!" va mirar i s'adonà que mu mare dilatava... Així que li va fer agafar els trastos i es disposaren a partir. "No ha de ser com en Miquel, el camió parteix a les tres, anem cap a Capdepera". A les cinc jo ja plorava. Mon pare va anar a Cala Rajada i a ca ses Magines li digueren "no la cerquis, per mi ja tenim uè". Mon pare pujà tot regirat per si passava lo del meu germà. Els vuitmesons sempre són malaltissos i jo de petit, a més, no hi veia gaire bé, moltes vegades quasi gens, epilèptic, i... quan queia, queia!

- Parlam de l'any?
- Del 43, o sigui que en tenc 78 ... Ara ja fris de tenir el zero dels 80.

- Tu et consideres artista, artesà...?
- Et tallaré, jo em consider persona.

- Tu has estat una persona que sempre ha excel·lit en tot el que ha fet...
- No he tengut mai un no per ningú, m'hagi agradat o no. La clientela la vaig aguantar i ella em va aguantar a mi... No sé com em consider, seria mal de dir perquè si he volgut pintar, he pintat. Si he volgut cosir, he cosit, la llata no l'he deixada mai. Jo de petit era de la pesseta, quan anava a recollir ametles jo repassava i sempre tenia cash. A més, anava amb tots els traginers del poble; quan sortia d'escola, berenava, sortia i coneixia de qui era la llata. Ho deixaven en el carrer. Ja sabeu que els traginers no manejaven doblers, ni els agradava, anaven fent deute i pagaven amb obra, o a les botigues de queviures o amb roba. Jo anava a cercar les senalles, les apilava i després venien l'amo en Tasà, en Mosson, en Barruà (germà de ma mare), na Tasana (son pare es morí i ella feia voltes els dissabtes de capvespre), sa Bessona (el divendres de capvespre), madò Prats... Jo anava a cercar-ho. Les solien deixar a la porta o a l'escala, jo gairebé no entrava però sabia de qui eren...

- Just veure una peça i ja sabies qui l'havia feta?
- Sí. Te'n diré una altra: a ca nostra cordaven cadires. La germana de na Maria Antònia del Bolero, que era cunyada de ma mare i li deien Teresa, ja cordava a ca la padrina d'Artà i va ensenyar a cordar a ma mare. Com que la mare de na Maria Antònia era molt del negoci i anava a les fires dels pobles, venia molt, era una dona molt lluitadora. La tia Teresa era una rèplica, posà botiga al carrer de la Mar i li anava molt bé, cosa que el tio Toni no hagués pensat mai. I vam aprendre a cordar cadires. Vaig estar a Cala Rajada fins als set anys, teníem casa a Capdepera i anàvem i veníem amb el carro. Mon pare tenia el cavall més gran del poble. Llavors no hi havia camions i mon pare anava a Lloseta a cercar ciment, això els dies de mal temps; si feia bon temps, tenia barca pròpia i pescava. No vam ser una família amb mancances.



- On vivíeu?
- Fins als set anys, a Cala Rajada, veïnats de Cas Bombu, al fons hi havia la benzinera de Cala Rajada i la capelleta, encara me'n record que hi deien missa. Aquesta casa feia cap de cantó i era d'en Biel Centenari, als de Cas Bombu els va venir bé comprar-la i hi van fer la piscina.
La tia Bet es va casar en segones núpcies, perquè durant el "Moviment" el seu home va morir, i es va casar amb un home que tenia una adoptada a cas Segons, una casa que està al carrer Major, veïnada de la perfumeria de can Sancho (desprès hi posaren una botiga que li deien l'Esperança), però una dona guanya totes les guerres. La tia Bet, quan duia el ranxo de peix, en lloc de vendre'l el regalava a una o altra per l'intercanvi d'una besada... No es varen entendre i se n'anaren a la casa que ja tenia el tio Toni (el solar era de l'amo en Llucià Rinyon, cosa estranya perquè era un home més comprador que venedor, però així consta en l'acta de compra). A set anys i un poc, vaig combregar (que es fa per Pasqua), amb el vestit del meu germà i record que ens deien "Ah, li està més bé que a s'altre!" i jo no entenia que el meu germà l'havia portat, cosa que duien d'amagat perquè jo no ho hagués volgut. Resulta que el meu germà, al "retrato" du una bona arruga en els calçons i a mi em pareixia que no els haguessin planxat! El vestit el cosí la tieta de Manacor, que era sastressa, i d'això em ve... Per les fires d'abril i maig i després pel setembre hi anava uns dies, hi anava amb el camió de la llet de ca na Margalida de s'Estany, que devien recollir de matí i tornaven al vespre (record haver-hi d'anar per un dia)... A la casa es cosia i a mi m'agradava. Encara que no cosia ni feia americanes, perquè duien molta feina, com que manejaven patrons, jo agafava una trinxa i tallava uns calçons, sempre hi havia molts de retalls perquè compraven un poc més de roba, sobretot per als petits, i després apedaçaven si era roba de fer feina. D'aquí em deu venir la vena de cosir.
I que consti que jo no hi veia gaire, per ventura un trenta per cent, fins que vaig quedar sense gens de vista. L'epilèpsia no m'ajudava gens, jo som operat tres vegades i sempre he duit ulleres graduades, i no m'agradava dur aquest rotlo. En duia dues, unes per sortir al carrer amb menys augment i unes altres per cosir.

Ja ho vaig dir al pregó que quan van fer el "Cubanacab" i "Hay que ver" i tot aquest coverbo jo no hi veia gens ni mica i vaig fer els "tocados" mig cec, perquè t'hi acostumes i tocant agafes la forma. La dona d'en Santiago Aso va fer uns capells, els va xapar i jo, damunt, hi vaig posar una cosa molt espectacular, vaig fer un raïm amb paper de cel·lofana vermell, que des de fora pareixia una flor grossa, amb unes fulles grosses com de ficus.


- Un fet que sempre has explicat que te va marcar molt va ser la mort de ton pare...
- Sí, sí, moltíssim, perquè, a part, el meu germà no era una persona massa carinyosa i per mi això el va afectar, a causa del fet que jo el vaig veure sense saber que no el tornaria a veure, perquè quan m'ho varen dir jo havia estat molt malalt (vaig passar mig any a l'hospital) a causa de l'apolèpsia; vaig estar quaranta dies sense xerrar. Quan passà allò de mon pare, feia feina a la Gili, treballant d'ajudant de cambrer, bé, guardava l'al·lot, regava i servia (només hi vaig estar un estiu i vaig fer una propinada!). Mon pare morí dia 29 de juliol, amb la catadora. En Toni Niu havia fet la catadora i anava de politja a politja. Mon pare va veure que no estava ben tensada i en lloc de dir-li "Toni atura i estira", va agafar l'arquet i li menjà els dos braços. Després de l'accident va viure un dia i mig, estava sense braços i jo quan el vaig veure pensava que estava enguixat, duia com uns munyons. El van enterrar a Palma, van llogar un nínxol perquè aquí havien comprat un solar, però les tombes no estaven acabades, i després d'onze anys el duguérem cap a Capdepera. Que per cert, el vaig dur jo!

- Acabares l'escola, començares de cambrer i cap a on vares prendre?
- Jo ja pentinava. Les dones es rentaven el cap a casa seva i anaven a ca madò Pepita o ca ses Joanes, o la mare venia banyada i es pentinava ella i jo l'estirava, perquè ja em devia agradar, o posava tubs. Va venir un placer i vaig comprar els tubs. Això sí, la mare tenia bon cabells.

- Sense que ningú t'ensenyàs...
- No. L'únic que no feia era tallar cabells, però ja posava qualque tint (a ma mare no li'n vaig posar mai, l'enviava a pondre, i no sé per què!), però a altra gent, sí.

- Però has dit que l'obra de pauma no la vares deixar mai...
- A Capdepera, qualsevol al·lot tenia tasca abans d'anar a jugar: o fer ventadors, o el cul d'una senalla... De cosir, no sé si en vaig aprendre tot sol, però tots sabíem fer llata i sabia que era una senalla primera i una cofa de quartera, que tenia quatre anses i era la mesura d'una quartera, i per trabucar-la tenia les dues anses de dalt i les dues del mig. La geganta del castell té una senalla del tipus més gran de senalla de quartera.

- I com comences a cosir?
- Quan tenia deu anys o onze s'usava el Meyba, un banyador de roba ampla. Vaig agafar una gavardina de mon pare i me'n vaig fer un, el vaig tallar i el vaig cosir a mà. Per tenir el color vermell o blau que es duia, vaig fer una mullada i vaig tenyir la roba de gavardina, el vermell no va prendre gaire be, però el blau va quedar be. A les cases tenien tines amb color per tenyir les paumes. Vaig anar a ca la tia Teresa, vaig comprar uns calçons de dona, els vaig tallar la goma i els hi vaig posar. Em va durar molt de temps i ningú va saber que era fet d'una gavardina de mon pare. Mon pare encara era viu i estava alabat, deia "aquest no passarà fam mai!".
Una vegada ma mare era a collir ametles i uns que es casaven en un parell de dies em varen dur dos tibulets i els volien per a la cuina. Em digueren "Digues-li a ta mare que ens cordi aquest tibulets", i abans d'anar a escola jo vaig agafar la bova i vaig cordar els tibulets. I ma mare tota alabada!


- Tu sempre has tingut idea i iniciativa...
- Sí, jo ho veia o m'ho imaginava. No demanava com es feia, a la distància mirava i em bastava. Jo, de senalletes, a cal tio Coix en vaig brodar des del primer dia, perquè quan jugava mirava com es feia. Normalment, als senetxos i a la feina que no era gaire fina,hi feien un bon ram brodat, cosa que ara s'ha perdut. Ja sé que ara es xapa el bri i abans no es xapava i quan clavaves l'agulla perquè només hi havia un bri, havien d'estalviar al màxim. Ara en posam dos o una dotzena, si fes falta, perquè ara si vols brodar es xapa el bri.

-On t'has sentit més còmode? De perruquer, de modista, de cuiner...?
- Sempre, sempre amb sa llata. Com que he fet distintes coses al mateix temps, o ho deixava un temps i tornava, amb breus intervals, sempre em pareixia que ho havia deixat ahir. Jo als vespres cosia, ja de molt prest. El fet de cosir em va venir també perquè a Palma hi havia na Musi, que tallava molt. Jo volia anar a Palma aviat, per la perruqueria, però ma mare no em deixà fins als setze anys. Vaig conèixer en Pedro (un que duia productes) i que es casà amb na Teresa, que a la vegada coneixia i cosia per a na Musi. Na Teresa se'n duia la feina a casa i una germana d'en Pedro també era sastressa. Jo tenia un "traje" amb unes mànigues que trobava que en Damià no me les havia posades gens bé, però jo dubtava si en sabria i li vaig dir "Mira aquestes mànigues no em cauen gens be", i agafà les estisores i me les lleva damunt jo, vaig veure com li posava les agulles i s'anava a la màquina, i llavors li vaig dir "Jo no fris perquè si me n'arregles una m'has d'arreglar s'altra", i va dir que es pensava que jo posaria l'altra i li vaig dir que no, " ja en poaré a altra americana". Per a mi va ser una lliçó, perquè de màniga no me'n van tornar cap mai. Na Maria Teresa va ser la meva mestra. I mira, em robaren el mòbil i no tenia el número del seu telèfon fitx, i tenia un disgust de mort, però ens trobàrem a Lluc el "Dia dels malalts" i vam tenir una alegria com no et pots imaginar, per ventura feia vint anys que no ens vèiem. Jo a Pedro no li comprava productes, no sé per què, i fa unes tres setmanes em cridaren perquè em veren per la televisió i ara ens hem de veure, perquè els estim com a germans.

- Així que vares anar a Palma a estudiar perruqueria...
- Jo anava a perruqueria i na Maria Teresa cosia. A ma mare ja li havia dit qualque cosa. En aquesta casa et prenien les mides, et feien una blasilla (tela de llençol) i l'aprofites per a un altre, com les faldes de campana que només en manejam una, una falda estreta te quatre o cinc mides, i quasi no assajaves la roba. Abans fan l'esbós i el patró i després el fan amb roba de llençol. Hi ha coses que et serveixen perquè pots fer molts de canvis. Això em cridà molt l'atenció, durant els tres anys que vaig estar a Palma.
L'any que mon pare es va morir, quan jo tenia onze anys més o manco, duia molta tristor, a més de la malaltia, i a ma mare li sabia molt de greu per l'epilèpsia. Es va muntar una excursió, juntament amb gent de Manacor, de les perles. Record que hi venien na Maria Tasana, en Busco -el donat del Castell- i na Margalida, i ma mare m'hi deixà anar. Vam anar a Saragossa, vaig veure la Verge i els oficis i tot això de l'església que sempre m'ha encantat, i després de quinze dies vam tornar. Ja duguérem plats de Duralex, que aquí no es coneixien, i vaig dur un tall prisat, de punt. La gent el comprava i jo vaig demanar dues caigudes i van entendre dues faldes, i jo, en lloc de fer dues faldes, vaig ajustar, vaig fer el forat de les mànigues i ma mare el va dur el dia que el meu germà es va casar com a vestit bo, amb una peça de vellut... i encara no me n'havia anat a Palma. També li vaig comprar un abric d'astracan, el de visó el vaig regalar, però el d'astracan i lleopard encara el tenc.

- No vas tenir la idea d'anar a París a fer alta costura?
- Hagués pogut anar-hi, perquè vaig conèixer una nina, festejàrem dos anys, però no... Com que era "profeta en mi tierra", aquí havia d'anar a pescar. Aquí tenia el duro i la mare tota sola. El meu germà es va casar molt jove, als 20 anys, i era una persona poc estimadora, no dic que fos dolent, però no venia a veure-la, fins i tot la va treure defora, i això es pot dir perquè és així

- Tornes a Capdepera i comences a fer de perruquer...
- I a més cosia.

- I comences a fer vestits de noces. Això no és un punt més difícil?
- No. Mira, ara faig llata i estic amb la llata, quan estic amb tu xerr amb tu... Jo poques vegades mesclava el cosir. Ja sé que vaig posar boutique, que em donava més feina (mesura, perruqueria, càncer, i els arranjaments que, encara que tenia gent que me'ls feia, jo els preparava) i em llevava temps del meu descans.

 
- Tu feies com altres modistes que compraven revistes per treure models?
- Jo no comprava gaire, normalment me les regalaven, perquè la revista la pot comprar tothom i fer tothom. Quan és propi ho disfresses: les mànigues sempre estan en el mateix lloc, si vols puny hi ha mil models, però és un puny. Jo faig una tensora que no em va ensenyar ningú i jo en aquell temps les feia o de gometa de cordonet molt petit o de punt de trau. La gometa du feina i jo vaig optar per posar-les a una veta o un otomà i comences tris-tras, tris-tras... i acab el cordonet i no diries que una és més grossa que l'altra, i no és d'ara, és de sempre.

- Diuen que els modistes sempre acabau els vestits just el dia abans de les noces...
- Si només en fessis un, no seria així, però com que no penses el temps que allò et durà, i de vegades hi ha qualque revés (pocs), i perquè acabat no l'ha vist ningú mai fins que l'ha duit. Jo faig la prova amb roba de llençol i pots fer el que vols, sense passar pena si és un poc més gros, i després tall el patró, duu un poc més de feina, però el vestit el faig després en poc temps. Si jo m'hi hagués dedicat, podria haver cosit com na Morey. Jo feia dos o tres caps de setmana, però la núvia duia dos o tres vestits més, o les comunions, i arriba a ser molt feixuc. Jo arribava a dormir una hora i em bastava.
Quan els duia, veia molta alegria! Jo tenia una amiga que era perruquera i clienta meva i ens estimam molt i li vaig fer el vestit. Li vaig dir "ja te'ls pots endur", era bombeta, d'aquells que tenien tub a baix, ella era primeta i podia dur qualsevol cosa, però no tenia l'abric i vaig haver de dur-l'hi en el darrer moment. De vegades has d'anar a Palma o Santanyí.

- Et feien comandes de molts de pobles de Mallorca?
- Sí, sí. La perruqueria era molt cosmopolita per la gent que venia a estiuejar, perquè tenia un bon nom i em tenien ben considerat..., perquè jo vaig fer riques totes les perruqueres! Quan vaig obrir, cobrava 25 pessetes a les clientes de casa i 50 a les estrangeres, i elles cobraven 3 pessetes, i començaren amb 12. Davant jo totes tornaven vermelles, les clientes es repartien i el dia de Sant Bartomeu no sé si arribàvem a la revetlla a temps. Jo pentinava fins a les dotze, i per Nadal i Cap d'Any també. Era una altra època, i jo no anava ni a sopar, jo pentinava perquè demà tenien gent o havien d'anar a dinar i havien d'anar pentinades. El problema eren també les comunions, que volien que les "repassassis".

- Penses que la gent estava contenta de poder-te tenir..., però ho has cobrat?
- Jo diria que estaven contentes, i sí, ho he cobrat, però he tingut seny amb el preu. Si hagués estafat, no hauria fet feina. Si no han pogut, jo no he cobrat algunes noces, he cobrat el deu per cent inicial i la resta no.
Totes les perruqueres del poble haurien d'estat-me molt agraïdes perquè quan elles cobraven tres pessetes jo ja en cobrava vint-i-cinc a les d'aquí i cinquanta a les estrangeres. I me sobrava feina, així que les enviava clientes. I així varen començar a pujar preus.

- Recordam una anècdota a Canàries, on et volien comprar una senalla i vas demanar cent euros i et deien que per aquest preu no la vendries...
- I la vaig vendre, sempre m'han pagat el que he demanat, no m'han fet mai plet. I si ara hi ha qualque espavilada és perquè m'ha vist fer feina o l'he ensenyada, perquè donar la volta al quadrat no ho ha fet ningú, i jo ho faig perquè vaig tenir una bona mestra, ella ho feia d'amagat i jo entrava perquè feia canastretes de bebè, una peça fina, i les senalles les feia molt fines i perfectes i jo la veia. Un dia vaig fer una canastra i la hi vaig dur a mostrar i em va dir pots continuar, era per a un compromís que tenia a Manacor.

- Qui era aquesta mestra?
- Na Castes, vivia davant ca la meva padrina, al carrer del Migdia.

- Cada persona es diferent, però per fer un vestit de noces no poden ser iguals...
- No, és que no els vull fer. Repetir ho he fet quan han estat germans o bessons, que per norma van iguals, i no m'agradava gens fer-ho. Ho feia, quin remei, però no ho fas igual mai, la tela mateixa i la persona varia, el mateix tall damunt un o un altre canvia. Les americanes són americanes i només pots jugar un poc amb la postura, un poc arreglant de darrere un tall antic que encara surt a qualque col·lecció, però és l'únic que pot variar.

- Tu t'has sentit reconegut a Capdepera?
- Sí, i conegut. Fa poc he estat a l'aeroport i em va saludar una dona i amb una bona besada, i li vaig dir "que no t'has equivocat?", i em contestà "no, jo som na Margalida de Binissalem". La vaig mirar i es posà a plorar, li vaig demanar si era viuda i em contestà "sí, des de fa tres dies". Era de Binissalem i no l'havia vista pus des que es va casar. Tenia una germana que estiuejava per can Toni Miquelet. I aquesta va anar viva, en el mostrari em va demanar un gris perla, però el volia un mes abans i el va tenir, perquè li agradava jugar amb els vestit, provar amb el ventall... Era molt presumida.


- Has de tenir en compte com és la persona, per triar un model?
- Sí, perquè de vegades elles et diuen el que volen i després acaben, quasi sempre, en el que tu vols. No per difícil, sinó perquè si no li queia bé li ho havies de dir.

- Has desfet qualque vestit?
- Quasi mai, jo no en record cap... Transformar, sí. La glassilla la pots transformar, aprofites bocins, per exemple l'esquena pot ser la mateixa, o un bocí de bocamàniga. El més difícil és el pit, les mànigues quasi totes són iguales, bé n'hi hade  diferents classes, però tot va al mateix lloc... Això sí, quan venien m'havien de mostrar el que havien de dur, no el que duien, i en prenia les mides. Perquè quan hi ha un tall que puja des de baix i acaba damunt el pit, bé, que acaba allà on toca acabar, ho fa amb un punt. Jo no l'he de desfer perquè dugui uns altres sostenidors. I si era de tall de dalt a baix, que n'hem fet molts, també han de tenir la forma. Jo, si necessitava un tall de dos metres quaranta o dos metres i mig, no n'emprava tres.

- Fins quan vas fer vestits? O encara fas?
- Encara en faig. Però ja és més per amistat. Les dues que encara han tingut un "premi" meu han estat les dues del castell. Na Margalida, perquè les filles no han fet noces, de moment, i en va tenir una de pinyol vermell i es va comprar un tall, una roba, amb mi, molt espectacular. Jo només li havia de tallar el vestit. Li vaig fer la glassilla d'una espatlla sí i l'altra no, això sempre és delicat, bé i quan l'altra Margalida va veure la glassilla estava pintada i em va dir "no vull que sigui tota sola" (riu) i li vaig dir quan l'havia de menester i va dir "ben prest"... i la hi vaig fer! Va ser durant la pandèmia, vaig començar i em vaig aturar, la falda estava cosida i el cos tallat, em donà el sus i el vaig acabar el dia abans.



- I amb tot el trull que duies, com t'animares a muntar el restaurant?

- El restaurant va venir de la mà d'en Tomeu, un perruquer que es va fer amic nostre. Era bona persona, però es cansava de tot, de fet tenia perruqueria i moltes clientes per la zona de Cala Millor. El fet és que era client meu i em deixaren posar el bar Bacus a baix. Venia com a amic i client i va dir que podríem obrir el restaurant, i així ho vam fer. Però jo no vaig deixar ni el cosir ni la botiga, i a estones feia de cuiner, jo feia els meus plats i si havia d'anar a cercar peix, hi anava. Sempre tens moments, sempre corrensos, ha estat una vida molt agitada... Ja veus, petit i magre!
I si venia al restaurant qualque conegut meu i em volia saludar, i jo era a la perruqueria, ho deixava uns minuts i anava a saludar i me'n tornava. Hi havia plats que eren meus, encara que jo no els havia fet, però la recepta era meva.
Vaig tenir botiga i era més econòmica que els meus vestits, i quan tenia temps lliure, quan em comanaven un tall jo per ventura demanava deu i encara podria cosir tres anys sense comprar res... Ens emborratxam, com quan vas de rebaixes que compres sense haver-lo de menester. Un vestit era segur, però com que tanmateix havies de pagar les despeses d'anar i venir, en demanava tres, per exemple, i un o dos els venies segur i el tercer ja ni el mostrava...

-Tu tenies viatjants que venien cada quinze dies amb mostres?
- Si, venien amb el mostrari o encarregava per telèfon. N'hi havia tres que venien amb mostres, d'això en dèiem la maleta. Encara que si algú volia un abric i venia en el darrer moment, jo li venia el que havia comprat o un dels que tenia, i el tallava i el cosia i el meu quedava. A mi em feia ganes de tenir-ne un de blanc de caixmir!

- Una altra dimensió pública teva han estat els rams...
- La composició floral! Ma mare va estar a la casa "California", aquella casa del passeig de cala Gat, que en aquell temps era un hotelet. Aleshores aquí no hi havia flors per comprar, però als jardins de les cases hi havia rosers, dàlies, gladiols, margalides..., de flors n'hi havia sempre. Els corrals eren plens de "bocas de león" o francesilles, flors de temporada n'hi havia sempre, una o altra. I posaven una sola flor oberta, una rosa per exemple, que era el que més hi havia (de roses n'hi ha fins i tot a l'hivern, i dàlies segons la temporada), a una copa de cava amb tres cintes o unes fulles de llorer o mata en un platet d'olives, perquè veiessin que era de decoració i no per beure cava. Això ho muntava ella i ho posaven a la palangana de servir o a les taules. Ma mare ho feia a ca nostra i em va motivar molt per fer-ne. Jo també vair fer rams de paper, que tot Capdepera, si no els han tirat, encara té. Això és de quan vaig estar malalt, que vaig estar quasi mig any a Palma. Quan vaig venir vaig somiar i em vaig posar a fer roses, clavells, gladiols..., el que em demanaven. I els venia. No hi havia casa que no en tingués, perquè les flors del corral les tenien geloses, no produïen per collir cada dia.

- Encara no es feien flors de llata...
- Les flors de llata són recents, deu fer uns vint anys que es fan.

- Fa molts d'anys que fas la decoració de la Mare de Déu de l'Esperança?
- La Mare de Déu de l'Esperança l'arreglaven la mare de na Margalida Morey i el seu germà en Pedro "Gató", que aleshores feia feina a La Caixa. Per l'Esperança feien una tela verda, la devantaven... feien més trull que el que he fet jo, i n'he fet molt! Jo ja tenia més mitjans perquè l'Ajuntament va ser generós i va fer una escala amb unes posts, un bastimentada, perquè l'arc té una alçada de cinc metres. El vaig fer baixar perquè vaig caure, però com que la mare de Déu em devia estimar, vaig caure de genolls, em vaig aixecar amb els dos cops i vaig continuar. Des d'aquell dia no he caigut pus, i mira que m'he enfilat.
La tela la vaig regalar jo. Ma mare em donà un pic cinquanta mil pessetes perquè em compràs un llençol de fil i que me'l brodassin a Bordados Formentor, una botiga devora la Farmàcia Balaguer, i tenia el llençol en el calaix. N'Andreu Genovart, que era el rector, em va dir "amb les obres de l'església el domàs no aguanta" Era vell perquè hi havia un domàs que posaven en el fons, però havien tapat capelles. Va dir " Tino. tendràs coneixement, passaràs i jo et signaré, tu ja posarà la quantitat" Ma mare va donar les cinquanta mil pessetes per l'església. Amb en Toni Pintor vam anar a ca na Carmen, al carrer de la Missió i en vaig comprar prop de vint metres i em sobraren doblers. Quan vaig arribar a ca nostra cosia el voraviu que sempre estira, per fer les teles, i el vaig mostrar a ma mare i va veure tot d'una la feta meva, però no sabia que fos per al domàs. I va estar contenta.
Sempre en gràcia a la meva salut, decorava les novenes, però el dia de l'Esperança l'adornaven en Pedro Gató i la mare de na Margalida. La mare de na Margalida Morey demanà a n'Andreu Genovard "voldria que en Tino i Toni Pintor ens agafassin relleu perquè jo som tota sola, na Margalida té molta feina i jo no vol dir que no pugui, però no em veig amb coratge". Na Busca l'ajudava, però només arreglaven la capella el dia l'Esperança i jo vaig arreglar les novenes 25 anys.
El dia del Pregó feia 25 anys que jo arregl la mare de Déu cada diumenge o quan sigui, perquè m'ho demanaren, per voluntat meva. Jo vaig fer uns rams de paper, perquè aquí no hi havia floristes i les del corral estaven geloses. Quan jo volia fer monument vaig fer dos rams amb acció de gràcies a la salut, d'uns setanta centímetres de rodó, que els vaig tirar jo fa devers 10 o 12 anys, i que fregats de petroli encara haurien servit, perquè els vaig acolorir. El paper de barba era blanc i el ram tenia colors rosats, granes i vorejats. Tothom en parlava, no es distingien de les vertaderes, les roses feien 75 centímetres i les vaig tirar quan ja estaven polsoses. Els rams a les esglésies solien ser artificials.

- Tu has estat una persona devota?
- Si, molt.

Continuarà, vaja si continuarà! Queda el millor"