Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 407
Mina Delic és una fotògrafa sèrbia, periodista de formació, que treballa a Capdepera.

S'autoqualifica com a "narradora d'històries visuals" i és col·laboradora de la prestigiosa revista National Geografic.







Vol sortir a les fotos amb la càmera en mà. És una jove que li encanta Mallorca, on ha trobat el seu paradís particular. Encara emocionada pel premi rebut i sempre amb la rialla a la cara ens respon algunes preguntes...

- En primer lloc, que “fa una al·lota com tu en un lloc com aquest”? (li explicam que és un títol d’una pel·lícula)
- (Rialles) És un lloc preciós, m’encanta...

- Com arribares aquí?
- En avió (rialles)...Vaig venir a Mallorca la primera vegada fa cinc anys i treball de temporada...bé l’any passat, amb la pandèmia, no. Faig feina en turisme. Soc fotògrafa i periodista al meu país. Aquí faig feina en turisme. Enguany és la primera temporada que visc i treball a Capdepera i m’agrada molt. Vaig saber d’aquest concurs a través de les xares i vaig pensar que era molt interessant com a proposta i vaig decidir intentar-ho. A mi m’agrada molt passejar, caminar i explorar llocs, nous espais,...i per a mi va ser un repte el donar-li un valor afegit al tema del concurs, fer una proposta interessant. Trobar un angle, una perspectiva diferent. Així que vaig fer aquestes fotografies.

- Tens formació acadèmica en fotografia?
- No, a nivell acadèmic soc periodista, però m’agrada molt la fotografia.

- El que va destacar el jurat de les teves fotos és la interacció de les escultures amb la gent...
- Sí, la meva obra fotogràfica té aquesta característica. A mi m’agrada molt la natura però sempre amb gent...si faig una foto d’un paisatge sempre ho faig amb gent perquè crec que aporta acció, vida a la fotografia i es mescla amb l’arquitectura, amb espai fixes.



- Al teu Instagram te defineixes com a narradora d’històries visuals...què vols dir?
- Al cap i a la fi és una manera de comunicar allò que sentim a dins de nosaltres, com veim la vida i tot el seu voltant. Al final tot és visual...i així ho hem de transmetre...

- Quina opinió tens de les escultures i de la proposta artística de Crespí Alemany al passeig marítim? Que t’ha semblat?
- És una cosa que no es veu sempre a la vorera de la mar. Jo me deman... Perquè violins? Perquè instruments de música a la vorera de la mar? - Jo me deman- I mentre feia les fotografies i estava a la vorera de la mar i observava, podia escoltar la remor de la mar i semblava que eren els violins que sonaven. M’agrada moltíssim la proposta.

- T’has plantejat fer qualque exposició de la teva obra?
- Tenc un projecte del que puc dir poques coses. Encara hi estic treballant, fent fotografies i cercant informació. Va sobre el medi ambient i és a llarg termini. Encara no ho he plantejat a cap organisme públic, però m’agradaria en estar enllestit poder-ho exhibir per tota l’illa. Però en una gran exposició, al carrer. En grans penells. Voldria explicar a la gent el que no està bé....i no puc dir res pus (rialles). Sobretot adreçat als turistes a la gent que ve a passar aquí les vacances.



- Fas comptes establir-te aquí a l’illa? A Capdepera?
 - M’agradaria molt. Per la meva feina de periodista és una mica limitat. Però m’agrada molt i m'agradaria tornar i de cara a un futur, també.

- Va ser Gertrude Stein qui va dir a Robert Graves que s’instal·lés a Mallorca si era capaç de resistir el paradís...
- És cert? (rialles) A mi m’agrada la tranquil·litat, tot i que no és propi de la meva professió. Però té raó en lo del paradís...

- Moltes gràcies.

I així acabam, amb la convicció que hem fet una lectora més de Cap Vermell i que aquest concurs mostra, com sempre, l’objectivitat i el bon criteri del jurat. Un concurso on sovint hi ha estrangers entre els guanyadors i que, per tant, és una eina més de cohesió a través de la creativitat. Una eina que permet crear ponts entre la gent tan diversa que passa per Capdepera i, que com a amfitrions, sempre procuram deixar un bon regust en els qui participen. I, de moment, així ens ho fan saber.


.