Imprimeix
Categoria: Premis Cap Vermell
Vist: 471

"La meva generació som responsables d’oferir als qui venen darrera el millor del que nosaltres hem viscut, lluitat i obtingut. Una missió de la qual esper que “Cap Vermell” també se senti responsable i col·laborador." 















No recordava que fos jo el qui proposà batiar amb aquest nom de “Cap Vermell” el nou sistema modern de comunicació del nostre poble de Capdepera, que tants de bons resultats ha donat en aquests 40 anys. Me satisfà que el meu bon amic Gabriel Pérez, que fou rector de la Parròquia de sant Bartomeu, en deixi constància de la meva ocurrència;  demostra que té més bona memòria que la meva. Entre el Cap de Pera i el Cap Vermell hi tenim ca nostra.

No me ve de nou que aleshores me vengués aquest nom, ja que, segons me contava ma mare, fou damunt la terrasseta de ca sa tia Jerònima, en mig de Na Ferradura, al front del Cap Vermell, on sentí dins ella el primer batec del meu cor. Era el dia de la Mare de Déu d’Agost de 1933. Un dia memorable per als meus pares, que en duien cinc anys esperant-me. Amb un detall important, ja que el dia abans, el metge amic estiuejant, Dr. Joan Martí, “l’havia mirada” i li digué  “que no tenia res”; quatre mesos després jo naixia. Alabat sia Déu.



Segurament per l’Esperança de 1933, almanco mon pare pujà al Castell i anà a la processó. El que sé i ho record com si fos avui, el darrer dia que mon pare, i anys després ma mare, pujà al castell. Mon pare amb tota la família dels meus cosins “siurells”, per una festa familiar, i ma mare amb mi, tot sols.  A tots dos els va costar arribar, jo darrera darrera, ja que no volgueren ajuda, era per a ells com una devota peregrinació o una promesa. A cap dels dos els va costar tant pujar al cel. Mon pare havia pujat molts anys en  bicicleta la costa d’es Pi de n’Aspre, després de picar tot lo dia a la pedrera d’Es Provençals.

Ma mare seia en el primer banc, jo dos bancs darrera. Tots dos sabíem que era la darrera vegada. Cap dels dos frisava. Érem tot sols davant la Mare de Déu. Ma mare, rosari en mà, resava. Aquella llarga estona estava plena de fe, d’esperança; encara ara me dura la pau que ens deixà, quan la record. Passaren uns anys, no sé quants; el darrer diumenge de la novena de l’any 2007 jo vaig predicar. L’Esperança aquell any va caure en dimarts; el sendemà, dimecres, dia 19, ma mare moria en pau, amb mi al seu costat. Havia complert 102 anys i 7 mesos. Mon pare feia 27 anys que l’esperava a sa porta del cel.

Parlant de mi en es Castell me venen entranyables records, com quan  els escolanets pujàvem l’harmònium petit damunt quatre fustes, de ca l’Amo en Miquel Coix, fins al Castell per tocar el dia de l’Esperança. Naturalment, amb una mena de processó, cantant i fent endimoniadures. Veure de prop les banderes posades al vol, de torre a torre, ens alegrava i estimulava les ganes de jugar. Aquelles torres, endiumenjades de colors, posaven tot el poble en to de festa major.

Un detall que s’ha perdut i que voldria me fes mèrits pel cel, és el record de quan els devots de la Mare de Déu comanaven una missa a celebrar en es Castell. Era relativament freqüent. De bon matí, jo tot sol anava a servir la missa al senyor vicari; de dos en tenc record: de D. Gabriel Gili i de  D. Gabriel Fuster. A mi me tocava preparar el calze amb les hòsties i les canadelles; els ornaments  estaven dins un caixó de la sagristia, mal aplegats i feien olor d’humitat. Primer pujava a tocar sa campana per una escala de caragol, cosa que m’agradava molt, tant per estirar la corda molt de temps, com per contemplar el panorama de Vila Roja i sa Cova Negra fins a Sant Salvador de Felanitx. A  missa érem nosaltres dos tot sols, el vicari i jo. El qui comanava la missa no venia mai. Naturalment, sempre era la missa primera del matí, el diumenge abans ho havien avisat a l’Ofici des de la trona. Quan ho estic escrivint, pens amb el comentari del lector: “ Com ara..”

Una fita meva personal, la vaig viure davant la Mare Déu de l’Esperança l’estiu de 1956. Jo havia demanat a donya Elionor Servera  de Can March que, ja que me pagava els estudis en el Seminari de Palma, que me pagàs seguir els estudis a Roma, però ella me contestà: “ Si el bisbe ho vol, que t’ho pagui el bisbe”. Idò bé, aquell estiu D. Francesc Planas, vicari general i professor meu de Sagrada Escriptura, me telefonà per dir-me que el nou bisbe, D. Jesús Enciso Viana,  volia que jo anàs a Roma a estudiar Sagrada Escriptura amb la beca de la diòcesi. Quatre anys a Roma,  i un altre a Jerusalem, amb una beca del Ministeri d’Afers Exteriors que me demanà el mateix bisbe. Abans de dir res a ningú, jo vaig pujar al castell a donar gràcies a la Mare de Déu. Acabava de rebre el regal que definiria gran part de ma vida.

Reconec que la meva generació duu una cultura i una fe que està sotmesa a prova en el món d’avui. Jo crec  modestament  que me sent capaç de donar-ne testimoni davant la gent d’avui, si els interessa. Cosa que consider poc freqüent, per desgràcia. Tant de bo hi arribin a temps quan la vida, que a ningú perdona, els demani  resposta als gran interrogants de tot mortal: qui sóc jo i per què estic en el món i què ve després de la mort.   De bona gana donaria el meu testimoni personal, sabent que estam emplaçats a respondre, amb altres maneres, als reptes de les noves mentalitats i cultures; són preguntes, sempre les mateixes, encara que amb altres paraules i sentiments. La meva generació som responsables d’oferir als qui venen darrera el millor del que nosaltres hem viscut, lluitat i obtingut. Una missió de la qual esper que “Cap Vermell” també se senti responsable i col·laborador. Supòs que es Castell i Capdepera nasqueren junts i junts esper que segueixin.

A punt de firmar aquest escrit, que no sé per què tot ell dóna voltes al Castell; deu ser per mor que es castell i Capdepera nasqueren junts i junts esper que segueixin.

Vos deia que a l’hora de firmar aquest escrit, me ve una idea per celebrar els 40 anys de “Cap Vermell”: pujar a sa talaia de ses Coves, damunt es Cap Vermell de veritat,  des de sa Font de sa Cala, es Provençals,  sa punta de Na Blanquera, sa Cova des Vell Marí i es Single. O sigui, per la banda de llevant. Dinar  damunt sa talaia i tornar per les mateixes passes o baixar  a sa Gola i Canyamel. Animau-vos els de bona cama, jo ho he fet i vos assegur que val la pena  gaudir d’allò nostre.

Enhorabona als qui heu mantingut amb tan bon criteri i eficàcia “CAP VERMELL”. Que no minvi la il·lusió i la salut per seguir amb coratge i alegria. Un record molt cordial a tots els qui en sou seguidors.

Molts anys!

Llorenç Tous
Ceinos de Campos
Novembre 2020. 


(*) NOTA DE REDACCIÓ: Llorenç, gràcies per la proposta. Tan punt poguem, cap a l'estiu, farem aquesta eixida i pujarem al Cap Vermell. Moltes gràcies!!!