Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 273

«Poeta a Nova York» traducció al català de Miquel Llull de l’obra homònima del gran poeta Federico García Lorca s’estrena a Capdepera dins el cicle «A recer de les murades»



Dissabte 28 de maig, a les 21 h, en el castell de Capdepera, s’estrenà l’espectacle «Poeta a Nova York», protagonitzat per l’actor gabellí Biel Bisquerra i la també gabellina saxofonista Marina Moyà. Es pot dir que el tercer gabellí que tancava el cercle va ser el traductor de l’obra, Miquel Flaquer Llull des Recreo, però no va ser així, una quarta gabellina, l’actriu Toti Fuster, va donar la seva «mirada externa» per acabar de polir un espectacle, que agradà al públic assistent, bastant nombrós per a l’ocasió, si consideram la sacrificada ubicació de l’obra, tot i que el recinte del castell embelleix cada actuació que s’hi ha fet. No m’imagino a Capdepera ni a Cala Rajada cap lloc més idoni.



Primerament, un petit rètol blanc i lluminós amb les paraules New York ens traslladaren fins allà; hom tenia curiositat per saber com sonava Lorca en català, i la veritat és que bastant bé, ajudava a n’aquest fet la dicció pregona, de bon ritme i consistència que hi posà Biel Bisquerra, tal vegada amb els ulls massa a sobre del paper, però amb una presència, naturalitat, constància i dedicació que varen fer d’ell un actor de referència. Una altra qüestió va ser l’elecció del text Un poeta a Nova York (conferència-recital), pronunciat pel mateix poeta granadí. En aquest sentit, trob que el traductor o bé el coordinador de l’espectacle hauria d’haver posat l’antena a obres recentment estrenades a la comarca, perquè la companyia d’Alberto San Juan i la seva banda, també l’estrenà enguany en el teatre d’Artà. No el culpo, perquè passa a tothom. Sé que les comparacions són odioses, però són massa coincidències i tal vegada l’encert del traductor a escollir aquesta gran i necessària obra de Lorca es veu contrarrestada per no filar més prim a l’hora d’escollir un text per obrir l’espectacle. Però és clar, la potència d’aquest text és aclaparadora i suposo que per criteris de selecció textual, Miquel l’escollí. Aleshores em vaig veure en la disquisició en què m’havia vist mesos abans, quan a les meves mans va caure aquesta joia literària: és necessari l’espectacle de Lorca en català quan ja ha vingut a la comarca un monstre actoral a recitar-lo en la llengua original castellana? Va ser en aquell moment quan m’hi vaig fixar: les persones amb més sensibilitat cultural de la comarca eren al recinte del castell per escoltar com Lorca parlava català, i la veritat és que agradava: professores de literatura, un animat professor de clàssiques, un capellà-poeta, un escriptor i coach emocional, professors d’universitat, mestres músics que arriben tard, polítics compromesos, caps d’estudis que també són músics (i vertaders protagonistes d’aquest article), professors de ioga...i la gent normal i corrent que en el fons és la que més entén de poesia, perquè la gaudeix i no la manipula amb el bisturí de l’analista textual. Era tota una festa de la paraula, tot un homenatge a l’autor i a la seva poesia, i quan vaig veure tota aquella estima per la tasca duita a terme va ser aleshores que vaig pensar que no importava el text, perquè la interpretació era una altra (i en Biel ho sabia).



D’altra banda, el saxofon de Marina Moyà va enamorar el públic, les seves melodies enlluernaren els assistents i cada nota que feia lligava a la perfecció amb cada paraula dita per Biel «García Lorca», vestit encertadament amb americana i sabates de xarol vermelles, ben igual que al dibuix de la coberta del llibre ideat per Antònia del Río qui actualitzà la imatge del poeta doble del llac Mills. Allà s’hi recitaren poemes com «Tornada de passeig», «Paisatge de la multitud que vomita», «Nina ofegada al pou» i un llarg etc. de poemes lorquians que en la veu d’en Biel, creixien en personalitat, estil, serenor i temprança...lluny de l’estridència histriònica de l’actor madrileny. Si a més es considera la interpretació musical de na Marina, amb la selecció d’estàndards de jazz que lligaven perfectament amb els textos i el context i que va anà molt més enllà de les seves dots com a intèrpret, es pot dir que va ser un espectacle redó. També s’ha de fer menció al bon so que va tenir el recital.


Finalment, dir que aquesta nit l’espectacle presentat va servir per completar una jornada màgica, d’amistats i encontres dignes de sortir en un poema de Damià Pons. El gest generós va ser també per part del coordinador del cicle «A recer de les murades» de voler incloure un recital tan gabellí, tan americà i tan granadí en el programa. Al final de l’obra sortí el traductor a l’escenari a donar l’agraïment a tots els que han fet possible aquest «producte» (quan va emprar aquesta paraula vaig veure que s’equivocava, Miquel no pot parlar de productes, sinó d’una obra que tendrà el seu pes dintre del deute de la traducció al català de grans autors de la literatura universal). Després de l’actuació ho vaig entendre tot: hom sabia que Federico García Lorca no romania entre Víznar i Alfacar, sinó sota una figuera de moro del Castell de Capdepera. Allà el trobareu, a partir d’ara. Enhorabona a tots els que vareu fer possible aquest espectacle! I visca la poesia!

Joan Cabalgante Guasp