Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 501
Josep Rafart i Laia Cardona, guanyadors de la categoria adulta dels premis Ploma de Ferro 2022.


Els premis Ploma de ferro han assolit la 29a edició amb 48 narracions presentades.
Els guanyadors han estat Josep Rafart, de Barcelona, amb la narració "El segrest" i sota el pseudònim Ludvig Van Capone. I el premi local ha estat per a Laia Cardona, amb la narració "Història del món contada per una gota d'aigua" i el pseudònim Lapislàtzuli.
Els premis s'han lliurat avui horabaixa a la plaça de l'Orient, en el marc de la Diada de Sant Jordi.
A l'edició d'enguany s'han presentat 48 narracions. Per procedència geogràfica: 34 de Catalunya, 9 de les Illes Balears (entre els quals 3 autors locals) i 3 del País Valencià.
El jurat ha estat format per Glòria Julià Estelrich, Pere Antoni Pons i Pau Vadell Vallbona.
Les obres guanyadores d'ambdues edicions formaran part d'un recull en versió digital i en paper, i es publicaran en propers mesos.
 
Josep Rafart

Bon vespre!

Per a mi, llegir, escriure, escoltar música... són activitats plaents i enriquidores.
Alguns escriptors asseguren que, per a ells, escriure és una necessitat. A mi, simplement, m'agrada. M'ho passo bé imaginant personatges i situacions, inventant històries.
He de confessar que em costa molt donar un relat per definitivament acabat. A cada relectura, els reescric, els retoco, hi faig canvis. Sempre hi trobo algun detall millorable. És un procés de no acabar mai. Penso en Jaume Cabré que, al final de no recordo quina novel·la, va escriure (i cito de memòria): "He deixat aquesta novel·la per definitivament inacabada el dia tal".
El cas és que jo havia escrit un relat titulat "El segrest". És un divertiment. Suposo que tothom coneix algú que va pel món amb la música del cotxe tan alta que, a tot arreu per on passa, obliga tothom a escoltar-la sense tenir-ne ganes. El relat és una resposta força esbojarrada a la pregunta: què podem fer per abaixar-li els fums al fatxenda del cotxe espaterrant i la música insuportable?
Em trobava en el procés que ja he esmentat d'afegir detalls al text, buscar expressions més escaients, treure mots innecessaris... El procés de no acabar mai.
Per casualitat, vaig consultar la llista de premis literaris vigents que publica l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i vaig veure que n'hi havia un que, per la llargada i característiques, lligava amb el que jo tenia escrit. La Ploma de Ferro, de Capdepera.
No em vaig entretenir ni a mirar en quina banda de Mallorca cau Capdepera. Em vaig inventar un pseudònim i vaig enviar el relat.
Quan em van comunicar que m'havien donat el premi, aleshores sí que vaig consultar Google Maps. I vaig recordar que, fa moltíssims anys, a Cala Rajada, ja hi havia estat, acompanyant alumnes de vuitè d'EGB.
Després, fa molt poc, he sabut que un amic meu, que està molt ficat en el tema de les falles d'hivern del Pirineu, que són Patrimoni Immaterial de la Humanitat, havia estat en contacte amb l'Ajuntament de Capdepera amb motiu de la restauració de les festes del foc en aquest municipi.
Tenia moltes ganes de venir a Capdepera a recollir el premi. I ho teníem tot a punt per al viatge. Però, al final, tot ha sortit al revés. Com canta Joan Manuel Serrat, "de vez en cuando la vida nos gasta una broma..."
Ara improviso aquestes línies des d'un poble de Tierra de Campos, a la província de Palència, on he hagut d'anar a raure per motius familiars. De mar a mar. D'aquestes terres, amb grans extensions de cereals, que el vent gronxa formant onades, en diuen "el mar de campos".
Aquesta és la història de per què avui no soc aquí.
Agraeixo al jurat del premi Ploma de Ferro que es fixés en el relat "El segrest".
Agraeixo a l'Ajuntament de Capdepera totes les facilitats que posa perquè els premiats de fora de l'illa es puguin desplaçar a recollir el premi.
Finalment, i de manera molt especial, agraeixo a Maria Àngela Melis, del Servei d'Assessorament Lingüístic, l'amabilitat, la paciència i totes les gestions que ha hagut de dur a terme.

Bona diada de Sant Jordi!