Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 438
El duo Marina Moyà-Hugo Selles en el concert inaugural


 

Joventuts Musicals no llança la tovallola i, després de la pausa de 2020, les Serenates d'Estiu han tornat, tot i que sigui sota unes circumstàncies encara enfora de la plena normalitat. Per començar, l'escenari que, després de més de tres dècades, deixa els jardins de sa Torre Cega, el seu espai “natural”, per a emmotllar-se a l'auditori del Centre Cap Vermell. D'altra banda, el públic, condicionat per la pandèmia, amb unes precaucions inevitables que, amb tota seguretat, van restringir-ne la presència.

Però ni una cosa ni l'altra ni tot plegat va ser suficient per a deslluir un concert que els dos intèrprets passejaren per cotes d'autèntic virtuosisme. I és que Marina Moyà i Hugo Selles, saxo alt i piano respectivament, ens oferiren una actuació de primeríssim nivell i amb la sensació, una vegada més, que des de ca nostra mateix es pot aspirar a oferir al públic música d'alta qualitat.





El duo Moyà- Selles ens va oferir un programa compromès, de màxima exigència per als intèrprets i i per als mateixos espectadors. Per començar, la Fantasie Impromptu del compositor francès André Jolivet, una obra en la línia d'aquest músic que en algunes de les seves obres, com en aquest cas, s'apropa a l'atonalitat. A continuació ens oferiren la Sonata opus 19 de Paul Creston, un prolífic músic estatunidenc que va ser un dels primers autors a introduir el saxòfon com a instrument de concert; aquesta és una de les obres més representatives del repertori de saxòfon clàssic i destaca tant pel seu innovador estil de composició com per la complexitat tècnica i interpretativa, amb reconegudes influències del jazz. El Prelude, cadence et finale d'Alfred Desenclos ens apropà a un compositor autoproclamat com a romàntic, que va destacar per la seva música religiosa i que havia estat poc conegut fins fa poc, fora de l'àmbit litúrgic. Del mateix pianista que ens acompanyà, Hugo Selles, en poguérem conèixer el vessant de compositor per mitjà de dues peces, Romance atemporal i Rondo núm. 1; com a intèrpret, Selles compta amb una vasta trajectòria per escenaris de tot el món, però en el concert també va posar en relleu una molt interessant faceta de creador. Finalment, en un crescendo musical pel que fa a la implicació del públic amb el que succeïa damunt l'escenari, arribàrem a Pedro Iturralde, el saxofonista i compositor desaparegut el passat mes de novembre. De la seva trajectòria com a intèrpret poques coses se n'han de dir, és l'únic, amb Tete Montoliu, que figura en el diccionari de jazz de Larousse, i amb Paco de Lucía va experimentar la fusió de jazz i flamenc. De 1958 a 1959 va romandre a Grècia, on, a més d'aprendre la llengua del país, es va inspirar per compondre la Suite Hellenique, que en el concert de Moyà-Sellés poguérem escoltar, després que els dos instrumentistes haguessin interpretat també la Pequeña Czarda del mateix Iturralde.



Diríem, per tant, que el passat divendres vàrem assistir a un molt bon concert, la programació del qual va ser tot un encert de Joventuts Musicals. Marina Moyà i Hugo Selles pogueren demostrar tot el seu talent, que és molt, i nosaltres els espectadors en poguérem gaudir. Ara totes les expectatives ja les tenim posades en el proper concert (dia 9), amb un molt prometedor Aquari Quintet.