Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 443
Senzill i emotiu concert poètic d'empoderament femení


Quatre poetes al bell escenari del castell: Joana Abrines recita, canta i presenta l'acte. Marga Rotger a la guitarra i efectes sonors acarona les paraules. I Àngels Cardona i Roser Amills reciten i contrapuntegen Maria Antònia Salvà, declarant-se poetes per la seva influència. 
La selecció poètica del recital inclou poetes tan diverses com Maria Verger i Maria Mayol, Maria Mercè Marçal, Cèlia Viñas i Rosa Leveroni... fins arribar al poema "Som tantíssimes" de la poeta Joana Abrines musicat per Marga Rotger que és un cant a la sororitat.




Quin n'ha tastat un glop, qui la virtut conega
de l'alta poesia,
sap bé que ella és la font de regalat encís;
la que endolceix el viure, la que el pesar ofega,
la que sospira el cor quan desolat batega, 
la que amb l'amor sentia 
baixar del paradís. 

MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Lluneta de pagès, 1952



Maria Antònia Salvà ha estat "mare simbòlica" de moltes dones escriptores des de principi del segle passat fins a les donzelles de l’any 2000. Enguany celebram el 150 anys del seu naixement i la Fundació Mallorca Literària ha volgut retre un homenatge i reconeixement de mestratge a la primera poeta catalana que va incorporar una experiència femenina i simbòlica al món literari del segle XIX. Dona que dona veu a qui no té veu. Espectacle que recorda la poeta i convida a una re-lectura dels seus texts, alhora que la reivindica com una referent en la poesia escrita per dones i la connecta amb les poetes del nou segle: totes aquelles autores que des del segle XIX al XXI han anat sumant la seva veu a la creació poètica en llengua catalana, a qui va dedicar el poema "A les donzelles de l'any dos mil", a on els endreçava l’escomesa de donar continuïtat a la seva veu.



Jo voldria, jo voldria,
jo voldria, jo voldré
brostar en flors de poesia
com en roses el roser.

Ai, la llum que el cel envia!
ai, rabella que ens vol bé!
La vaig veure com fugia 
dins una ona d'harmonia...

Jo aguait per si tornaria,
i passa el temps, i no ve!
Jo voldria, jo voldria...
un repòs com mai l’hauré.

El repòs que el cor somnia,
dins el món no el trobaria:
jo voldria, jo voldria
el cel com me moriré.

MARIA ANTÒNIA SALVÀ
Espigues en flor, 1926



L'espectacle acaba amb la cançó SOM TANTÍSSIMES
Poema de Joana Abrines / Música de Marga Rotger. Una cançó dedicada a totes les dones lluitadores. Amb aquest crit unànime volen reivindicar, amb el cor més obert que mai, una societat més igualitària.



A la proposta s'hi sumà, com a bell epíleg, Pere Orpí, que llegí el poema que dedicà a M Antònia Salvà en dia de la seva mort. I que Cap Vermell va publicar.