Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 2195


El dissabte, 28 de juliol,  el col·laborador de l’arxiu i CMC, i professor del taller de pintura de l'Ajuntament de Capdepera,  Sebastià Massanet va inaugurar una exposició a Artà, a un nou espai expositiu: la clastra de l'antic ajuntament d'Artà.



L'exposició mostra tot l'univers d'en Sebastià, amb algunes obres de gran format d'inigualable bellesa.



En Miquel Mestre va fer la presentació, el text de la qual publiquem. Recomanem la visita a l'exposició i alhora volen donar l'enhorabona a Sebastià Massanet.




TEXT DE PRESENTACIÓ DE L’EXPOSICIÓ DE SEBASTIÀ MASSANET  “TOT EL TEMPS DEL MÓN”

(Ajuntament d’Artà, 28 de juliol de 2018)

 

 Senyores, senyors, amigues i amics, bon vespre a totes, bon vespre a tots.

 Leonard Bernstein, segurament un dels millors, si no el millor, músic o compositor i director d’orquestra que ha donat mai Nord-Amèrica, i entre nosaltres conegut sobretot per la popular banda sonora de la pel·lícula West Side Story, Leonard Bernstein deia que la música “explica allò inexplicable i comunica allò que d’altra manera seria incomunicable”. Per altra banda, el més gran músic de tots els temps, Ludwig van Beethoven, que juntament amb Bach i Brahms fan la fantàstica tríada de les tres B, el genial i geniüt compositor de Bonn, en tornar sord i ja no poder escoltar les obres que ell mateix componia, decidí convertir la seva memòria auditiva en seqüències cromàtiques, de tal manera que de cada nota en féu un color, així que a partir d’aleshores les sonates i simfonies que creava, les seves melodies eren combinacions i acords de colors (notes verdes, roges, daurades, platejades...), i fou per això que ell digué que “totes les arts es toquen, totes les arts van de la mà”. A tot això, encara hem d’afegir que fou el matemàtic i filòsof de l’antiga Grècia, el reconegudíssim Pitàgores, el qui estructura i escriu els primers tractats de música, música com a mostra matemàtica (en grec la paraula màthesis vol dir “perfecció”) i música com a teràpia capaç d’harmonitzar les passions humanes. Fou ell el qui per primer cop en la història de la humanitat va parlar de “la música de les esferes”, les esferes de què està format tot l’Univers, una música que, per infinita, excedeix la capacitat auditiva de les persones. Música i harmonia espiritual que el propi Shakespeare assimila a la bondat, i així ens ho confirma en el seu poema que diu i resa així:

 "Vine, amor meu, i contempla el firmament
enramellat amb esferes daurades.
No hi ha en ell ni una sola estrella
que, en el seu girar, no canti com un àngel,
que no formi part del cor dels querubins.
Aquesta mateixa harmonia
és la que hi ha dins la nostra ànima,
aquesta que som incapaços de sentir
si ens vesteix la maldat." 

Supòs que vindrà molt de nou que comenci parlant tant de música quan del que es tracta és de presentar una mostra de pintura, una mostra de l’obra del nostre benaurat Sebastià Massanet, bon pintor i millor persona, artista l’obra del qual he seguit de prop des de la seva primera exposició l’any 1973 i que mai m’ha decebut, perquè és evident que és una obra molt elaborada en un molt personal estil i un molt poètic surrealisme que guaita en cada un dels seus quadres, poesia que es deriva no només de la seva suggerent i perfectiva línia de dibuix i de la seva paleta de colors, sinó també dels títols amb què bateja cada una de les seves pintures. Quadres que no conviden a una “interpretació” significativa, és a dir, quadres que no signifiquen, sinó que directament diuen, que directament canten o “sonen” com si fossin música pintada, música que implica també els seus silencis, car sense silenci, ho sabem, sense el silenci del qual partir i al qual arribar, no podria existir la música.

 Pintar un paisatge no és “crear” un paisatge: la mar, els arbres, la terra, els turons o muntanyes ja hi eren. L’artista paisatgista no “crea”, sinó que simplement “recrea”. Pintar una natura morta, no és “crear” una natura morta, és simplement “recrear-la”. Però Sebastià Massanet sí que crea, perquè les seves creatures, les seves “criatures” abans de ser fetes per ell, abans de ser pensades i realitzades per ell, no existien. Potser que aquesta sigui la diferència entre artesà i artista. És cert que en moltes obres seves hi trobam elements figuratius (ara una guitarra, ara un violí o un saxòfon o un cavall, etc.), i també és cert que, al meu parer, la seva obra tot sovint fins ara suggeria alguns inefables laberints o jardins irreals i onírics que podem trobar en alguns fragments de l’obra de Yerónimus Boscus. Però vista aquesta mostra que avui inauguram, un endevina com més va, de cada vegada, i segons va evolucionant, el nostre artista es desprèn més i més d’allò que no sigui color pur, uns colors vius, empremtes cel·lulars que ens infonen l’íntima simfonia de la qual parlàvem fa un moment, una simfonia viva, de dinàmica plasmació, sovint com una cascada, com una onada cromàtica, com una rissaga que hagués de desbordar la vasa que vol limitar-la o constrenyir-la. Serà –ens preguntam- serà que Rothko i Kandisnky, desplaçant Dalí, han demanat permís per entrar en el taller d’en Sebastià?

 La frase titular, la que dóna títol a la mostra d’avui, tot i que senzilla, és més simbòlica i significativa del que d’entrada pugui semblar. El títol genèric de l’exposició, TOT EL TEMPS DEL MÓN, és d’una vastitud inabastable. Pensem-ho bé: TOT EL TEMPS DEL MÓN. Perquè, així, pensant-ho bé, és molt, moltíssim el temps del món, quasi, com aquell qui diu, és la pròpia eternitat, tot i que a la nostra Mallorca ancestral i quotidiana ho diem simplement com dir que hi ha temps abastament i que no cal frisar. I és que, coneixent en Sebastià i el seu minuciós i pacient caràcter, podem ben suposar que envesteix cada una de les seves obres amb “tot el temps del món”, sense escatimar-hi dies, hores, minuts, detall ni pinzellada. Perquè en Sebastià és, sí, un artista autodidacta, però un artista amb ofici, ofici ben après al llarg dels més de 45 anys que fa que pinta i que mostra obra seva no només arreu de Mallorca, amb més de noranta (90!) exposicions individuals o col·lectives, sinó també a Barcelona, a Alemanya o, recentment, també a Dinamarca, això sense citar els premis obtinguts aquí o allà, que, per no allargassar massa els discurs, per avui obviarem. Però no puc deixar d’esmentar la proposta d’una futura i permanent galeria municipal o d’un Museu d’Art Contemporani Artanenc i/o Comarcal on els nostres artistes, i entre ells com a un dels capdavanters en Sebastià, puguin mostrar, a tot quant visitant arriba al nostre poble, l’art que hi fructifica. Sabem que la Cultura, a més de ser pedagògicament primordial, és econòmicament rendible, ja sigui de forma directa o indirecta. I a un poble de magra economia com el nostre no li aniria malament poder rendibilitzar, econòmicament i culturalment, tota quanta producció artística local fos validable.

El meu estimat cunyat Andreu Riera, un magnífic i internacional pianista, diu que sense la música es moriria. I ho diu no metafòricament, sinó amb el convenciment de qui per una greu malaltia podria deixar d’existir en aquest món. Hi ha gent, ho sabem, que pot morir de malenconia, de pura angoixa existencial. I jo, personalment, com a metge pens que el nostre Sebastià Massanet, sense l’art, sense la pintura també moriria, quan menys espiritualment. Perquè la pintura per a ell és la música de la vida, la música del món, d’aquest món al qual en Sebastià demana “tot el temps del món”.

Gràcies, Sebastià, i enhorabona.

Miquel Mestre, 28 de juliol de 2018