Wilde és considerat, i amb raó, el més destacat dels dramaturgs del Londres victorià.

Fill d'intel·lectuals i membres destacats de l'alta societat anglesa, va créixer dins els rígids costums de l'època. Alumne brillant, va alternar els seus estudis amb viatges (França, Itàlia, Grècia...) i la publicació dels seus primers poemes a diverses revistes i periòdics. 
Acabats els seus estudis es dedicà a impartir conferències sobre filosofia i estètica a distintes universitats angleses i nord-americanes.


 
A la vegada, augmentava la seva obra amb noves publicacions. Contes, assajos i obres de teatre principalment.

Els més coneguts per el gran públic i interpretats arreu del món serien El fantasma de Canterville, Salomé (Richard Strauss es va basar en aquesta obra per a la seva òpera amb el mageix títol), El retrat de Dorian Grey (única novel·la de Wilde) i la que avui ens ocupa, La mportància de ser Frank.

Precisament en ple èxit d'aquesta comèdia, Wilde va ser jutjat i acusat d'indecència, motivada per la seva estreta amistat amb un lord anglès. El veredicte, demolidor, el va dur a presó durant dos anys i el va allunyar de la seva esposa i els seus fills. Recobrada la llibertat, va partir cap a França, on va malviure, malalt i alcohòlic, morint quasi com un indigent i oblidat.
La seva vida i mort són importants per a entendre la seva obra.





The Importance of being Earnest, juga amb les paraules, les dobles intencions i els acudits, deliciosament i amb mestria. La similitud entre el nom Ernest i la paraula earnest (seriós, franc, honest) és el punt de partida per a transformar les estrictes normes i la doble moral en paròdies d'elles mateixes. Malauradament, la traducció de l'obra a qualsevol altre idioma que no sigui l'original fa perdre alguns d'aquests meravellosos jocs lingüístics.

Wilde retrata la hipocresia, el voler ser i aparentar ser per damunt tot i tots, la falta d'empatia per als que no estan a l'alçada dels nostres propis estàndards del que consideram correcte. O políticament correcte, com diríem ara. 
Per estar dins el sistema s'han de complir unes normes, però sobretot s'ha de fer veure, o fer creure, que es compleixen. La vigència d'aquesta comèdia, estrenada al 1895, està i estarà fora de tot dubte, el seu missatge podríem considerar que es rabiosament actual. 



Amb aquest panorama no és estrany que alguns personatges juguin a tenir una doble vida, una doble moralitat encoberta, a voler quedar sempre bé amb tots, mitjançant enganys (bunburitzar o el que és el mateix, evadir-se d'obligacions amb obligacions inventades).

Aquest resum de literatura i moralitat victoriana i actual, vol servir per agrair, i molt, a Es Mussol que s'hagi atrevit a enfrontar-se a una comèdia d'aquesta envergadura i l'hagi defensada amb tan bon resultat. 
Destacaríem molts d'aspectes de la seva versió i tots bons.

Per començar, que el director, Salvador S.Sánchez, pensàs que Es Mussol i Capdepera es mereixen aquesta obra i l'hagi fet viure, dirigint els actors amb molta bona mà. 



L'escenografia, senzilla però molt efectiva. Les poques peçes de mobiliari i atrezzo, molt ben triades per cert, oferien una escena elegant i fresca, fugint de l'excessiva decoració de l'època victoriana, però sense perdre l'essència d'un ambient d'alt llinatge. 
El vestuari, l'estilisme i pentinats (en el cas de les actrius) molt adients.
Sense grans ornaments, van aconseguir traslladar l'espectador a l'època retratada tan magistralment per l'autor.

Dels actors, malgrat ja ens tenen acostumats a grans interpretacions, no deixarem de lloar la seva tasca i el seu bon fer. Els més veterans d'es Mussol, amb la solvència que els caracteritza i la permanent il·lusió que porten a cada nou treball al qual s'enfronten, són ja segell de bona feina, i les incorporacions més novells no han quedat per res enrere quant a qualitat interpretativa.

Una comèdia hilarant, excèntrica i satírica per gaudir i pensar que ni abans ni ara el ser i parèixer són sempre el mateix, que la humanitat més deshumanitzada prefereix les aparences a la vertadera essència i que tots tenim un moment de ser John i un moment de ser Frank.

Com va dir Oscar Wilde a l'aduana, quan tornava d'un viatge: No tenc res que declarar excepte el meu enginy.