Infracròniques Neocolonials
Transnitar a Capdepera
1
Hem de partir de la base que tots els nostres herois nocturns són morts. Sí, això!, que la mort ha fet tàbula rassa de tots els nostres desigs i esperances. Que no queda res condret. Que no podem mirar enrera ni tampoc podem mirar endavant.
Així les coses, ens trobam en un cul-de-sac del qual no imaginam com ens en sortirem.No hi ha vida a Capdepera.
Hi ha un gran silenci nocturn inversament proporcional al renou que hi ha a Cala Rajada. Valga’m déu!
No hi ha vida nocturna a Capdepera.
No sempre ha estat així, però. Al contrari: la vida nocturna de Capdepera era un gran alè, un gran batec, que donava ales als seus habitants.
M’agradava molt sentir la gent quan xerrava de nit. M’asseia al Recreo, en un racó qualsevol, o a la fresca quan era l’estiu, i escoltava la gent com xerrava.
Era un dels meus esports favorits.
Era la llibertat.
Era la vida.
Era un Laccao, era una llet freda.
Eres tu, eres jo.
Era en Joan Barral amb un conyac i un joc d’escacs.
Era en Joan de Conies amb unes herbes seques.Era en Suador Beó i el somni que res mai no s’acabaria.
Però si fins i tot el 18 de juliol del 36 la gent se’n va anar a dormir molt tard i va tenir temps de penjar consignes per les parets! En Mengol tancava tard, el Recreo tancava tard, l’Orient tancava tard. Era estiu. A Cala Rajada pescaven. I a Capdepera parlaven a la fresca fins a altes hores de la matinada, i fins i tot tenien temps per a conspirar per a la revolució mundial.
Direu que era gent desenfeinada. Però no és veritat. Era gent conversadora.
2
La sensació de desfeta total l’hem tenguda aquest estiu, on els bars han tancat fins i tot durant les festes de Sant Bartomeu, aquell sant que va amb un ganivet a les mans i ens mira com si ens volgués... matar. La qual cosa (supòs que estareu d’acord amb mi?) és el summum de la desesperança.
Alguns diran que és la llei de l’oferta i la demanda. I a mi no em queda més remei que dir que això és una merda, sigui llei, sigui oferta o sigui demanda.El cim de la misèria va ser un dia d’aquestes festes en què, quan encara hi havia músics sobre l’escenari, ens trobàrem que no quedava ni un sol bar obert en tot el poble i fins i tot el bar de la plaça on es feia la festa havia tancat. Però encara més, el bar de la pròpia festa va tancar molt abans que els músics acabassin l’actuació, la qual cosa va indignar d’una manera espantosa a l’amu en Biel Barona, que va arribar a dir que no tornaria mai més de Formentera.
I jo, què puc dir? Què puc dir per a apaivagar els ànims a l’amu en Biel Barona? Com li puc explicar tot això?
La veritat és que no tenc paraules.
De tot allò que contaven els vells, que jo veig escrit en papers també vells, que diuen alguns llibres i alguns escriptors; de tot allò,
3
Hem de partir de la base que tots els nostres herois nocturns són morts. Sí, això!, que la mort ha fet tàbula rassa de tots els nostres desigs i esperances. Que no queda res condret. Que no podem mirar enrera ni tampoc podem mirar endavant.
Així les coses, ens trobam en un cul-de-sac del qual no imaginam com ens en sortirem.No hi ha vida a Capdepera.
Hi ha un gran silenci nocturn inversament proporcional al renou que hi ha a Cala Rajada. Valga’m déu!
No hi ha vida nocturna a Capdepera.
No sempre ha estat així, però. Al contrari: la vida nocturna de Capdepera era un gran alè, un gran batec, que donava ales als seus habitants.
M’agradava molt sentir la gent quan xerrava de nit. M’asseia al Recreo, en un racó qualsevol, o a la fresca quan era l’estiu, i escoltava la gent com xerrava.
Era un dels meus esports favorits.
Era la llibertat.
Era la vida.
Era un Laccao, era una llet freda.
Eres tu, eres jo.
Era en Joan Barral amb un conyac i un joc d’escacs.
Era en Joan de Conies amb unes herbes seques.Era en Suador Beó i el somni que res mai no s’acabaria.
Però si fins i tot el 18 de juliol del 36 la gent se’n va anar a dormir molt tard i va tenir temps de penjar consignes per les parets! En Mengol tancava tard, el Recreo tancava tard, l’Orient tancava tard. Era estiu. A Cala Rajada pescaven. I a Capdepera parlaven a la fresca fins a altes hores de la matinada, i fins i tot tenien temps per a conspirar per a la revolució mundial.
Direu que era gent desenfeinada. Però no és veritat. Era gent conversadora.
2
La sensació de desfeta total l’hem tenguda aquest estiu, on els bars han tancat fins i tot durant les festes de Sant Bartomeu, aquell sant que va amb un ganivet a les mans i ens mira com si ens volgués... matar. La qual cosa (supòs que estareu d’acord amb mi?) és el summum de la desesperança.
Alguns diran que és la llei de l’oferta i la demanda. I a mi no em queda més remei que dir que això és una merda, sigui llei, sigui oferta o sigui demanda.El cim de la misèria va ser un dia d’aquestes festes en què, quan encara hi havia músics sobre l’escenari, ens trobàrem que no quedava ni un sol bar obert en tot el poble i fins i tot el bar de la plaça on es feia la festa havia tancat. Però encara més, el bar de la pròpia festa va tancar molt abans que els músics acabassin l’actuació, la qual cosa va indignar d’una manera espantosa a l’amu en Biel Barona, que va arribar a dir que no tornaria mai més de Formentera.
I jo, què puc dir? Què puc dir per a apaivagar els ànims a l’amu en Biel Barona? Com li puc explicar tot això?
La veritat és que no tenc paraules.
De tot allò que contaven els vells, que jo veig escrit en papers també vells, que diuen alguns llibres i alguns escriptors; de tot allò,
hem passat al no-res i encara, alguns, no ens en sabem avenir. I potser per això, tampoc no ho podem explicar.
No tenc paraules. Només ràbia. 3
En Barona i jo proposam, com una mena d’exercici exploratori dels sentiments i les sensacions, que, com a mínim, cada cassinu del poble hauria d’obrir un dia a l’any les vint-i-quatre hores, per tal que tots els gabellins i gabellines puguin tornar a sentir el que és xerrar i xerrar en un cassinu, sigui de nit o sigui de dia. Pensam que no és demanar gaire i que es faria un gran servei social i cadascú pagaria les seves copes i potser se n’aniria a dormir sense maleir la seva sort.
4
Crec que tenim dret a exigir que volem transnitar a Capdepera. Ja sé que em direu que tot depèn finalment de la llei de l’oferta i la demanda: maleïda sigui la llei, maleïda sigui l’oferta i maleïda sigui la demanda!
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea