Biel Mir
La mort d’una persona gran i gran persona, com Pedro Colom, ens hauria de fer replantejar moltes coses, ni que sigui per egoisme de supervivència.
Els nostres majors, aquelles persones que han tingut moltes experiències i molt diverses per la quantitat de dècades viscudes són, per a mi, superherois de veres. El coneixement, aquest patrimoni que hauria de ser públic però només ho sembla, és el resultat de sumar la saviesa de tantes persones arreu del món. N’hi ha de totes les edats, certament, però els majors ens poden donar moltes explicacions raonades d’infinitat de temes. Malgrat això, el coneixement cada vegada està més focalitzat en centres especialitzats, en ordinadors, en servidors informàtics, no sempre a l'abast del gran públic. Informació és poder i poder implica concentració i gestió controlada de dades. I els ciutadans de carrer ens hem d'anar acostumant a aquest fet si no ens esforcem molt a estudiar i investigar per compte propi, o a preguntar i escoltar allò que ens diu la veu de l’experiència.
Les persones majors ens porten molt avantatge als més joves: aquelles que han vist la incorporació de novetats tecnològiques al dia a dia, com ara el fonògraf, el motor d'explosió, l'aviació, el telèfon, la informàtica i tants altres desenvolupaments de la tècnica, estaven avesades a memoritzar molt més que els joves actuals. Treballaven, experimentaven, treien conclusions, aprenien i, aleshores, construïen coneixement. I el memoritzaven tant com podien, perquè era la seva font de riquesa per tal d’actuar.
Segurament, tots coneixem exemples de persones així, però la vida i la mort formen part d'una mateixa entitat i, malauradament, les anem perdent.
Durant els anys que na Mar i jo vàrem viure a Capdepera, el contacte amb en Pedro Colom era habitual, pel veïnatge compartit, i les converses quan ell tornava de les tasques del camp ens permetien prendre consciència de la seva saviesa i de la nostra incultura en temes agropecuaris i d'altres on la seva experiència era clarament superior. Així i tot, amb la humilitat de qui és conscient d'allò que desconeix, ell no tenia problema a preguntar quan havia de resoldre una qüestió de la que no en trobava l'entrellat, cosa que no passava sovint. No puc negar que per a mi, ajudar-lo, era una satisfacció personal.
Com d'altres herois i savis, en Pedro Melis «Colom» ja no és entre nosaltres. Vull creure que una bona part del seu testimoni ha estat recollit per en Tomeu i na Bea i per més membres de la família i altres coneguts. La pèrdua del seu coneixement, de gran valor, no és només la quantitat de dades que haurà memoritzat al llarg de la seva pròspera vida, sinó, igual o més important encara, la forma de fer i la capacitat per afrontar els dubtes, els problemes, les situacions inesperades; és a dir, la seva qualitat humana.
En aquesta societat tan accelerada, dirigida cada vegada més cap al benestar exhaustiu dels més joves, fins i tot abans que tinguin ús de raó, hauríem de replantejar-nos moltes coses i deixar de donar l’esquena als majors. Perquè ells han estat capaços d’aguantar guerres i moltes crisis, i de treballar fins al darrer moment; però d’això, els joves en diem batalletes. Fins que els trobem a faltar, a ells i les seves «batalletes». Aleshores, prenem consciència de la seva heroïcitat, però ja fem tard. És comprensible que ens passi una vegada, però per què no ho corregim, individual i col·lectivament, abans que ens torni a passar?