En José Luis es va afiliar al partit comunista d’adolescent. Amb Marx a les venes, defensà amb convicció els drets dels treballadors o la necessària laicització del país. En pocs anys s’adonà que el llegat franquista era una muntanya granítica que cap partit no aconseguiria moure ni un nanòmetre. De pare republicà, ergo de família modesta, es pagà la carrera de magisteri fent feina. Però el sou d’un mestre de primària era eixut i tirà a polític. Felipe González ja havia deixat clar que Marx era un perdedor i que ells estaven allà per guanyar. Enlluernat, deixà enrere cinc anys de comunisme i s’afilià al PSOE. Efectivament, un any després ja governaven.

Ja ministre, ungit de poder, trobà normal que Koldo, el seu fidel servidor, s’endugués una pessigada de tanta glòria. Immergit en la bacanal extractiva que l’envoltava, trobà del tot normal actuar d’aquella manera -tal com li havia passat a Urdangarin, Rato, Cañellas, Matas, Munar, Fabra, Mato, Camps, Zaplana, Aguirre, Chaves, Griñán, Guerra, Roldán, Bárcenas, M. Rajoy, Pujol, Millet o Correa-, obrà amb descuit i la porta giratòria volà a l’hiperespai. Ara només li quedava estirar l’aforament i representar el paper de polític digne mentre les proves li anaven fonent la careta. Més tard intentaria negociar un càrrec perifèric per deixar d’importunar. Poc s’imaginava aquest final quan, assegut a la marisqueria amb en Koldo, banyava els calçons blancs de lascívia pel mannà que s’endevinava incessant.

I amb això arribà el nòvio de n'Ayuso, un ATS amb una empresa que només facturava 91.000 euros l'any. Tot i això, es va comprar un pis d'un milió d'euros i un Maserati de cent mil. I en Koldo i n'Ábalos quedaren com a simples aficionats perquè els professionals, en casos de corrupció, són els del Partit Popular, l'únic partit condemnat per ser una organització criminal amb més de quatre-cents càrrecs processats per activitats delictives..