Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 226

per Joan Cabalgante Guasp








S’enceta aquesta nova secció literària de la revista Cap Vermell dedicada als llibres llegits

 




No sé com, però la tasca d’en Miquel Llull (des Recreo, si voleu) és com aquell camí que convida a viure la poesia. I ara ho ha tornat a fer amb la traducció impecable de Poeta en Nueva York de l’insigne poeta Federico García Lorca. Ja en el pròleg Pere Joan Tous serà l’encarregat d’esbudellar tot l’entrellat ideològic sobre la necessitat de traduir Lorca en català. És un deute històric que l’actual normalització literària s’ha encarregat de pal·liar. Després, el traductor ens aclarirà quines són les raons pregones que l’han portat a traslladar l’obra de Lorca a la llengua llemosina. La que més m’ha convençut és la de sentir i emocionar-se amb la teva pròpia llengua, perquè com diu el poeta i traductor gabellí «mai no podrem fruir-lo del tot si no el traslladem a la nostra xarxa viària del pensament i de l’expressió poètica».

D’altra banda, la traducció del llibre Poeta a Nova York és gairebé impecable (només li he vist el canvi de lliris blancs per assutzenes en el poema «Vals vienès»), es respecten els títols, fins i tot l’extensió de cada vers, tot i que la nota del principi del poemari no porta el nom del poeta granadí (com sí ho fa en l’edició de les obres completes publicades per Aguilar i prologades per Jorge Guillén), a més les cites que encapçalen el poemari i d’altres interiors ocupen una sola pàgina, fet que significa que Miquel ha volgut cuidar el detall fins el darrer racó d’aquesta joia poètica. També crida l’atenció la moderna imatge de la coberta amb un senyor de rostre desconegut i sabates vermelles, obra de l’artista local Antònia del Río, que per a mi ha estat tot un encert en estreta col·laboració. No cal esmentar l’editorial que és Documenta, en la col·lecció Varoic, qui ha tengut la gentilesa i la paciència de posar messions per una obra d’aquestes característiques. En Miquel ja havia tingut anys enrere contacte amb la poesia castellana, i recorda en les seves paraules el contacte amb poetes de les Illes Canàries, també s’havia atrevit amb la traducció de Ginsgberg i altres autors com a Ferlinghetti en un exercici intel·lectual molt saludable com és el de la Biblioteca del Golea, obsequiada en format digital per la revista dels «clics», o sigui Cap Vermell.

Sigui com sigui, aquesta edició traduïda de la gran obra de Lorca (enguany també es pogué gaudir a Artà de l’espectacle que Alberto San Juan oferí del mateix poemari) és un regal per a tots els gabellins. És important considerar allò que transmeten de surrealisme i d’absurd uns versos que sorgeixen de l’impacte que li causà la gran ciutat americana a un poeta jove de Granada. Les causes del viatge haurien pogut ésser una possible recomanació de canvi d’aires, per una depressió a causa d’una ruptura amorosa. El que importa és que en aquell 1929 les heures corrien pels gratacels i els cocodrils se li travessaven, al poeta del Cante jondo, de camí cap a la Columbia University. Quan es pensa en aquest llibre, hom es pot imaginar l’autor només a la capital americana, però el seu periple anà molt més enllà, si el posau sobre el mapa veureu com per exemple el llac Mills, és bastant més amunt que Nova York, fins i tot a topar amb la canadenca regió d’Ontario. Els versos que ens brinda Llull ens apropen a la melodia catalana, al ritme seriós del vers blanc, sense cap estridència ni alteració, més que la que el propi poeta ens va voler oferir. En aquest sentit, la missió del traductor és notable, per no haver d’interferir gaire en el missatge de l’original; tal vegada hom hauria optat per la traducció més sui generis i lliure, però hauria romput tota l’essència d’aquesta obra. Poeta a Nova York conté dos poetes, l’ànima incandescent i salvada del gran Federico i l’orfebreria intel·lectual de mestre Miquel Llull, qui en una sessió poètic-espiritista, separa el gra de la palla (tot i que aquí, gairebé tot és gra) i ens ofereix aquesta bellesa poètica, que no sabem si fins i tot hauria agradat al mateix Lorca. Ara només caldrà dir-la i no només llegir-la, tot i que també basti gaudir-la.

No demanar-me res. He vist que les coses
quan cerquen el seu fil troben el seu buit.
Hi ha un mal d’esvorancs per l’aire sense gent
i als meus ulls, criatures vestides, sense nuu!

Joan Cabalgante Guasp