Memòria Democràtica (IV)
L'escultura en memòria dels represaliats
El 25 de juny del 2011 la delegació local de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica va col·locar en el cementeri una escultura amb la qual homenatjar les víctimes de la repressió. Si dita associació decidí tenir una escultura pròpia era perquè no acceptava, com succeïa a Capdepera, que un monument franquista els donàs aixoplug i sentia la necessitat de crear un espai per a la Memòria.
L'escultura és obra d'un artista manacorí que en el seu dia patí la repressió. La manca de resposta política al tema de la Memòria va fer que l'autor autoritzàs a l'esmentada associació la reproducció de l'escultura.
La màxima representació monumental del franquisme és el Valle de los Caidos, on fins fa poc hi havia enterrat el dictador; una immensa obra coronada per una creu i que incorpora una església i un cementeri. Tot el conjunt és una inconcebible anomalia dins l'actual Europa democràtica; ho és el fet que, al mateix temps, recordi un dictador i les seves víctimes, ja que hi ha enterrats republicans represaliats. Ho és doblement pels vincles que estableix entre dictadura i Església. Quan a Europa regia la separació entre política i religió, Franco, interessadament, pel fet de ser un “caudillo” per la gràcia de Déu, ho manipulà tot al seu favor.
Si en el nostre cementeri hi ha un monument d'origen franquista i una escultura que recorda els represaliats és, més enllà de la política, per la diferent sensibilitat i valors que representen.
Els monuments franquistes són bàsicament de pedra; es bastiren quan els metalls escassejaven perquè la prioritat era la fabricació de material bèl·lic i la seva exportació. Espanya, fins al final de la II Guerra Mundial, va vendre wolframi a l'Alemanya nazi, un metall que una vegada fus i mesclat amb ferro l'endureix de tal manera que el feia imprescindible per a la construcció d'armament.
La pedra és un material fred. Si a més hi afegim la pretensió franquista de monumentalitat i grandesa, amb la qual ornaven la seva quimera de força i poder, resulta un conjunt poc empàtic, propi d'una època i un determinat tipus de règim polític; una monumentalitat estantissa que es va estendre per tot Europa; des de l' Itàlia de Mussolini, a l'Alemanya nazi i acabant als països comunistes.
L'escultura, en canvi, és de ferro i transmet calidesa i sentiment; mostra la silueta d'un home que cau ferit de mort, no hi ha res més; un represaliat i el seu destí: una víctima innocent.
La Llei de Memòria Democràtica hauria de servir no tan sols per recordar el que va passar sinó també el pensament dels demòcrates republicans. Malgrat els entrebancs treballaren per construir una societat moderna, on tothom hi tengués cabuda. Si moriren per les seves idees és de justícia que recordem el seu pensament i tot allò que ens pot ajudar a millorar la nostra societat.
El republicanisme era molt divers i no foren pocs els dirigents que, fins i tot durant la guerra, treballaren per mantenir la convivència al seu poble i a la nació. Un dirigent que, en aquest sentit, és especialment digne de recordar és el President Manuel Azaña Díaz-Gallo. Ja en els primers dies de guerra intentà la negociació i després la mediació de França i d'Anglaterra. De la commoció i turment que li ocasionà la guerra ens queden, principalment, els seus discursos. Un dels més emotius fou el que pronuncià a l'Ajuntament de Barcelona el 18 de juliol de 1938, una setmana abans de començar la decisiva batalla de l'Ebre. En reproduesc la part final:
No voy a aplicar a este drama español la simplísima doctrina del adagio, de que “no hay mal que por bien no venga”. No es verdad, no es verdad. Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que abrigados en la tierra materna ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envian, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: Paz, Piedad y Perdón.
Manuel Azaña clamava misericòrdia. Avui, amb l'assossec que donen la pau i la distància en el temps, utilitzaríem altres paraules per expressar el mateix missatge; substituiríem la paraula pietat per respecte i perdó per humilitat, reconeixement de l'altre o disposició a rectificar, preservant la Pau com allò més preuat.
Davant la presència d'una víctima no hi calen els retrets ideològics. La mort ens iguala a tots i ens abriga amb la mateixa terra. La Llei de Memòria Democràtica ha de ser una convidada a superar conflictes ideològics i sentimentals. Totes les víctimes mereixen un immens respecte i entenem la guerra com el tribut a pagar si no sabem preservar la Pau.
Vint-i-tres gabellins hi perderen la vida. Allò desitjable és que, finalment, un mateix monument els representi a tots, amb un únic llistat de noms i sense referències ideològiques. Allò que els honori no hauria d'estar situat en el cementeri sinó dins el poble, perquè ens convidi a la reflexió.