Infracròniques republicanes (13)
 
Postil·la a Esperança Republicana Gabellina
 
 

Dos persistents: Miguel Hernández i Miquel Llull
 

Tú sabes, Federico García Lorca,
que soy de los que gozan de una muerte diaria.
Miguel Hernández, «Elegía primera», Viento del pueblo
 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
octubre 2020


Alguns comentaris al meu darrer article d’aquesta secció republicana, m’han a dut a una sèrie de reflexions inconnexes que, malgrat tot, vull fer públiques seguint amb la mateixa inconnexió que m’acompanya des de fa una bona temporada. Una inconnexió que jo, és clar, voldria que fos clarivident, però no ho puc assegurar del tot i és més que probable que es quedin en això, en inconnexions d’un pobre babau que mira el món i no l’acaba d’entendre.
 
Des de sempre, fins que jo record com a mínim, he estat un gran lector de poesia espanyola (si l’he assimilada més bé o més malament, és una altra qüestió) i per això vull compartir una cosa que, evidentment, no és tampoc cap novetat. Podria dir molts de noms, molts de llibres, però supòs que no cal. Però tampoc és cap secret que els dos poetes espanyols que més m’agraden, els dos varen morir assassinats pels mateixus que ara encara ens (des)governen. Ep, amb els matisus que vulgueu, però els mateixus. Això, evidentment, és descoratjador!!!!
Bé idò, aquests dies he pensat en una frase escruixidora que va dir el pare de Miguel Hernández quan li varen a anar a dir que el seu fill havia mort: «Él se lo ha buscado».
Aquesta frase és demolidora i explica perfectament perquè la força bruta s’imposa sempre a la llum poètica, per què fracassen, o així ho sembla, les construccions culturals lentes davant els dispars, les porres i la injustícia desaforada dels «jutges» autoritaris.

Aquesta frase resumeix per què estam ficats dins aquest clot del qual sembla que mai podrem sortir. Perquè vol dir no tan sols mirar cap a una altra banda davant les malifetes dels poderosus, això vol dir encara una cosa molt pitjor: vol dir culpabilitzar les víctimes que s’hi han rebel·lat i dir, senzillament, que són «culpables» d’encalçar la llibertat i la justícia social. «Ells s’ho han cercat». I amb aquesta frase s’acaba tot. S’acaba la solidaritat, s’acaba l’empatia i es deixa tot sols els «culpables» davant l’escamot d’afusellament. No, no tan sols es mira cap a una altra banda; també s’aplaudeix la repressió i extermini dels que, més bé o no tant bé, ho han intentat com han sabut i pogut, han intentat estar en el lloc en el qual creien que havien d’estar quan les coses anaven mal dades i no, no cercaven un triomf personal, sinó tan sols fer una passa col·lectiva, però quan es giren cap enrere veuen, amb tristesa, que no hi ha ningú. Bé, sí, uns uniformats apuntant amb un fusell... o un jutge, també uniformat, apuntant amb una sentència. I tot és el mateix, tot és igual, tot és la mort amb pebres amenaçant l’espai lliure del pensament llibertari universal que, malgrat tot, persisteix a encalçar la llum del pervindre per uns camps de mines que no són aquí per casualitat, sinó que els han sembrat uns homus que tenen l’aparença de persones humanes, com tu, com jo, com aquell... Són els pares dels Miguel Hernández que s’han ajupit i s’han avingut, per compte d’altri, a sembrar el món d’explosius que mataran els seus fills més rebels, sí, però també els més lúcids, els més generosus... els més lliures.
Tot això és clar que fa mal. Però tot sembla indicar que ens equivocam si pensam que és d’una altra manera. Segurament Miguel Hernández no es podia imaginar, malgrat que sabia de quin peu es calçava, que el seu pare arribaria a ser tan insensible davant el sofriment del seu propi fill i del seu nét. Però va ser així. I, si ho extrapolam, la imatge que se’ns apareix és aterradora, és terrible, és senzillament una bomba que ens esclata davant els nostrus ulls i ens deixa estabornits i cegus, potser per sempre més. És un virus que mata tota esperança, per molt republicana i gabellina que sigui.
És, per tant, donar la culpa de la reacció violenta dels poderosus i dels feixistes als que s’han rebel·lat contra la injustícia i la desigualtat i, per tant, han posat en perill la posició privilegiada dels que tenen el Poder.
Així de clar, així de trist.
 
I això me dur a pensar amb el meu padrí, Miquel Llull sènior. Per suposat que no el vull comparar amb cap gran personatge, perquè no ho era. Només era gran per mi, això sí. Era un roig, evidentment, i un jornaler o llaurador amb un carru que sabia llegir i escriure. Va ser detingut, com molts altres, en aquell estiu del 36, el primer de setembre, i va restar en presó governativa, és a dir discrecional, fins al juny del 37. Però sembla que no es va rendir a la por ni va perdre la xerrera ni l’esperança. I aquesta «inconsciència» del perill i les ganes de continuar dient que era el que era davant persones que no havien d’haver merescut la seva confiança, el varen dur a la presó una altra vegada, aquest cop amb un judici sumaríssim que el va condemnar a 12 anys per, segons constava en els llibres d’actes robats en l’assalt a la Casa del Poble per la Guardia Civil, ser socialista i també per «la perversidad del procesado, en atención a sus antecedentes extremista [sic] y persistencia en su ideología», segons ens diu la putrefacte sentència togada.
I aquí volia arribar: la persistència. Aquesta persistència el va dur a la presó i al camp d’extermini de Formentera i, finalment, al manicomi i a la ruïna econòmica. I quan Miquel Llull es va girar cap enrere, va veure qualcú amb la mà estesa? O només va trobar gent amb fusells i togues? Voldria creure que sí, que si més no va veure aquell nin i que aquell nin, que ja també aprenia a llegir i a escriure amb tbo’s, anava amb ell amb el carru cap a terres incògnites on podríem tornar a xerrar de tot. I, per tant, seguir persistint, seguir fent rodar la roda llibertària malgrat la por i la malaltia. Ara bé, és més que probable que també molts diguessin: «Ell s’ho ha cercat».
 
Per això segurament la crua realitat no va ser tan idíl·lica com jo voldria pensar. Perquè a tota aquesta gent que va sobreviure a la barbàrie feixista els esperava un malson que va durar anys i anys. En varen dir «autarquia», però era fam. Un règim embogit que no només va assassinar al millor de la seva gent o els va condemnar a l’exili, sinó que als que quedaren els va sotmetre a un règim alimentari que va dur la població a una malaltia generalitzada i a la desnutrició.
I aquí, moltíssimes vegades, no hi va haver distinció entre vencedors i vençuts: tots passaren gana. Uns amb medalles de llautó, els altres amb amenaces de tornar a la presó, però tots encalçaven peladures de patates pels carrers, menjaven un pa que no era pa, bevien una llet que no era llet... i això en el millor dels casus.
Aquest temps de fam, però, va ser també aprofitat per fer grans fortunes entre alguns dels addictes al règim i entre els grans propietaris. I el Règim, que encara tenia un país eminentment agrícola, va ser incapaç d’alimentar la seva població. Un fracàs. Un Estat fallit, com es diu avui en dia.
 
Però allà on per a uns el fracàs significava la fam, per uns altres aquest fracàs va anar acompanyat d’un enriquiment desmesurat: se’n deia estraperlu i, si es feia a gran escala –i s’hi feia– volia dir ser de cada vegada més i més rics. Era, evidentment, una corrupció generalitzada.
Aquesta autarquia va durar fins ben entrats els anys cinquanta. Després entraren els «liberals» del franquisme. I sobre aquesta monstruositat, sobre aquesta catàstrofe humanitària i sanitària, va començar una altra etapa que, a les illes Balears, tendrà el turisme com a buc insígnia.
Però la corrupció generalitzada va continuar i es va traslladar a l’especulació urbanística i a abandonar qualsevol idea de país per dedicar tots els esforçus a destruir el patrimoni natural i cultural per tal de vendre una imatge turística que la pròpia realitat humana i geogràfica s’ha encarregat de desmentir.
 
I ara què?
Ni idea. El règim autoritari continua, amb més o menys disfresses, els que han acumulat riquesa aquests darrers anys, l’inverteixen per altres bandes del món i s’obliden dels seus orígens, moltes vegades inconfessables.
El virus ha posat en escac-i-mat la gran (i única) indústria d’aquests països insulars i ha deixat a la població indefensa, un altre pic, davant un règim i unes elits econòmiques que no coneixen res més que la corrupció generalitzada en una escala que va des del seu rei fins al més humil servidor del règim monàrquic, com hem pogut comprovar perfectament a Capdepera.
 
Els republicans ara podríem dir: «Ells s’ho han cercat». Però no ho farem. Per una raó, potser entre moltes altres. Perquè sabem perfectament que d’aquesta altra crisi sanitària els rics en sortiran encara més rics i els pobres no se’n sortiran. La desigualtat serà superlativa, si això és possible.
El «capitalisme d’amiguets» (BOE + IBEX35) en què ha degenerat aquell règim feixista i autàrquic és el gran culpable de tot això i, per tant, els republicans no podem, com si fan ells, culpabilitzar les víctimes que són, com sempre, les classes subalternes, sigui quin sigui el seu origen, la seva llengu, la seva religió, si en tenen, sigui quina sigui la seva bandera, si en tenen, o bé duguin penjades medalles de llautó de les guerres anteriors o bé rebin amenaces de presó perquè s’han rebel·lat contra tot això. La repressió, i potser la fam, ens arribarà a tots.
I, per tant, haurem de persistir, com ho feren tots aquells que estimam tant, es diguin Hernández, Miguel, o es diguin Llull, Miquel, com el meu padrí. Perquè aquesta serà, no sé si ho endevinau, una lluita poètica internacional i antifeixista o, uf, no serà i, per tant, malgrat tot «ens ho haurem de cercar».
 

Engabiat a la presó dels somnis,
em basta un trau de cel per esser lliure.
Pere Orpí, A cara i creu
 
 
PD
És evident que jo, avui, hauria d’acabar aquest escrit amb una cançó del meravellós disc del 1972 de Joan Manuel Serrat dedicat a poemes d’Hernández. Però no ho puc fer. Perquè Serrat avui, convertit en poruc monàrquic, diria d’Hernández: «Él se lo ha buscado». I ja no dic de mi o de Miquel Llull sènior. Per tant, senzillament, reproduiré el poema que ens convida a persistir, malgrat les ferides, cosa que Serrat no ha fet, per desgràcia. Ell sabrà per què.
 
 
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
 
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espuma a mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.
 
Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.
 
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado que retoño:
porque aún tengo la vida.
 
Miguel Hernández, «El herido II»