Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 291
Jaume Fuster i Alzina

          - Com combatre el feixisme i vèncer, Clara Zetkin
          - Contra el feixisme, Umberto Eco
          - Instruccions per fer-se feixista, Michela Murgia
 




 

He començat a escriure aquestes ressenyes el dimarts 15 de setembre, Dia Internacional de la Democràcia, i ho faig a partir de tres lectures que, en poc temps, he fet sobre el feixisme, una ideologia que, amb distints noms ha acompanyat els europeus d’ençà del període d’entreguerres. El terme, que ja circulava des de feia anys a Itàlia (els antics fascios militaristes, integrats bàsicament per excombatents de la Primera Guerra Mundial i contraris a tota inclinació pacifista)  se’l van fer seu els partidaris de Benito Mussolini, l’any 1921. El 1932 va ser Portugal, amb Antonio Oliveira de Salazar al capdavant, el país que s’incorporaria al club. Tot seguit, el 1933, seria a l’Alemanya del III Reich d’Adolf Hitler on es duria aquella ideologia fins a les últimes conseqüències i on prendria el nom de nazisme: el feixisme a l'Alemanya nazi o nacional-socialisme afegeix un important component racista, que només és adoptat en un segon moment i amb molt menor fonament pel feixisme italià i la resta de moviments feixistes. A partir de 1936, Espanya, sota l’eufemisme de nacional-catolicisme, amb el cop d’estat de Franco, tendria el trist honor de tancar el cercle d’aquell malson polític que sacsà el continent i que s’escampà arreu amb desigual fortuna.

Llegesc a Viquipèdia: El projecte polític del feixisme és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigida, mentre la seva base intel·lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat i l'acció, un nacionalisme fortament identitari amb components victimistes que es condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics per un eficaç aparell de propaganda. I quins són, aquestes enemics?: Idò, tant la democràcia liberal en crisi (la forma de govern que representava els valors dels vencedors en la Primera Guerra Mundial, com ara Anglaterra, França o Estats Units, els quals considera «decadents») com al moviment obrer tradicional en ascens (anarquista o marxista, aquest últim escindit al seu torn entre la socialdemocràcia i el comunisme, que des de 1917 tenia com a referent el projecte d'estat socialista que s'estava desenvolupant a la Unió Soviètica. És a dir, anorrear de la manera que sigui, violència inclosa, tots els “altres”.

I d’aleshores ençà, hem estat capaços de superar la pandèmia d’aquest virus polític? Cap al mes de maig vaig escriure una ressenya, en aquesta mateixa secció, sobre el llibre de David Runciman, Así termina la democràcia. Si algú es va prendre la molèstia de llegir aquell escrit, per ventura recorda que aquest autor parlava d’un clima polític excessivament calent que sembla cada vegada més inestable, esqueixat per la desconfiança i la intolerància mútues. I advertia que, des de l’interior mateix del sistema, les ideologies totalitàries avui poden erosionar la democràcia, ja que en el països tecnològicament dependents, l’entès en manipulació política és el rei (...) Les seves senyes visibles són les notícies falses i la selecció de micropúblics objectius de votants als quals adreçar missatges generats per màquines amb el propòsit d’activar els seus prejudicis particulars. En mans equivocades, el poder dels ordinadors per a induir reaccions en nosaltres podria significar el final de la democràcia. No, no hem superat la pandèmia del feixisme, i fins i tot no sembla que hi hagi una vacuna que posi fre als seus contagis. Per això ens cal estar en guàrdia, i si ve bé deixar-nos aconsellar sobre quines mesures són les més convenients per fer-hi front. Com per exemple, llegint el que han fet o dit algunes personalitats que han esmerçat no pocs esforços a frenar l’expansió dels totalitarisme. 

De les tres obres sobre aquesta matèria, la lectura de les quals m’ha entretingut darrerament, començ referint-me a Com combatre el feixisme i vèncer, de Clara Zetkin (1857-1933), una militant i teòrica marxista que es va significar especialment en la defensa dels drets de les dones. En el pròleg, Miquel Ramos ja ens adverteix que la premonitòria alerta de Zetkin davant el feixisme i la seva clarividència per descriure com podria evolucionar i com s’hauria de combatre esdevenen cabdals avui dia també per aprendre del passat i no repetir-ne les mateixes errades. Sense oblidar la militància d’esquerres d’aquesta dona (ella subordinava la lluita contra aquest fenomen des de la lluita de classes), és admirable la seva lucidesa davant una ideologia que aleshores –en l’esmentat període d’entreguerres- començava a prendre cos. Per a Zetkin, l’emergència del feixisme està lligada, inseparablement, a la crisi econòmica del capitalisme i al declivi de les seves institucions, com apunten ala introducció Mike Taber i John Riddell.  Zetkin va preveure fa quasi un segle que són les situacions com l’actual –amb l’elecció de Trump com a paradigma– les que poden donar ales als moviments feixistes. Aquests, ara i en el passat, reconeixen la crisi social, però desplacen la seva reprovació enfora del sistema capitalista i en canvi cerquen culpables en els immigrants, els negres, els jueus, les dones apoderades i independents, les persones LGTB, els gitanos..., i per això toquen a la porta del sentiments racistes, xovinistes i misògins que s’aixopluguen, més que no ens pensam, sota les capes populars, en ple capitalisme. I per això acab aquest apartat dedicat a Zetkin amb unes paraules seves: Només podrem combatre el feixisme si entenem que exerceix un efecte que inflama i fascina àmplies masses socials que han perdut la seguretat vital que tenien abans i, per això, sovint també la creença en l’ordre del present. És més que probable que l’altra pandèmia, la del Covid19, ajudi no poc a inflamar aquests sentiments.



Seguint l’ordre temporal, quant a l’autoria, em referiré a Contra el feixisme, d’Umberto Eco. D’aquest autor, semiòleg, filòsof i escriptor, doctor honris causa de 38 universitats, crec que prou conegut i llegit, poques coses cal afegir.  En realitat, aquí ens trobam davant del text d’una conferència pronunciada per Eco en el Departament d’Italià i Francès de la Universitat de Colúmbia, el 25 d’abril de 1995. Ens parla de l’Ur-Feixisme, i és que, com bé diu, l'ur-feixisme, el feixisme etern, encara és al nostre voltant, de vegades vestit de paisà. Ens hi conta la seva experiència personal en la que fou la primera dictadura d’extrema dreta que va prendre el poder en un país europeu, el règim de Mussolini, que d’alguna manera va esdevenir una mena d’arquetip que els moviments semblants varen trobar posteriorment. Segurament, allò més interessant de la conferència sigui la llista de catorze característiques típiques del feixisme etern, de les quals n’extrec allò que m’ha semblant més significatiu:

1) El culte a la tradició, alguns dels trets de la qual varen néixer en l’època hel·lenística tardana com a reacció al racionalisme grec clàssic.

2) El tradicionalisme implica el refús del modernisme (...) En aquest sentit, l’ur-feixisme pot ser definit com irracionalisme .

3) L’irracionalisme té també molt a veure amb el culte a l’acció per l’acció mateixa. L’acció és bonica com a tal i s’ha de dur a terme abans o sense cap reflexió prèvia. El pensament és una mena de castració. Per això la cultura és sospitosa en la mesura que s’identifica amb actituds crítiques.

4) Cap forma de sincretisme pot acceptar el pensament crític. L’esperit crític fa distincions, i distingir és un signe de modernisme. En la cultura moderna la comunitat científica té en alt concepte el desacord com a via per a millorar el coneixement. Per a l’ur-feixisme el desacord és traïció.

5) El desacord és, a més, un signe de diversitat. L’ur-feixisme creix i cerca el consens explorant i exacerbant la por natural a la diferència. La primera crida d’un moviment feixista és contra els intrusos. L’ur-feixisme és, doncs, racista per definició.

6) L’ur-feixisme sorgeix de la frustració individual o social. Aquesta és la raó per la qual un dels trets més típics del feixisme històric era una crida a una classe mitjana frustrada, una classe que patia la crisi econòmica o que nodria sentiments d’humiliació.

7) A la gent que se sent mancada d’una identitat social clara, l’ur-feixisme els diu que el seu únic privilegi és el més comú, el fet d’haver nascut al mateix país. D’altra banda, l’únic que pot donar identitat a una nació són els seus enemics. La manera més fàcil de desbaratar la conspiració és la crida a la xenofòbia.

(8) Els seguidors s’han de sentir humiliats davant la riquesa ostentosa i la força dels seus enemics.

(9) Per a l’ur-feixisme no hi ha lluita per la vida, sinó més aviat vida per a la lluita. Per tant, el pacifisme és col·lusió amb l’enemic. És dolent perquè la vida és una guerra permanent.

10) L’elitisme és un element cabdal de qualsevol ideologia reaccionària, en la mesura que és bàsicament aristocràtic i l’elitisme aristocràtic i militarista comporta un cruel menyspreu dels febles.

11) En aquesta perspectiva, tothom és educat per a esdevenir un heroi. En tota mitologia, l’heroi és un ésser excepcional, però en la ideologia de l’ur-feixisme l’heroisme és la norma. Aquest culte a l’heroisme està estretament lligat al culte a la mort. No és casualitat que una consigna dels falangistes fos “visca la mort!”

12) Puix que la guerra permanent i l’heroisme són jocs difícils, l’ur-feixista transfereix la seua voluntat de poder al terreny sexual. Aquest és l’origen del masclisme (que comporta tant una escassa consideració envers les dones com la intolerància i la condemna dels hàbits sexuals no estàndard, de la castedat a l’homosexualitat).

13) L’ur-feixisme està basat en un populisme selectiu, un populisme qualitatiu, podríem dir. En una democràcia els ciutadans tenen drets individuals, però els ciutadans en el seu conjunt només tenen impacte polític des d’un punt de vista quantitatiu: hom segueix les decisions de la majoria. Per a l’ur-feixisme, en canvi, els individus com a individus no tenen drets, i el Poble és concebut com una qualitat, una entitat monolítica que expressa una voluntat comuna. Com que cap quantitat una mica nodrida d’éssers humans pot tenir una voluntat comuna, el Cabdill pretén ser-ne l’intèrpret. Els ciutadans han perdut el seu poder de delegació i per tant no actuen; se’ls convoca només a complir amb el seu paper de Poble.

(14) L’ur-feixisme parla la neollengua. La neollengua fou inventada per Orwell, en la novel·la 1984, com la llengua oficial de l’Ingsoc, el Socialisme Anglès. Però hi ha elements de l’ur-feixisme que són comuns a diferents formes de dictadura. Tots els llibres escolars nazis i feixistes feien servir un llenguatge empobrit i una sintaxi elemental, amb l’objectiu de limitar els instruments per a un raonament complex i crític. Però hem de ser capaços de detectar altres tipus de neollengua, fins i tot si prenen la forma aparentment innocent d’una tertúlia televisiva.
 

Finalment, deix una pinzellada d’Instruccions per fer-se feixista, el provocador text de Michela Murgia, una escriptora feminista, catòlica practicant, teòloga i independentista sarda. En una entrevista es declarava més política que escriptora, tot i la seva brillant trajectòria en aquest camp. Una política d’esquerres, naturalment. Per això, encara que a la contracoberta se’ns digui que aquest text és una defensa del feixisme i també el contrari, per poc que ens fixem en la seva trajectòria com a escriptora i activista, està clar que aquest llibre el que fa és posar-nos en guàrdia davant l’auge dels moviments neofeixistes. I ho fa, de manera irònica, col·locant-nos davant un mirall, de manera que al mateix temps que ens dona instruccions per a convertir-nos nosaltres mateixos en feixistes, ens demanem fins a quin punt la nostra jeia és totalment democràtica. Fins i tot, a les darreres pàgines ens proposa un joc consistent en un test -el feixistòmetre- perquè els lectors valorem el nostre grau de feixisme. En aquest sentit, segurament molt millor del que jo pugui dir, són unes paraules de Michela Murgia cap al final del llibre (Per evitar malentesos): No m’interessava escriure un llibre contra els feixistes d’avui o d’ahir, italians o americans, locals o globals. Ningú em necessita a mi per assenyalar qui són els feixistes d’avui, perquè és evident. Els que aixequen murs, els que limiten la solidaritat als seus, els que instiguen els uns contra els altres per controlar-los a tots, els que limiten les llibertats civils, els que neguen el dret a la migració amb l’arma de la llei i la coartada de la responsabilitat, aquests són els feixistes d’avui. El problema és delimitar qui no està en part implicat en la legitimació del feixisme com a sistema, quant de feixisme hi ha en aquells que es consideren antifeixistes. El risc és dir: tot és feixisme, res no ho és. No és així. No tot és feixisme, però el feixisme té la fantàstica capacitat, si no hi estam a sobre constantment, de contaminar-ho tot.

Com he dit al principi, he començat aquest article el Dia Internacional de la Democràcia. Precisament el mateix dia en què VOX presentava en el Congrés una proposta per a il·legalitzar els partits independentistes. Vos imaginau què passaria, si aquesta gent comandàs? Ho veis com cal estar en guàrdia?

Jaume Fuster Alzina


Com combatre el feixisme i vèncer, Clara Zetkin. Tigre de paper edicions, Manresa 2019
Contra el feixisme. Umberto Eco. Ara Llibres, Barcelona 2019
Instruccions per fer-se feixista. Michela Murgia. Editorial Empúries, Barcelona 2019