Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 389
llucià rinyon

ECOLOGIA COMUNISTA

A la segona meitat del segle passat pensadors comunistes com André  Gorz, Rudolph Bahro,  W. Harich, Manuel Sacristán, James O'Connor, etc. veient que l’industrialisme comunista i capitalista portava a crisis ecològiques i a una escassesa de recursos naturals que acabarien trastocant les societats humanes adaptaren el pensament revolucionari a la nova realitat amb l’objectiu, no aconseguit, d’impedir els desequilibris ecològics. Vist el rumb que el mon ha seguit el darrer mig segle el diagnòstic d’aquests pensadors sembla plausible, encara que ningú els compra les receptes.

 L’any 1975 se publicaren sis entrevistes amb Wolfgang Harich amb el títol, ¿Comunismo sin crecimiento? que en l’edició castellana van precedides d’un pròleg, documentadíssim i imprescindible, escrit per Manuel Sacristán qui discutí a Harich (Barcelona, 1977) la solució autoritària.

 Les entrevistes juntament amb els apèndixs que les acompanyen donen una visió del que se coïa a mitjan segle passat lluny dels tòpics i prejudicis a l’ús, essent una font de primera ma per a tot aquell que vulgui conèixer l’adequació de la filosofia marxista a les societats post-industrials

 El filòsof, entroncant el marxisme-leninisme  amb l’ecologia, per la qual s’interessà ja al 1948, revisa la relació home-naturalesa concloent que “a partir d’ara el procés d’acumulació de capital xoca amb el límit últim, absolut, darrera del qual estan ja a l’aguait els dimonis de la anihilació de la vida, de la auto-anihilació de tota vida humana”. Per tant “no crec que existeixi mai una societat comunista que visqui en la sobreabundància, una societat comunista que visqui en una plenitud material com aquella a la que els marxistes hem aspirat fins ara”. El programa que se’n desprèn està anys llum del Manifest dels fundadors del comunisme científic.

 La societat del futur, constreta per l’escassetat i límits naturals, podrà esser democràtica? La seva resposta és que les societats socialistes (que la historia ha arraconat) estan més preparades que les capitalistes per a fer-hi front, tot i que “també el sistema del socialisme estatal tal com existeix a la Unió Soviètica te per meta el creixement material i l’expansió. Jo crec, tanmateix, que aquest sistema és més adequat per a adaptar-se a una societat sense creixement que el sistema capitalista”.

 “El capitalisme no vol salvar la base natural de la societat, el que vol es salvar-se a si mateix i per això necessita el creixement, es a dir, l’acumulació de capital, treure beneficis de les dificultats de la crisi econòmica encara que d’aquesta manera la humanitat camini vers la seva desaparició”. Aquesta apreciació és del tot pertinent en temps de pandèmia, quan els medis de conculcació de idees a les ments humanes majoritàriament sostenen que la protecció del capital és l’única manera de minimitzar els sofriment humà.

 La seva fórmula és una societat comunista amb un Estat totalitari que garantirà, amb un igualitarisme a la baixa, una vida digna. Ara l’Estat, per contra del que tota la tradició revolucionaria comunista i anarquista tenia per creença certa, no desapareix ans el contrari es fa omnipotent.

 En la quinta entrevista ja preveu “catàstrofes naturals per causes socials”, com la que estam patint aquest 2020, i que aquestes poden esser vençudes “de la manera més segura i eficaç realitzant el comunisme i frenant el creixement econòmic i limitant el consum”.

 Si be les dots de profeta del filòsof son ridícules, d’altra banda com les de pràcticament tots els seguidors del determinisme històric que se dediquen a fer pronòstics, la qüestió de fons ens interpel·la amb més força avui que fa 45 anys. El que Wolfgang Harich plantejà, al marge del que opinem sobre els seus diagnòstics i solucions, és d’una urgència extrema. El descrèdit dels polítics, el traspàs de vots  a partits d’extrema dreta, les dificultats dels polítics per encarar-se amb els problemes socials, el cansament de la democràcia ¿son símptomes que les institucions democràtiques no estan preparades per enfrontar-se als nous reptes sorgits dels desequilibris ecològics? El poder de la democràcia pot igualar-se i tombar al poder del capital?

Que la nova dictadura de la nova normalitat sia comunista o capitalista, importa molt a la lectora?