Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1795
Jeroni Garau "Climent" ja pescava calamars als 7 anys



Ens allunyam del moll de pescadors vorejant la costa, ens apropam al palau March i els seus jardins, que s’estenen  fins a la mar. Una pista de tennis, aparentment abandonada, i les persianes de fusta de l’edifici deteriorades on habitava el personal de servei, semblaven voler donar a conèixer que el palau no era molt visitat. Un moix negre travessa el petit passeig que dona a Cala Gat, s’enfila per les roques i, abans d’entrar als jardins,  s’atura i ens mira. Comentam que aquest moix deu tenir quelcom a veure amb el poderós banquer. N’Arturo el crida amb el nom de Joan i el moix es gira, i s’atura, i va cap a ell. Més tard, retornam al moll.

I conta Arturo: __” Allí, al moll, assegut a una cadira, adobant les arts, les xarxes per a pescar del seu fill, trobam, com sempre, el pescador Jeroni  Garau “Climent”. Aquest jubilat, el gran Jeroni, cremat per tots els sols i salnitres, és un home menut, que fou molt ros de pèl, i d’ulls blavosos. Jeroni és la pura bonhomia, amb un  somriure i una simpatia que et sedueix. Jeroni només fou a l’escola una estona”.

__”Un pescador ha de voler ser pescador quan és un nin -- diu Jeroni --  Jo no he estudiat perquè mai no em va agradar. Un dematí, don Vicenç Nadal, el mestre, em va dir: ”Jeroni, fes aquesta suma!” i jo, que no sabia què putes era allò, li vaig dibuixar una barca. I don Vicenç em va dir: ”Ves-te’n  a cercar el teu pare!” Vaig pensar que jo havia fet qualque putada. I sap com va acabar? Idò que el mestre li digué: “ Agafa el teu fill i porta-te’l a la mar perquè m’ha revolucionat l’escola.  Mira’t  què ha fet: m’ha pintat un barca en lloc de fer-me una suma”. I així va començar tot: als set anys vaig partir cap a la mar, a pescar calamars; i a la mar hi he estat més de 65 anys!.”

L'Albatros enfonsat al Riu de sa Fusta

__”El rioler Jeroni, que va salvar  un dels famosos senyors mallorquins de morir ofegats a alta mar, pescant-lo amb un ganxo, amb un rampogoll, com si fos una llagosta; aquest senyor no li va fer justícia. O no li va fer la seva esposa. Jeroni ens ho conta: __”Em va fer una putada molt grossa, quelcom que no oblidaré mentre visqui! Amb el meu acomiadament em corresponia una indemnització legal de dos milions i mig de pessetes i, únicament, me’n va donar mig milió. Em varen tancar dintre una sala plena d’advocats, em vaig posar nirviós i em vaig d’haver de conformar amb aquella quantitat”.

__”Tal volta la dona, més tard vídua de l’empresari, mai no li va perdonar a Jeroni Climent que no li digués la veritat: que el seu marit, en lloc d’anar a pescar calamars, se n’anava amb un rossa suïssa. Però Jeroni, com tots els vertaders pescadors, sempre va saber que a la mar no hi ha acuadors, ni xerrims…”.

Altra imatge de l'Albatros enfonsat.

Jeroni  assegura que el millor peix és el serrà. Durant 8 anys va anar embarcat  en una barca de bou, però un bon mariner li va donar un consell: que fou que arriscàs amb la seva barqueta, que sortís a la mar ell tot sol i així, sempre, es guanyaria el jornal, mentre els altres es dedicaven a xerrar. I li va anar bé seguint aquell consell d’un vell pescador. I amb Jeroni es podia conversar de ses coves que foren utilitzades pels contra-bandistes i d’altres històries, com les d’un home negat que, segons ens digué, havia sigut devorat per un esplet de molls… i que, a partir d’aquella mentida, es començà a dir que els molls eren rojos perquè s’alimentaven dels cossos dels negats. Una beneitura, sí, però durant un temps foren molts els que a Mallorca no volien provar el moll.

Jeroni era un nin de 80 anys que sabia riure, cosa molt difícil. Reia pensant en les nits de contraban, perquè se’n recordava d’un fantasma que durant un temps apareixia a una barriada de Ciutat, al moll de pescadors, a prop dels molins de vent. Ningú no volia sortir al carrer de nit. Tothom tenia por del fantasma. I qui era? Idò un invent dels contrabandistes que no volien  ser vists per ningú durant la nit. S’ho empassaven tot!

__”I jo també! La prova és que m’han enganyat i estafat. El meu pare em contava que fa més de dos-cents anys, aquí, a Mallorca, passaven per la forca a la gent; els penjaven. Es pensava que guardar un tros de la corda amb què els penjaven servia perquè ja, mai, no fes mal un queixal. I alguns nus mariners: tres nus servien per a dominar el temps. Si en desfermaves un amb la mà Esquerra: s’aixecava un bon vent; si desnuaves dos amb la dreta: el vent era fort; i si desfermaves els tres amb la mà Esquerra: provo-cava allò una gran tormenta. A mi no en vingué de nou l’enfonsament de l’Albatros ni, molts d’anys abans, el del Golea, ambdós al “Riu de Sa Fusta”, al costat de Cala Mesquida, ja que durant tot aquell dia sencer d’octubre va fer un a tramuntanada  que al vespre  va fer malbé el buc xipriota. Fou quasi una repetició – segons em contaren, ja que jo era molt tendre encara-- del que va succeir amb el Golea”.


EL Golea, vora el Riu de sa fusta, a Cala Mesquida,. Any 1927

Jeroni Climent mai no s’errava quan anunciava el temps per al dia següent. __”Demà farà bon temps, és a dir, que bufarà el migjorn, que és vent del sud. Quan vegis niguls en forma de cotó, al següent dia bufarà el gregal, vent del nord-est. Si es presenten plugims provinents de la mar o es formen unes boires vermelloses a ras d’aigua, l’endemà hi haurà tramuntana, vent del nord. Si a Capdepera neix el dia amb boira negrosa, bufarà el llevant, vent de l’est”

Sapiència pura la d’aquell home de la mar, en Jeroni, que de ben segur controla el temps allà d’alt, al costat mateix del Creador. (D.E.P.)

M E Y M E