Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 226
"Em declar feminista, però la visibilitat de la dona s’ha de produir en l’ordre pràctic, com deia més amunt: en els llocs de direcció de les empreses, en tasques de la màxima responsabilitat en els departaments on fan feina, en les cúpules dels partits polítics, en l’equiparació de sous per a feines iguals..."


















 

Entre d’altres, avui també patim una pandèmia lingüística que amenaça de fer malbé un sistema edificat al llarg dels segles. No sé si és una moda o si és un virus gairebé tan invisible com el   Covid19, però ara mateix, segons es desprèn del que diuen tants de “filòlegs” com pul·lulen per internet,  hom creuria que, en relació al gènere gramatical,  aquest va néixer i ha crescut com a fruit d’alguna ment perversa, obsedida a ocultar la presència de les dones. Però, en realitat, els apòstols del llenguatge no sexista, l’anomenat llenguatge inclusiu, en la seva gran majoria no són lingüistes i es deixen dur més per sentiments que per qüestions d’ordre pràctic, en un intent de canviar un sistema que sempre ha funcionat precisament com la gent, incloses les dones, l’han fet funcionar, sense que ningú en tengués el comandament.  El llenguatge és aquesta eina meravellosa que, sense imposicions, ens permet comunicar-nos i ens distingeix dels animals, i els lingüistes, les acadèmies de la llengua, no ens diuen com hem de parlar, sinó que ens diu com parlam, i parlam d’acord a unes formes i unes estructures que el pas dels anys i dels segles han anat construint, morfema a morfema, paraula a paraula. No m’hi vull esplaiar, perquè tampoc en sé prou, però cercau  ‒si cercau, trobareu‒ què diuen al respecte els qui han dedicat tota la vida a estudiar la llengua i el seu funcionament, i han arribat a entendre’n els mecanismes més sofisticats. Mirau què en diuen, per exemple, professors com Gabriel Bibiloni, Carme Junyent, o la mateixa RAE. Estaria bé que els féssim cas, com en feim del metge quan el problema és de salut.

Em declar feminista, però la visibilitat de la dona s’ha de produir en l’ordre pràctic, com deia més amunt: en els llocs de direcció de les empreses, en tasques de la màxima responsabilitat en els departaments on fan feina, en les cúpules dels partits polítics, en l’equiparació de sous per a feines iguals... Del llenguatge, segurament se n’ha de podar alguna branca que ha nascut viciada, però voler imposar formes d’expressió que ens resulten inusitades, exòtiques fins i tot, no durà cap dona a majors quotes de poder (si és que en cerquen).

Se m’ha ocorregut que estaria bé exemplificar tot això que tan malament he volgut explicar, per mitjà de l’hipotètic relat que un novel·lista podria endegar fent ús de formes de llenguatge políticament correctes:

Els viatgers i les viatgeres, entre els quals s’incloïen nins i nines, arribaren al poble cansats i cansades. Feia fosca, ja, i els i les participants  d’aquella excursió cercaren immediatament un lloc on els i les poguessin atendre. Ells i elles sabien que en aquell poble els veïns i les veïnes eren refractaris i refractàries a l’arribada de desconeguts i desconegudes. Sabien que els i les visitants no eren benvinguts ni benvingudes. Però ells i elles no tenien res a témer, eren bona gent, treballadors i treballadores senzills i senzilles, administratius i administratives, cambrers i cambreres, professors i professores, músics i músiques... 

I ara, el que seria un ús convencional de la llengua, un ús normal:

Els viatgers, entre els quals s’incloïen nins, arribaren al poble cansats. Feia fosca, ja, i els participants  d’aquella excursió cercaren immediatament un lloc on els poguessin atendre. Sabien que en aquell poble els veïns eren refractaris a l’arribada de desconeguts. Sabien que els visitants no eren benvinguts. Però no tenien res a témer, eren bona gent, treballadors senzills, administratius, cambrers, professors, músics... 

Algú creu que en del segon exemple les dones no hi queden incloses? Algú pensaria que els viatgers eren només homes? No serà que, en aquesta matèria, estam perdent el caminar pel córrer?



Jaume Fuster Alzina