POLITICS, DOCUMENTS, ASSOCIACIÓ, “SURF”  I  FOTOGRAFIES

 

Continuam escodrinyant els arxius de premsa que obren en poder nostre, amb la finalitat de recuperar cròniques, reportatges i altres noticies d’un cert interès. Ens trobam a l’any 1980  i, en aquesta ocasió, ens endinsam en els continguts del diari “El Mundo-El Dia de Baleares” de la mà del seu cronista titular, Guillem Esteve Bauzà.  Aixó és el que hi trobam:

La dimissió d’un batle de barri.-  Un batle de barri és un delegat del batle principal d’un municipi. En el cas que ens ocupa es tractava d’un regidor de l’Ajuntament de Capdepera, veí de Cala Rajada, que ostentava la condició esmentada a l’entitat de població citada. Idò, aquest regidor, un any abans ja havia volgut partir cap a casa i el senyor batle i l’agrupació socialista local, que el sustentava, ni li havien fet cas. Que no li havien permès que plegàs, vaja… Però, enguany, 1980, sí que ho ha aconseguit a això de dimitir de batle pedani de Cala Rajada, (no volem repetir això de “barri” perquè els cala-rajaders s’enfaden). Es tracta d’una persona sencera, d’un  polític  sincer, digne, necessari per als interessos dels veïns del port. Un home que havia lluitat perquè el xibiu o barraca de la plaça dels Pins no tornàs obrir, malgrat les facilitats rebudes des de la Sala. Aquest delegat de Capdepera, a Cala Rajada, era un home de la mar. Es queixa que estigués paralitzada la gestió municipal quant a la ubicació d’un centre escolar en uns terrenys adquirits i es deprimeix, l’home, quan contempla la inutilitat de les ordenances respecte de la brutícia, la proliferació de cans,  (“Si es pensen que comprant una escopeta per injectar un somnífer als animals ja tendran resolt al problema, van errats. És a l’amo del ca a qui s’ha de sancionar”, exclama, indignat, el regidor) o la manca de neteja al llarg i ample dels carrers del nucli turístic. Amb el què, tampoc hi està d’acord; amb la mena de “complot” que, des de l’oposició encarnada per UCD, es vol fer perquè no se celebri a Cala Rajada el “Congrés de Municipis Turístics”.

Així ho contava, el ja regidor pedani als corresponsals i a un representant de “Última Hora” que havia substituït  l’actual Batle en les tasques periodístiques, ja que  abans de ser primera autoritat havia exercit de primer corresponsal del nostre municipi del rotatiu que el Grup Serra editava als capvespres.

I aquell Batle, una volta haver llegit les manifestacions del dimitit delegat de barri, va convocar a corre-cuita la premsa per a comunicar que el 95 per cent del seu “programa d’actuació municipal”  havia estat acomplert. ”S’han asfaltat i endreçat – exclamava el president de la corporació municipal – els camins de Son Terrassa, na Ferrera i ses Talaioles; s’ha adjudicat la recollida domiciliària de fems; s’ha comprat una grua per a la retirada de vehicles mal aparcats; al carrer sense sortida del Recreo se li ha donat el nom de “Rei Sanç” i s’hi està construint una escalonada. Comptam amb un pressupost de 75 milions de pessetes (40 més que l’any anterior) que facilitarà  que puguem construir un mercat cobert, un passeig marítim entre Son Moll i sa Pedruscada i un ambulatori mèdic a Capdepera, comprar un tractor per a la neteja de les platges, col·locar làpides als carrers de Cala Rajada i retolar el números de les cases, com així mateix endreçar l’escorxador de Vila Roja  i dotar S’Auba de dues aules noves per als escolars. Respecte a permisos d’obres, l’Ajuntament duu recaptats, dels primer de gener al 23 de novembre, la quantitat de 16.053.580 pessetes. Per si això no basta, hem d’afegir la modernització del cos de la Policia Municipal, amb 13 agents, joves i dinàmics, un per cada regidor del Ajuntament (¿?), amb un caporal al comandament, dotats d’un “walky-talky” permanent per a cada un, que facilitarà la cobertura de la localitat, en especial a les hores nocturnes d’estiu, les més renoueres”. Aquell primer edil hi posava tot l’èmfasi de què era capaç, emulant els seus anys d’actor i recolzant-se en el bagatge d’experiències de tot tipus viscudes.

L’oposició no trigà gens ni mica a replicar al batle, significant-li que les aules de S’Auba s’han fet amb irregularitats i que si ell ordena paralitzar obres i construccions que no disposen de la llicència corresponent, també hauria d’haver suspès la construcció de les aules escolars. I pren llum de “na Pintora” i no escampis fum!

“Es Faralló”, associació veïnal.-  L’associació de veïns “Es Faralló” comprarà 5.735 metres quadrats de terrenys perquè siguin donats a l’Ajuntament de Capdepera, amb la finalitat de destinar-los a la construcció d’un centre d’E.G.B. a Cala Rajada. La compra té un cost de cinc milions de pessetes. L’Assemblea General de l’entitat, el dia 20 d’octubre de 1980, ho aprova.

 “Es Faralló” renova la directiva. El primer que fa és passar a assemblea la votació per a la implantació d’un mercat a la localitat turística. 5 vots foren favorables a un mercat de comerç en general;  21 vots per a mercaderies d’alimentació únicament i 4 vots perquè no hi hagi mercat.

La junta directiva d’“Es Faralló” la integren:  Joan Vaquer Garau, Gabriel Flaquer Terrassa, Jeroni Juan Siquier, Guillem Garau Amorós, Jeroni Alzina Mayol, Manuel Leal Conde, Guillem Esteve, Walter Bloch, Gabriel Bernat, Luis Cumberlege, Llorenç Tous, Gabriel Alzina , Sebastià Serrano i Felipe Cardiel.
Únicament hi assistiren una trentena de socis i es va endarrerir el començament de la reunió fins que arribàs més gent.  Mentre es donava lectura de l’acta de l’assemblea anterior, un grapat de socis assistents anaren a cercar-ne d’altres que no hi eren, a casa seva. Curiosament, alguns dels que hi havien anat prest, partiren cap a casa, per la qual cosa el quòrum fou el mateix. Alguns dels que restaren a la sala fins acabar hagueren de formar part de la parcial renovació de la Junta Directiva. 

S’ha d’afegir que, gràcies a la intercessió de’“Es Faralló”, l’Ajuntament de Capdepera ha obert una oficina d’informació turística al carrer Pasqual Marqués (més tard, avinguda de Cala Agulla). Amb aquesta iniciativa es demostra que la sintonia entre l’associació i  la Sala és total, no de bades les antigues relacions professionals dels respectius caps així ho feien preveure.

Exposició fotogràfica irònica.-   D’irònica, titllaren els organitzadors, l’exposició de fotografies del segle XX. Cert personatge de Cala Rajada – del qual el periodista prefereix no citar el nom – va trescar, quasi, casa per casa, recollint imatges de l’any de la neu de 1956 amb la finalitat de mostrar la localitat costera coberta pel mantell blanc. ”Diguem – escriu a la crònica, el corresponsal – que aquesta exposició fou una arma de doble tall, tota vegada que, havent de ser per a esplai dels visitants, s’han recaptat uns bons doblerons que, en lloc de ser per al grup ecologista que ho promocionava, el personatge en qüestió
cobrava a 250 pessetes la unitat, per cada còpia que es sol·licitava. A les de la neu, s’hi uniren altres imatges que res tenien a veure amb 1956. El lloc de l’expossició era la Casa de la Mar, organisme que havia cedit gratuïtament les seves instal·lacions
.” Una ingent quantitat de fotografies de tota mena i condició continuaren obrant en poder d’aquell subjecte fins a l’albada del segle XXI, sense ser retornades al seus propietaris. Vergonya, cavaller!

 








Toni Bauzà "Barber" i Tomeu Fuster "Xicla",
nevada de 1956


Platja de Cala Rajada


Una altra imatge de la platja de Cala Rajada


Port de Cala Rajada



Joan Guaita, Agustí "Blancus" i Macià "Blancus", nevada de 1956


Carrer Elionor Servera


Cala Rajada nevada


Mestre Pep "Cirera", amb n'Álvarez i en Garrit, repartint gel

Estalviar  gasolina?.-   L’opinió pública gabellina es fa ressò, en un comunicat remès a l’Ajuntament, d’un  malestar general, en aquests termes: ”Estam cansats d’escoltar per la ràdio i la televisió com els que manen ens insisteixen contínuament que hem d’estalviar combustible. No estam d’acord amb els preus existents, ja que el pobre treballador ve obligat a pagar el mateix  preu que qualsevol capitalista, i això no és just.  Una raonable disminució del preu de la gasolina que ajudàs almanco els que fan feina a poder sortir amb el cotxe els caps de setmana.  Seria idònia una quantitat per vehicle de 20 pessetes el litre o 80 litres al mes? I tot aquell que en tingui a bastament, idò que el sobrant el pagui a 200 pessetes. Així aconseguiríem que la gent pobra pogués satisfer les seves necessitats . Igualment si volgués vendre la gasolina que li correspongués, deixant de sortir  els dissabtes i diumenges, la qual cosa revertiria en un major estalvi per a dedicar a altres coses i amb la consegüent reducció de la circulació rodada els dies laborables, en benefici de tots.”

”Seria convenient – 
continuava el comunicat del veïnatge a la Sala --- facilitar recolzament oficial a l’empresa d’autocars i tren, eximint-los de l’impost i reduint el cost del tiquet, ja que amb el preu que demanen surt més econòmic utilitzar el propi cotxe (els que en tenen) que fer ús dels transport públic col·lectiu. Si els preus fossin inferiors als existents, l’estalvi aniria en augment I ens alliberaríem del grat, però no sa costum, d’anar quasi sempre en cotxe. Aquesta mesura, la de donar un “cupo”, una quota, aparentment perjudicaria els que exerceixen de representants comercials, els metges i altres persones que necessiten el vehicle per a la seva labor, per als quals la quantitat resultaria insuficient. La diferencia sobrant s’hauria de deduir com a despesa”.

A la Sala llegiren el document tots i cada un dels membres del consistori. Ningú d’ells va  saber treure ni suc ni sabor del tema i ho deixaren reposar dins un caixó. A les següents eleccions municipals, un partit polític va convidar quatre dels signants de l’esmentat escrit a formar part de la seva llista de candidats. El que no explica la notícia (i bé que em dol no saber-ho) és com varen enfocar l’assumpte de l’estalvi de gasolina els nous regidors. Bé, ja havia passat molt de temps….

Marató Internacional de Windsurfing.-   Des de cala Agulla fins al port de Ciutadella, una marató per “superdotats” – amb premis donats per organismes oficials i oficiosos, a més de comerciants i industrials locals,  des de 1.000  fins a 400.000 pessetes –  fou la sensació de la premsa europea, especialment anglesa i alemanya. A Noruega també tingué especial ressò, tota vegada que el campió fou Jan Wangaard, d’aquesta nacionalitat, i actualment campió d’Europa. Una vintena de participants travessaren el canal de Menorca, entre els quals destacaren alguns residents estrangers del municipi, com Heinz Lewandowsky – que havia guanyat la mateixa competició l’any anterior –  i Luis Cumberlege. En 4 hores i 13 minuts, el guanyador norueg creuà el canal entre les dues illes i es va fer mereixedor d’una medalla de plata i 300.000 pessetes. L’espanyol José Maria Jiménez fou el segon classificat i obtingué medalla de plata i 175.000 pessetes de premi.


 Arxiu premsa "Meyme"