Què seria la vida sense bromes? Jo vaig tardar molts anys a aprendre a fer broma i encara n’he d’aprendre molt. Fins i tot penso que el somriure és bo en situacions que la gent acostuma a estar trista.

Hola Tia:

Sí, ja sé que no vàreu rebre la meva carta el darrer diumenge. I no, no me'n vaig oblidar; tampoc no va ser problema de correus, ni que no trobés segelles per enviar-la. És molt més senzill que tot això que imagineu: no vaig trobar el moment per escriure-la! Tal com ho llegiu, Tia, no n’hi doneu més voltes!

Ara ja esteu mal acostumada. No, Tia, no me n'oblido, de Vós. Massa que hi penso! Per alguna cosa tenim la memòria, no? Hi ha qui només se'n recorda de la gent quan la necessita. A mi em sembla més interessant pensar sovint en els amics i els coneguts. M'agrada pensar en aquelles persones que van fent la seva vida, com formiguetes, i que sempre estan disposades a donar un cop de ma quan a algú li fa falta. I també en aquelles altres que sempre tenen un somriure, sigui quina sigui la situació, un somriure que s'encomana. També penso en les que fan riure, les que procuren treure't una rialla. No com jo, Tia, que la meva cara duu una expressió que fa por. Entre nosaltres, alguna vegada m'ha passat pel cap fer-me una operació d'aquelles que t'estiren la pell d'aquí i d'allà, però no seria per treure arrugues, no; si estiressin una mica des d'una orella i una mica des de l'altre potser els llavis tendirien a pujar pels costats i, d'aquesta manera, tindria un somriure permanent. Però em fa por que, en obrir la boca, les orelles vinguin cap endavant i quedin com cucales davant els ulls. Llavors sí que la gent se’n fotria de mi! I no podria anar mai a dinar amb amics o a un lloc públic: us imagineu el moviment de les orelles, a cada mastegada? Semblaria un moscard! A l’estiu encara serviria per ventar-me, això sí, però hauria d’estar mastegant xicle tot el dia. Em penso que això de les operacions d’estètica serveix per apujar o per donar volum a altres coses, però no estan dissenyades per a crear somriures.

Què voleu que us digui. Potser seria més fàcil apuntar-me a un gimnàs i fer exercicis d'estirar la musculatura de la cara per mantenir el somriure més fàcilment. Amb el somriure fins la mort!

No, no, això no. No m'agradaria que em recordessin per una falsa rialla, un somriure manipulat. Sincerament, també entre Vós i jo i que no surti d'aquí: jo procuro riure molt, i també procuro riure'm-en molt de tot allò que és digne de ser rigut. I de tothom. De tothom de qui cregui que puc riure, començant per jo mateix. Què seria la vida sense bromes? Jo vaig tardar molts anys a aprendre a fer broma i encara n’he d’aprendre molt. Fins i tot penso que el somriure és bo en situacions que la gent acostuma a estar trista, com els funerals. No faig com uns que conec, que van haver de sortir de la cerimònia perquè els va donar el riure brètol, aquell que no pots aturar. Però sí m’esforço a oferir el somriure a aquells que ho estan passant malament, quan han perdut una persona estimada, si els tinc certa confiança.

Imagineu-vos que vaig amb el meu posat seriós! Quin desastre, no? Recordo un senyor holandès amb qui vàrem contactar en un viatge, ell de vacances i jo fent feina. Jo estava maniobrant el timó, donant ordres als tripulants amb les amarres, les defenses, etc., amb la veu un xic alçada per a què tothom m’escoltés bé. En acabar em va amollar en anglès:

– Gabriel, somriu! Somriu!

També recordo que ell s’havia agafat un temps sabàtic per anar navegant amb la família pel Mediterrani i pel Carib. I que jo duia al cap moltes altres dèries, a més de tractar que el viatge sortís perfecte per als tripulants.

– No sé estar concentrat fent feina i rient al mateix temps –vaig respondre més tard.

És clar, si la meva professió fos fer de pallasso n’hauria de saber per nassos! Però no, algú havia posat una embarcació a les meves mans, i els tripulants confiaven en mi. Llavors encara no havia tingut la idea d’operar-me les galtes per provocar el somriure, potser hauria tingut més èxit, qui ho sap. Potser m’hauria refredat més sovint, si cada vegada que havia d’aixecar el cap per mirar les veles la tensió de les galtes em feia obrir la boca com un babau. Encara m’hauria entrat un peix volador d’aquells que apareixien per coberta a les nits!

No, la vida poques vegades ens ofereix una segona oportunitat. Habitualment, quan hem pres una decisió, després de valorar-la ens toca tirar endavant. I si vaig decidir no escriure-us la setmana passada, Tia, és perquè vaig voler pensar en altres persones que ens van abandonar i estar al costat dels familiars i amics. Sí, va ser una setmana moguda, amb altres qüestions al mateix temps. I no tenia esma per escriure. Prou que haurem de recordar-nos de Vós, d’ara fins dia 25, no? I Vós, Tia, ja penseu, en tota la vostra família? No sé, tinc la sensació que sovint us oblideu de nosaltres i deixeu fer a aquells gamarussos que teniu per servents... No estareu tornant a pimplar i a fer exercicis d’alçar el colze? Ja recordeu quina és la vostra responsabilitat?

Va, feu un esforç i escriviu-nos alguna de les vostres grans idees. I, ja posats, feu còpies i envieu-les a qui ja sabeu, no sigui que el 25 de maig ens doni algun disgust.

Fins aviat!