Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1656

Es Carregador (acrílic damunt tauler). Jaume Fuster.

¿On portaré tota aquesta riquesa? ¿I on aniria
jo, a l’atzar?
Homer, L’Odissea

Ja fa una temporada llarga que cerc el centre de l’univers perquè sospit que és allà on ens hi reconeixem i on ens hi retrobam amb noltrus mateixus. És evident que es troba a Capdepera, però a vegades el veig al Castell amb la seva boira verda i bellugadissa, al Munt Gros, on tantes i tantes vegades he fet de Sísif, o a sa Font de sa Cala amb les fonts d’Annibal i els seus futurs elefants transpirinencs i transalpins. La plaça de l’Orient té molts de números per ser-ho, perquè, sens dubte, ens orienta cap al Finis Terrae gabellí, com també en tenia la del Sitjar, orientada cap a les muntanyes més altes del món coronades per un pi solitari, fins que els nostrus rojus moderns trobaren que molestaven i sobraven, els pins placers, i, en conseqüència, li tallaren les arrels i les ales. La cova Negra amb els seus corbs, també podria ser-ho i na Ferradura amb les seves drassanes de vaixells que naveguen cap a l’infinit. O Cala Gat amb les seves duanes internacionals i els pailebots plens de llata i de farina. Sa Mesquida i El Golea també m’han duit de cap una bona temporada i fins i tot he arribat a creure que el centre es troba al fons de la mar, just davant el riu de sa Fusta, on hi ha ciutats submergides i aeroports de naus amfíbies que van i venen per l’espai. Cala Agulla i Paradella, dos pols oposats que s’atreuen, són, si més no, el centre d’un somni del qual no voldria jamai despertar. S’Auzinar i ses Escoles Noves foren un lloc paradisíac on encara hi estic esperant que comenci la pel·lícula del món. Coves i torrents, abans inexplorades, abans cabalosus, convertiren en realitat els meus somnis aventurers. Una barraca entre pinar i garriga i una casa abandonada en mig del no-res m’esperen des d’en temps primer. Detalls del món que ningú no mira, que ningú no veu, són potser l’únic centre de l’univers i, per tant, són la nostra única riquesa i el nostru únic equipatge en aquest viatge cap al centre que va començar fa tant de temps.

Finalment, però, pens que el centre es troba as Carregador, on hi he passat llargs matins i llargs horabaixes d’estiu, sentint la mar, sentint la terra, conversant, llegint, imaginant el món, fent feina amb la imaginació per tal que tot fos molt més real. Fent feina per tal de retenir dins mi tota l’energia necessària per a arribar fins al final i no deixar pel camí tot allò que és important.

I per això quan en Jaume Fuster, també conegut com Jaumet Pereandreu, me va regalar una imatge al·legòrica del centre de l’univers, vaig sentir una alegria immensa. Perquè en aquesta imatge s’hi veu de tot i s’hi veu molt. És com la poesia: les imatges es multipliquen per mil i, a vegades, no arribes a entendre tot el que veus, tot el que sents, perquè les imatges canvien com el paisatge seguint l’estela solar i la seva llum.

En aquell moment, però, no era conscient que en Jaume també feia el seu viatge cap al centre i que, a més, feia molta d’estona que l’havia començat. Amb el temps ha anat arreplegant tot el que creu que és important per tal que siguin el seu centre, la seva llar. No cal dir que, en el seu cas, l’eix principal de gravetat és Cala Rajada i, més encara, el seu moll. I encara el viu com si res no hagués passat. Conserva dins la memòria totes les roques, les seves platgetes, les seves barquetes i també les persones, amb els seus noms, amb les seves tasques. Fins ara sabíem que ens ho podia escriure i ara, a més, sabem que ens ho pot pintar, amb la qual cosa ens assabentam que té corda i feina per estona: dibuixar i pintar el trajecte que va del zero a l’infinit per tal de, si pot ser, no arribar mai a cap banda, perquè el centre de l’univers és tan divers que el portam tots a dins i en Jaume més que ningú. Perquè ara intuïm que el centre de l’univers és també a Cala Rajada, molt aprop del moll, molt aprop de la mar, on sabem que cada matí, prestet, un homu surt a explorar el paradís per tal que un dia ens pugui contar, o pintar, el que ha vist, el que ha trobat i també sabem que tot això ens ajudarà a tots noltrus a trobar, a conservar, el nostru centre de “gravetat permanent”, és a dir: el nostru univers.

 

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea, 29 de novembre 2013

 

He transitat, amb cor de caminant,
de qui no arriba mai

Jaume Fuster



Pi, muntanyes de Sos Sastres (aquarel·la). Jaume Fuster