Sota el títol HARMONIA FIGURATIVA, divendres, 30 d'abril a les 18 i a les 19h es presenten les exposicions de CRESPÍ ALEMANY al passeig marítim de Cala Rajada i al Centre Cap vermell. Dues grans exposicions del gran artista vilero.

Les escultures de violins i contrabaixos, de galls i peixos tenen una nova perspectiva amb la sortida de sol i vora la mar.


Diversos escriptors i crítics han escrit sobre les obres i la llarga i guardonada trajectòria de Crespí Alemany. Aquí teniu una bella mostra: 

Maria de la Pau Janer diu de Crespí:

La pintura de Guillem Crespí i Alemany revoluciona els colors. A cada quadre, un cromatisme excepcional es converteix en autèntic protagonista. És protagonista allò que concentra la força, que ens captiva la mirada, que ens sorprèn amb la seva intensitat. Els colors es trenquen damunt el llenç.
L’omplen de taques que no són mai fruït de l’atzar, sinó d’una mà sàvia que es mou amb destresa pels camins de la tela, que coneix la combinació de les tonalitats i hi juga amb una gran capacitat de sorprendre’ns. Milers d’esquitxos coloraines es combinen amb una màgia i encert.
En un fons que és una explosió colorista, profundament seductora, hi destaca un objecte. Un objecte que representa tot un món de referències, que amaga una història que el pintor envolta d’un esclat lluminós. A vegades es tracta d’un instrument. Les guitarres, els pianos, les trompetes, les flautes i els violins són presències rotundes i desdibuixades alhora. Instruments abandonats a la tela, com sí algú els hi hagués deixat per evocar-nos melodies que ens acompanyen al cor. A vegades, són animals que destaquen del fons del quadre i ens atreuen com un imant. Hi ha els galls esplèndids, que ens ofereixen perfils altius o pensarosos. En altres ocasions, són objectes evocadors d’universos: la bicicleta, el símbol de la infantesa lliure, de la joventut entre caminois com rius; el balancí on tantes on tantes vegades ens hem gronxat, mentre pensàvem la vida; la taula parada, amb la gerra d’aigua fresca i les copes que conviden a calmar la set; el cistell ple de fruita, una invitació al plaer de la vida, a mossegar el que ens ofereix; el ramell de tomàquets, les carxofes, les llimones o les referències al menjar, plaer dels sentits i de la vista.



Bernat Cabot parla així de les seves escultures i del violí en particular:

La imatge dels dos violins abraçant-se evoca d’alguna manera el diàleg que Vivaldi, de forma imaginativa i genial, estableix entre ells, com a dos essers que senten, que viuen, que parlen.
El violí, instrument de palau i de la noblesa, però també, instrument del poble i del carrer, ha estat capaç d’influir i seduir a gran nombre de compositors i artistes plàstics, ja sigui per la seva sonoritat suau i enèrgica, alegre i misteriosa, o tal vegada per la seva forma sinuosa i elegant tan propera al cos femení. Una bella mostra d’aquesta seducció entre l’instrument i l’artista plàstic la tenim a l’obra de Guillem Crespí.



I Clara Ferrer defineix perfectament el seu estil:

Molts artistes odien la pregunta ‘com definiries el teu estil?’. Crespí Alemany no només no s’ofèn per aquesta qüestió, sinó que els ulls se li il·luminen. Ja té la resposta pensada: harmonia figurativa. I què és l’harmonia figurativa?
Pel que fa el traçat, les línies, millor que no siguin rectes. Però no es tracta de forçar les corbes, sinó que siguin subtils. Quant als colors, els primaris i secundaris combinen molt bé i, al mateix temps, cada color s’adiu molt bé amb els seus complementaris.  
 “Com bé deia Marc Chagall, ‘tots els colors són amics dels seus veïns i amants dels seus oposats’”, assenyala Crespí. D’aquesta manera, els blaus són els complementaris dels taronges; els verds ho són dels vermells i els grocs, dels liles. “Totes les combinacions que faig són així: harmonioses”, conclou.
D’altra banda, Crespí pinta per capes. Això fa que sovint perdi la noció del temps que fa que treballa amb un mateix quadre. Sap com comença, però poques vegades com acaba. I també esquitxa, una tècnica que captiva els al·lots que qualque pic van a visitar-lo a l’estudi. I s’ho passen bé, perquè en Guillem és com un nin gran que duu 35 anys jugant amb l’art. “Tothom sap dibuixar”, assegura. “Perquè si saps escriure, saps dibuixar”, insisteix. I en Guillem té les idees tan clares que no saps com fer-li la contrària i, alhora, escolta humilment tot el que li diuen.
Crespí Alemany practica l’harmonia figurativa a través de la pintura, però també de la pedra i el ferro. Així, el també escultor traça en aquests materials les corbes, però respectant les formes que la natura ha proveït. No força, treballa sobre la natura.  
Fa 35 anys que somia galls, cap-rojos, violins i bicicletes, per posar només alguns exemples. A ell no li interessa el camí de pedres, sinó una d’aquestes pedres. I li dedica tot el temps del món a retratar-la, vestint la pedra d’harmonia, de formes i de colors. Quan treballa amb pedra o ferro, buida les figures i juga amb les tres dimensions, amb les ombres, amb la natura. A l’obra d’en Crespí Alemany tot flueix, tot funciona.