La desconfiança s'ha apropiat de la política local; res de nou, perquè és el mateix que passa a nivell nacional; podríem dir que allò que tant detesta la ciutadania, la picabaralla inútil, se'ns ha encomanat. La reprovació es fa per condemnar algú, per fer retrets, per jugar a bons i a dolents. No creim que sigui això el que convé al poble.

El conflicte forma part de la política i de la democràcia; es pot dir que treballar per  resoldre conflictes és la primera regla d'un demòcrata. El dictador imposa allò que li convé i fa sentència; el demòcrata accepta que hi ha un conflicte i proposa solucions. No ha estat el cas. Els conflictes polítics, encara que ho permeti la llei, no es resolen a cop de reglament sinó teixint complicitats i amb transparència.

L'acte de reprovació de quatre regidors ha servit per amagar allò que molesta a una part de la població: la mala gestió política d’algunes obres municipals. Si l'equip de govern considera que els rumors que circulen pel poble són maliciosos, desinformen i manipulen, allò que cal fer és informar millor, transparència i compromís; cosa que s'ha fet amb comptagotes.

A hores d'ara, les xarxes socials són ben presents en el joc polític i no són fàcils de controlar; són un perill i un repte a tenir en compte perquè amb molta facilitat tendeixen a la manipulació i són una font de conflictes, però tothom hi juga.

La confiança en la política i amb els polítics és un bé molt preuat. Per això és  freqüent, en els països europeus amb democràcia consolidada, que polítics amb càrrecs importants es plantegin la dimissió quan perceben que han perdut la confiança de la ciutadania. No se'ls ocorre demonitzar l'oposició, sinó que en un acte de compromís amb la política i amb humilitat reconeixen errors i se sotmeten de nou a la confiança de la institució que representen.

La política gasta. N'hi ha que ho reconeixen i d'altres que no ho volen entendre. Àngela Merckel ha renunciat a seguir en política quan disposava de reconeixement i confiança suficients per seguir al capdavant del partit i, segurament, del govern. Cada passa que fas en política és un pes que carregues a la motxilla. El batle sap que en la seva carrera política hi ha sotragades; no cal anomenar-les; sovint han estat els mateixos companys de candidatura els que li han perdut la confiança i s'han retirat.

Després d'aquests aclariments, tornem a la sessió de reprovació. L'acte en si mostra una indissimulada voluntat de criminalitzar l'oposició, l'únic culpable i mereixedor de retrets a balquena. El batle ha volgut donar un cop d'autoritat sense més intenció que anul·lar-la. L'autoritat no es guanya imposant-se, fent ús del seu poder, sinó de mica en mica, diàriament i per l'encert dels seus actes.

Tot en la vida permet múltiples interpretacions i en política encara més; sobretot a un país com Espanya capaç de polititzar-ho tot per no treballar i profunditzar en el problema. No és fàcil entendre què vol dir una política digna; és tal vegada la que fa el batle?; és aquella que recomana a l'oposició? Dissortadament, la política espanyola és de molt baixa qualitat. El mateix Joan Carles I n'ha donat fe quan assegurava que la Justícia era igual per a tots i ens amagava que ell era inviolable.

De les desavinences i desconfiances no cal fer-ne espectacle. Els conflictes polítics s'assumeixen amb la ferma voluntat de treballar i bastir camins d'entesa des de la humilitat i la confiança en la institució que representen.
I recordem que qui té més poder té més responsabilitat.