Imprimeix
Categoria: Actualitat
Vist: 1486

L'acumulació de llibres per llegir de vegades fa vessar les nostres expectatives i s'hi ha de posar remei.

  

Desbarrats tots, ja llegim fins i tot per internet que el Tsundoku és com anomenen els japonesos a l'acumulació de llibres que tenim a la nostra tauleta de nit, al menjador o onsevulla i que resten impertèrrits per a la nostra lectura. Com ho feim? N'hi ha massa. No sabem com posar-hi remei. Es poden fer lectures simultànies, en blocs, de cinc capítols cadascuna, o bé dedicar trenta minuts diaris a la lectura, entre d'altres estratègies. A més, es pot elaborar una llista amb els llibres que ens interessa llegir i anar-los eliminant per ordre d'importància.

Posteriorment, he de dir que la meva llista és infinita: ja deia el poeta Rafael Jaume Mulet que hom té tants de llibres a casa que és impossible completar la lectura de totes les obres de la biblioteca personal, d'algunes cases, suposo. Començaré pels de lectura semiobligatòria, tot i que sembli un oxímoron: el club de lectura de la biblioteca de Capdepera prepara per al proper dia 14 la tertúlia (i xocolatada) de Matar un rossinyol, tot un clàssic de la novel·la de crim nordamericana. La novel·la negra un dia o un altre entra a la vida d'hom amb certa gràcia, però si no es mira un capítol de "Colombo" o de "S'ha escrit un crim" es pot optar per llegir "De mica en mica s'omple la pica", de Jaume Fuster o algún llibre d'Antoni Serra com "Espurnes de sang", per no parlar del Bay City Blues (1938) de Raymond Chandler, que té la nostra versió gabellina en el Black llata blues de Gabriel Mir, que fa un parell d'anys presentava la seva darrera novel·la "de profundis", Absurd profund, en homenatge al seu germà i que vaig tenir el plaer de presentar per partida doble a la llibreria Literanta i al nostre preuat can Patilla. D'altra banda, aquesta setmana he tengut el plaer de conèixer Dora Muñoz, escriptora de novel·la policiaca, que va publicar el llibre "El caliu sota les cendres" de magnífica execució, editat per Delicte llibres.  Sense moure'ns de llibreria, Literanta ofereix un espectacle dia 20 de desembre titulat "Cançons, poemes...i viceversa" on el cantautor Pere J. Costa, l'oncle besnét del qual era ni més ni menys que Miquel Costa i Llobera, i servidor es conjugen com un temps verbal per presentar el seu nou projecte piromusical, és a les 20h, entrat Nadal llonguet. També el Nadal gabellí estoja moltes sorpreses i actuacions, a més de llibres. D'altra banda, els llibres tornen a acumular-se: Paisatge en pèl de Joan Perelló és la darrera creació poètica d'aquest gran home de les lletres catalanes que resideix a la seva Campos natal, on Pere Joan Martorell li presentà el poemari, i que despulla la paraula, lletra a lletra per trobar el significat ocult del desfici. Ja ens sorprengué amb Manual d'ànsia o La casa del vespre, per comentar només alguns títols, i ara ho fa desde la concisió poètica, des de l'ofici d'esmolador de mots que llisquen per la pàgina en blanc per topar-se amb la mirada crítica del lector, que llegeix el p(r)o(bl)ema breu, nu d'artificis, per arribar al sema del poeta campaner i la seva essència (que a mi m'ha motivat a escriure). Una delícia:

Verd desert d'atzavares

sense trèvols ni espígol

com un groc de blat malaltís

Llum de contradiccions

al cruu solc de l'ànima

La por a mida, sense mètrica

 

També hem d'esmentar dins el caramull "El perfum del llorer" de Ma Victòria Secall, premi de Poesia Xavier Casp 2018, publicat per l'editorial Neopàtria. Un diàleg entre l'amor i la mort:

Resten ocells tossuts          sense alçar el vol

el lliscar del silenci             al gra de sorra

la nit         més llarga.

 

Ja fulgurà la poeta catalana amb el seu darrer poemari dedicat a l'Orlando de Virginia Woolf, aquell arc de Sant Martí representat en un personatge màrtir de la comèdia de viure. Un híbrid en tota regla.

            Mentre esperem el darrer número de la revista de traducció poètica Superna, que ha de sortir aquest mes de desembre, gaudim amb una altra traductora recomanada per una altra traductora, és a dir, Laia Martínez i López (Malo, pels enemics) va recomenar el llibre El poema de la fi i altres poemes de Marina Tsvetàieva i Requiem i altres poemes de Anna Akhmàtova, traduïts per Marina Zgustova i Maria Mercè Marçal, de la qui es rendí sentit homenatge a la llibreria Lluna de Palma, on s'hi esperava també la presència de Dolors de Miquel, que finalment no va poder venir a l'illa. El bon saber de Laia Malo, va fer que el recitat de poemes hipnotitzés l'auditori amb una dansa hongaresa amb serp dins l'estormia. D'altra banda, dia 12 dimecres es presenta a la llibreria Ideari de Palma el poemari de creació col·lectiva "Lluvia de Haikus", on també m'incloc; lletraferits que no es coneixien es posen en contacte a través del grup de what's app Literary Planets, per escriure aquests poemes breus de tradició japonesa (de tot veuràs).

 Per a no perdre la perspectiva, una altra lectura pendent (d'aquelles de tota la vida i recomanació paternal) és Un home de combat de Francesc de Borja Moll, llibre sobre la figura de Mossèn Alcover, mentre esper a dia 13 (o dia 18 a Capdepera) perquè arribi la presentació del llibre d'un altre home de combat: Mossèn Pere Orpi, qui presentarà "Versos per cantar" a Sant Francesc de Palma, amb pares franciscans de la TOR, ell que enyora l'antiga figuera de moro de devora casa seva. D'altra banda, hi ha un altre llibre que em penja: I l'ànima em penjava així...de Llorenç Romera, poeta i cantant del  premienderrocadíssim Salvatge Cor, nom de grup musical de reminiscència ribiana, que actuà el passat dissabte a la cafeteria del teatre d'Artà, en un directe, on presentà també aquest llibre, mentre que entre poema i poema hi sonava alguna cançó de la banda indi més popular del moment:

Qui sap on mena, 
 per sort o per ventura,  
 la vida en les altures,  
 que t’ha ensenyat  
 a parlar poc  
 i a pensar més  
 en tot allò que  
 mes a mes  
 t’acosta, com si res,  
 al rés de l’altra veu,  
 aquella en altaveu  
 −d’aquest costat−  
 que avui ja escoltes,  
 que et diu fluixet, fluixet,  
 des d’un lloc fondo:  
 “ei, vine, vine,  
 no facis cas al vel de teranyina.”  

 

A més, diuen que refugiar-se dins l'art conhorta la vida decadent que ens ha tocat patir, endinsar-se dins aquests munts interminables de pàgines deu ser ben bé tot el contrari, però l'obra escultòrica d'Amadeu Illa fa que em contradigui: tal vegada l'art sigui l'únic refugi possible. Les seves mans treballen altres mans amb la gubia o el ribot, la rasqueta o el paper de vidre, i erigeix unes obres d'art esplèndides.Tot i així, fuig, retorno al meu passeig funcional i urbanita fins a topar amb un nom de carrer, el de Frederic Mistral, un dels escriptors occitans més importants de la Renaixença, aquesta vegada, per sorpresa meva amb un ram de flors a la placa del carrer; a sobre hi ha una altra placa que em serví d'inspiració per un dels meus poemes:

"Ennegrides plaques dedicades a Guillem Colom

o Frederic Mistral recorden a pics

 l'atles llemosí dels mots més bells".

 

I com que ens hem posat entusiastes (citaríem i citaríem sense parar en aquest tsundoku gabellí) recordam que la descripció d'ambients del llibre de Raymond Chandler bé podria anar acompanyat per la banda sonora de Tots aquests dois, on el mestre Barona i una excelsa banda passen pel sedàs del català estàndards (i estendards) de swing dels anys 20 i 30, una filigrana de vinil (sí ho heu llegit bé, encara queden romàntics, tot i que diuen que torna aquesta moda) amb un disseny treballat per part de tots els components, especialment per en Biel, que s'aproxima a l'esperit jazzístic amb l'alegria que el caracteritza (el disc ha arribat amb una micro gira pel llevant de l'illa).  S'espera amb candeletes el seu concert de dia 16 de Desembre, diumenge al Teatre de Capdepera. I sense sortir de l'espiral de pàgines provocada pel meu particular Tsundoku, faig el que una vegada segurament li recomanà el pare Bartomeu Català (Projecte home) a Tolo Alzina (Cuní): una bona passejada per devora la mar, així que em deixo perdre pel sender de les Atzavares mentre contemplo el cromatisme del mar en essència de blaus. Quant a Tolo Alzina s'ha de dir que també presenta dissabte dia 15 llibre en gran opera prima: Col·lagen per a l'ànima, on el coautor gabellí (el llibre el presenta conjuntament amb Pere Jordi Munar amb il·lustracions de Corine Carreira) ens recordarà que en aquesta vida cal esser agraït, perquè és un regal espiritual, no de bades ell és el meu coach. I mentre esperem també el disc de Suso Reixach, ens deixem emportar per la melodia de les pàgines de Max & Franz, escrit per Xabier López López, Premi de novel·la breu March Cencillo 2018, presentat a la Torre Cega aquest estiu passat per l'escriptor José Carlos Llop i el batle gabellí Rafael Fernández. Un amic capvermellenc me'n regalà un exemplar, que devoraré o me devorarà. D'aquest llibre m'agradaria parlar-ne més profundament en una altra ocasió. Editat per Pre-Textos, esbudella la ciutat vidriada de Praga i els manuscrits que deixà Franz Kafka al seu marmessor, en un estil molt fi, que simula la gravació d'una Philips 3302, casete, l'octubre-novembre de 1968. La novel·la comença així:

        "Mi nombre es...Max Brod. Probablemente - y corrijo: tengo la más completa seguridad- esto no diga absolutamente nada al noventa y nueve coma nueve por ciento de la población del planeta".

Finalment, el meu tsundoku es deu semblar al teu, on també s'acumulen els pròlegs de Josep Maria Llompart (enguany és l'any Llompart, no ho oblidem) recollits per Pilar Arnau, comissaria també de les moltes celebracions en homenatge al poeta més nostrat. Una d'aquestes celebracions es va dur a terme a Can Oleo de Palma amb una taula redona amb persones vinculades d'una manera o una altra amb el personatge literari, com Damià Pons, que destacà la seva vessant política o Joan Mas i Vives, que el mateix Llompart qualifica com el Mas "bo" o la historiadora porrerenca Maria Barceló que contà l'anècdota d'una eixida conjunta amb ell i la seva esposa Encarnació Vinyas amb un 127 cap a la Universitat d'Estiu de Prada, on el professor i poeta Joan Alegret els recitava fragments del Canigó in situ, al mateix Canigó. I the last but not the least: "L'herba sempre és més verda a l'altra banda" del periodista de TV3, Xavi Coral, presentat aquest estiu a Can Alcover de Palma, que relata costums i anècdotes dels seus viatges per tot el món. Suposo que es deu superar així el Tsundoku: el trajecte de viure es realitza i s'abandona la muntanya de llibres, s'acumula experiència en el viatge, es visiten països inexistents i es torna al Born per escriure un llibre de viatges que formarà part del teu propi tsundoku. Així que llegiu, llegiu, que és bo per al regadiu!

 

Joan Cabalgante Guasp.