Aquestes darreres setmanes l’ecotaxa, l’impost turístic que es paga arreu d’Europa i que els nostres euroPePeistes (sic) volen suprimir, ha estat una de les vedets informatives en aquest petit país nostre. Unes vegades l’han treta a col·lació per torcar les llàgrimes als hotelers damnificats per la fallida de Tomas Cook, regraciant-los amb les bestretes de l’impost; altres vegades perquè la volen fer servir per allargar la línia de metro fins al parc Bit. N’Illanes, el podemita, la faria servir per a despesa social i, fins i tot, s’ha arribat a escriure que el PSOE la volia fer servir per a fer front la despesa corrent.

Permeteu-me dues consideracions. La primera és que estic convençut que el PP i l’ala radical extrema, que és Vox, no gosaran mai a suprimir l’impost. Ho faran servir com a arma electoral, com sempre fan demagogia en temes de càrregues fiscals. Però no és més que això: fumassa. Com per exemple, una jugada que feren quan manaven a Madrid que consistí a carregar un impostet a les elèctriques i varen ser aquestes les encarregades de fer-les revertir als pobres usuaris. Bé, no cal estendre’s més. La segona consideració que vull fer, i aquesta és majúscula i greu, és que l’ús comodí que es vol fer d’aquesta recaptació implica i posa ben de manifest el mal finançament a què estan sotmeses aquestes Illes. Un mal finançament que els partits del torn estatals no volen afrontar, ni reconèixer. Ni tampoc els lloctinents que senyoregen per la colònia.

Mélanie Perpiñá del Campo 

Un any enrere, vaig adoptar una cadella, abandonada amb els seus germans a la canera. A les poques setmanes de tenir-la, vaig veure en ella un gran potencial i va ser quan vaig entendre que ella seria molt més que un animal de companyia.

De la teoria a la pràctica hi ha un bon bot, tothom té bones idees, però alhora de donar una mà (una mà física em refereixo) cada un té coses a fer i un lloc on anar abans  d'enfrontar-se a responsabilitats.