Jaume Fuster


MIQUEL MESTRE, LA VEU QUE RETRUNY















D’algú com Miquel Mestre, que ha publicat teatre i narrativa, i ha donat a conèixer una vintena de  poemaris, i té un caramull de premis en el seu historial, poques coses se’n poden afegir. Els elogis que hom n’havia de fer ja s’han fet, tothom el coneix i tothom l’admira. I això no obstant no em puc resistir a parlar-vos de la seva obra més recent, l’aplec de poemes publicat sota el títol “L’hivern encès” i que va ser presentat a Artà el passat dia 2 (*).

 

A una part important d’aquests poemes –escrits entre el 2011 i el 2011–, jo ja havia tingut el privilegi d’accedir-hi, per deferència de l’autor, abans de la seva publicació. Ara, en veure aquestes peces formant part d’un tot, aquest tot se’m revela com una obra perfectament estructurada, amb un recorregut temàtic i cronològic que sembla clarament predeterminat. Miquel Mestre, pausadament, durant deu anys, ha bastit un conjunt harmònic, cadascuna dels poemes del qual pareix encaixar mil·limètricament en aquell tot a què em referia, per més que l’autor insisteixi a dir que “cal defugir-ne qualsevol temporal o encotillada interpretació, diguem-ne perifràstica”.

 

El recorregut cronològic que he esmentat no és el dels deu anys d’escriptura evidentment discontínua, sinó al de les estacions de l’any, amb l’hivern en el bell mig, i la tardor i la primavera emmarcant-lo. Aquest és l’espai temporal que se’ns disposa com a metàfora del discórrer de la pròpia existència.

 

Fixau-vos que el recull s’obre amb el poema “De sobte, la tardor”, seguit de tres poemes més que, temàticament, ens situen en la tardor de l’ànima, en un temps que és el de “la pàtina plomosa, pàl·lida / que taca de grisors els tombants de les dunes”; és el temps de quan “niguls de polseguera, / ruixats de fullaraca / enterboliren l’aire, la llum, la  mirada”.

 

El cinquè poema ens immergeix, ja, en la part central del poemari, en aquest hivern de l’home, amb l’hivern astronòmic com a pretext. Moments per a l’escriptura, per a la introspecció, per a copsar els accidents més ínfims i particulars de l’existència, en tant que ens permeten entendre els universals. Però també moments per al plany i la ràbia, per a la protesta davant aquest hivern de l’home capaç de desembocar en els comportaments més abjectes. En aquestes hores glaçades, quan la consciència sembla solidificar-se com el gebre, diu el poeta que “aquí no passa res: això és sols un poema. / Aquí no passa res. Però pens en els homes / que, malferits de guerra, no tornen a casa”.  Però sí que passa: passa que el poeta ens reclama una reacció de rebel·lia, de revolta, de no resignació, perquè “sabem, tossuts talment ases no arecs, / que contra tot mal temps cal lluitar-hi com sigui”.

 

El subconjunt que abasta des del poema tretzè, “La tempesta”, fins al vint-i-tresè, “Bassora Blues”, constitueix un clam contra la guerra, contra totes les guerres, contra les morts sense sentit. “No et preocupis, Johnny: diré a ta germana / que has mort com un valent, com ho fa un autèntic / patriota i heroi, que no patires gaire / en esclatar l’obús que t’escapçà les cames” . Crec que el missatge de Miquel Mestre quedà perfectament descrit en aquests versos: “Segur que cal escriure poemes després d’Auschwitz, / però que siguin sempre poemes sobre Auschwitz, / paraules que ens recordin / (enc que sigui entre línies, potser tàcitament) el dolor de tot ésser guarnit de cor humà / quan desterram del món el mot misericòrdia”.

 

Aquest deu ser, sens dubte, el missatge central d’aquest bloc: sentir misericòrdia, sentir compassió, patir amb els altres, fer-nos nostre el sofriment aliè. “No pot ser cordial aquell que no té cor, / ni qui nega un vas d’aigua al qui s’està morint / de set. Ni aquell que et pren l’abric i les sabates / i et deixa despullat, defora, a la intempèrie, / mentre venteja i neva i la neu, nit i dia / lentament et gangrena  / els dits dels peus, les mans, l’esguard / i l’ànima”.

 

Però no, no tanca el poeta totes les sortides. Després de la foscor de l’hivern cal preparar-se per a la claror de la primavera, cal disposar l’ànima per a dies més lluminosos. Cal preparar-se per a l’esperança. Hi ha d’haver esperança. “Puix que acaba l’hivern i ara vindran els dies / en què la llum del sol serà llarga i més càlida, / caldrà que ens preparem per a temps més feliços, / car, mal acostumats com estam al mal temps, / no sabrem com gaudir de les hores esplèndides”.

 

I com a clau de volta, la peça que aguanta tot l’edifici des del darrer poema: “Una paraula abasta a bastir un poema quan la paraula que empres és la paraula “vida”.

 

La vida com a valor suprem. I la paraula en tant que impossible significant del misteri de l’existència. Miquel Mestre no és aliè a l’eterna frustració del poeta davant la impossibilitat de traslladar als mots aquest misteri i davant la insignificança de les seves paraules: “Prou sé que importa poc el plany de tot poeta. / Prou sé que són inútils els meus mots”. Frustració que, en cap cas, no serà excusa per fer defecció de la passió d’escriure i abocar-se a l’assalt d’un desig tan impossible com engrescador: “Una paraula enllà de tot llenguatge, una / paraula és tot quant vull, definitiva, única, / lleu, transparent, diàfana / que res no signifiqui / però que ho digui tot i tingui tot sentit”.

 

Si em voleu fer cas, aprofitau aquests dies d’estiu per a llegir, entre moltes altres coses, “L’hivern encès”, el darrer poemari d’un Poeta que admir i aprecii, dues coses no sempre conciliables. M’agraireu la consell.


(*)  L'hivern encès. Miquel Mestre, 2011. Col. Magatzem Can Toni - Documenta Balear