Aute: "Aquí tota la feina és de Joan. És un treball preciós. Jo sols venc aquí a fer de corista. A fer el coros i fer d’acompanyant de les meves pròpies cançons. Ja ho veus som, en Joan i jo, una parella un tant estranya".
Isaac: "Cal que la gent s’emocioni, torni a sensibilitzar-se per les coses belles i en aquest context el paper del cantautor és fonamental"

Teatre de Capdepera. 18:20 de diumenge 21 de novembre. És la primera i única entrevista que se’ls ha fet al llarg d’aquests tres dies que han estat a Mallorca (Manacor, Alcúdia i Capdepera). Quan la seva mànager ens ho comentà quedàrem sorpresos. Tal volta som nosaltres els rars. Aquells que volen entrevistar personatges demodés que no sabem ben bé per quins cinc cèntims han arribat a Capdepera.

Però són grans artistes, i a més vos podem assegurar que encara hi guanyen en la proximitat. Que, tot i que els cabells ja els claregen, les seves paraules són plenes d’energia i que ells, com a persones, irradien aquest estrany magnetisme que els fa tan especials. 

Malgrat anaven contrarellotge i que abans d’un concert no solen concedir entrevistes, tot foren facilitats. Tot d’una es creà un clima com si ens coneguéssim de tota la vida i, passat un quart d’hora, quedaren moltes preguntes a fer. Gairebé totes. Això és el que n’ha quedat:

Per a tu, Joan. Per què Aute i en català?

Ja al meu disc Joies robades (2002)  havia pres en préstec els temes Una de dues i La bellesa. De la seva banda, l’Eduardo m’havia convidat a cantar a duo el tema D'alguna manera, en una interpretació en directe en el seu concert del Palau de la Música, fa tot just uns mesos.

Jo crec en els mites i la mitologia. Per a mi, Luis Eduardo és el poeta i cantautor de qui em sent més proper estèticament. Sempre l’he admirat i quan vaig tenir l’oportunitat de fer aquesta feina em vaig sentir molt feliç. Si es tradueixen llibres de poesies, per què no traduir Aute? Quan començàrem a parlar i a col·laborar, sorgí aquest projecte que m’ha fet molt feliç. La feina de traducció i adaptació musical ha estat molt acurada i molt rigorosa per part del també cantautor Miquel Pujadó. Al final va sortir AUTECLÀSSIC. Crec que és un títol que reflecteix allò que ha estat el projecte.

 

Luis Eduardo, T’havies imaginat, en algun moment, la teva obra en català?

La veritat, no. Però aquí tota la feina és de Joan. Jo sols venc aquí a fer de corista. A fer el cors i a fer d’acompanyant de les meves pròpies cançons. Ja ho veus, som, en Joan i jo,  una parella una mica estranya.

Una parella lingüística?

Una parella complicada. Sobretot per ell. Aquest és un disc seu. Ha fet molt bona feina. Molt ben adaptada en català. Fins i tot hi ha cançons que són millors en català. Si torno a fer unes regravacions d’aquestes cançons agafaré alguns acords, alguns petits detalls que milloren les meves cançons. És un treball preciós, i, cosa més important, fet amb afecte i molta tendresa. Ja li he dit a Joan que aquest és un viatge d’anada i tornada. Que a mi m’agradaria fer el mateix en castellà de les seves cançons i que llavors fos ell qui vengués a fer de corista.

Des de fa molt de temps, volia fer una disc en català, fa tres anys vaig prometre fer una cançó dedicada a la gent amb qui vaig compartir part de la meva infància. A la gent de la plaça Rovira, allà al barri de Gràcia de Barcelona. Es diu Somnis de la Plaça Rovira. Una cançó composta íntegrament en català, entre el diccionari i jo. I amb l’ajut de Joan. Mentre feia aquesta cançó, Joan es va creuar amb aquest projecte i aquí està.

-Ens han dit que, fa 22 anys, vares cantar a Cala Rajada…

Sí, pot ser, no ho record. És impossible recordar tots els llocs on he actuat i més després de tant de temps.

 

Joan, encara fa falta el cantautor o ja és una figura del passat?

Sí, clar que fa falta, sempre faran falta i més en aquets moments de tanta disbauxa, d’aquest món que no sap on va. El darrer disc d’Eduardo, que es diu Intemperie, parla de tot això. D’aquest món que no sap on és el Nord. Jo crec que el paper del cantautor és fonamental. Cal que la gent s’emocioni, que torni a sensibilitzar-se per les coses belles, per les coses maques.

Estam perdent el Nord i qualsevol “imput” estètic, emocional, que trenqui una mica amb tot aquest món que nosaltres mateixos ens hem imposat, on hi ha tanta comunicació però on la gent sembla cada cop més sola.

Qualsevol plantejament per minorar aquesta situació necessita “imputs” superiors, que han de venir del món de l’art.

Em sembla fonamental que existeixi el cantautor, com que existeixi el poeta o el músic. El que passa és que en aquest país la cançó d’autor, perquè a mi m’agrada dir-li cançó d’autor, és un gènere que ha esta molt associat a tot allò que va ser el franquisme, postfranquisme i la transició. Si ho comparam amb societats com França o Itàlia, on no han tingut aquesta càrrega política, la cançó d’autor té una continuïtat en el temps i està inserida en la societat com un element popular més.

Jo penso que és absolutament necessari. Més que mai. Com escriure o pintar.

 

Luis Eduardo, quan vas escriure Al Alba, l’any 67, què volies donar a entendre? És una cançó revolucionària, una utopia...?

Aquesta cançó realment me va sortir... Bien, sigo en castellano si no os importa...Yo quería hacer una canción sobre la pena de muerte, sobre los condenados, y me era imposible. No encontraba la clave. Respondió a la época de las pinturas de Genovés o Canogar, con aquellos cuadros de personajes que corrían sin saber porqué. Caminaban y no sabían donde iban. Huían de un peligro que no se sabía...

La canción que estaba buscando salió cuando quiso, yo estaba escribiendo canciones de amor, porque yo por aquel entonces escribía canciones para que  otros las cantaran. Rosa León cantaba muchas de mis canciones (yo empecé a escribir canciones en el 66 y hasta el 78 no me subí al escenario). Cuando ella la empezó a cantar en 1975 coincidió con los condenados a muerte y la canción quedó vinculada a aquellos hechos, pero no fue escrita para aquellos hechos. Yo escribí una canción de amor. Pero aquella canción de amor era la canción que yo quería escribir y de alguna forma se vinculó... Finalmente, ha quedado como un alegato y homenaje a aquella gente.


 

El temps passa ràpidament i han de marxar a preparar-se. El cert és que amb aquest tipus de persones t’agradaria que la conversa mai s’acabàs. Són paraules plenes d’energia i senzillesa, d’anàlisi i de sentiment, de conviccions profundes...

 

Un cop acabat el concert, entre abraçades i dedicatòries, ens comentaren que la gira pels tres teatres havia estat d’una gran acollida, però que havien sentit una complicitat major a Capdepera. Que s’havien sentit entre amics. La veritat és que nosaltres també.