Imprimeix
Categoria: Viatges
Vist: 3879
Pel mes de juliol de , del 7 al 15 de 2018, vam anar de viatge a la zona de Cortina d’Ampezzo amb la intenció de fer una quantes excursions i “vies ferrades” ( ferrates)  per la zona. Amb dos articles, amb moltes imatges, us comentarem la nostra experiència a la zona de les Dolomites, a l'àrea del Véneto italià.




 

Dia 7 de juliol. Va ser un dia dedicat al viatjar i arribar al refugi del qual havíem de fer l'excursió l'endemà. El fet de no tenir vol directe, el retràs de la sortida de Palma, el caos a l'aeroport de Colònia (caigueren molts de mites de la bona organització germana) quasi ens costa perdre l'enllaç. Però no, a la fi arribàrem a l'aeroport de Treviso on ens esperava Miquel Àngel, el quart membre del grup, i Marco, el guia. Desprès de fer el “Tetris” amb les maletes partírem cap a la muntanya.



Després de passar Cortina d’Ampezzo, seguírem cap el llac de Misurina i ens filaren cap el refugi de d’Auronzo, on sopàrem i dormírem.





El refugi es troba a una vessant de les Tres Cimes di Lavaredo, a 2454 metres d’alçada, i el restaurant (tipus bufette) te unes vistes panoràmiques espectaculars i a més, amb la posta de sol la llum era especial.  Tot un luxe. Anàrem a dormir prest, el dia havia estat llarg i l’endemà havíem d’aixecar-nos prest.





Malgrat tot, abans d'anar a jeure vam fer una caminadeta al voltant del refugi, com solem fer sempre després de sopar.



Dia 8 de juliol. Via ferrata de Paterno. A les set ja berenàvem i a les 8 partírem aprofitant la fresca matinera. Caminàrem un bon tram per un camí ample i gairebé pla, fins una capelleta (n’hi ha per tot, a Dolomites) on el camí gira fins el coll de les Tres cimes de Lavaredo.





Allà deixàrem el camí per un sender (esquerre) cap el Monte Paterno, que acaba en una galeria. Allà ens posàrem els arnesos, casc i dissipadors iniciant la ruta. La galeria és una de tantes excavades durant la I guerra mundial a la zona.





En acabar la galeria seguim una faixa estreta i aèria, però assegurada amb cable. La vista de les torres de Lavaredo és impressionant.



Arribats a un collet canviàrem la vessant de la muntanya i seguíem per altre caminoi, també molt aeri, primer planer i després molt empinat fins l’inici d’un altre bocí de ferrata ben vertical. 









El tram que ens quedava fins el cim és curt i té una ruta de pujada i altra de baixada. Així que en poc temps superàrem el bocí més vertical i per unes faixes que feien ziga-zaga arribàrem al cim de Monte Paterno (2744 metres). Una gran creu marca el cim i n’hi ha una llibreta d’ascensió.







En  desfer el tram vertical per l’altra variant de la ruta seguírem un sender molt aeri que voreja el massís del Monte Paterno, amb pujades i baixades, trams assegurats amb cablejat, qualque escala i restes de pontets, trinxeres i covetes de forma quadrada que servien d’aixopluc als soldats. La progressió és lenta però no té gran dificultats, això sí el paisatge impressiona. Realment amb el material adequat la sensació que tenim en tot moment és de seguretat, a més sense frisar gaudíem del paisatge.





Arribats a un coll ample (coll de Paterno) iniciàrem una llarga baixada fins el refugi de Locatelli. La primera part amb una bona pendent (i més gent que el Born en diumenge!)  i després vorejant la vessant del Mont Paterno sense perdre gaire alçada.  A la dreta, una mica a sota, hi és el llac Piani.











Sense gaire dificultats arribàrem al refugi on descansaren una mica i després pujarem a visitar una galeria excavada a la roca. La galeria puja una forta pendent  amb  graons de mida irregular. Val la pena pujar, ja que és tracta d’un tram curt i el caminoi passa per unes agulles de roca ben agudes.





De tornada al refugi iniciàrem el camí de tornada cap el refugi. El tram és ample i còmode, amb les tres Torres de Lavaredo omnipresents  (la foto de grup és obligada!). Fins el coll de Lavaredo pujàvem suaument, per desprès baixar cap el refugi d’Auronzo desfent part del camí que havíem fet d'aproximació pel matí.







Al refugi poguérem dutxar-nos canviar-nos i sopar gaudint de les espectaculars vistes de la muntanya, per cert , per les agulles que veiem al davant passava el recorregut que havíem de fer l’endemà. 




Dia 9 de juliol.
Vam fer una caminada molt interessant i espectacular. A les 8 del matí ja partírem del refugi d’Auronzo a fer un tram de la ruta Alta Dolomita, que voreja un seguit de barrancs vertiginosos per un sender estret i protegit per cables. El punt més delicat  és una baixada ombrívola i humida, cablejada i amb trams d’escales de ferro. 









Travessàrem la carena de Missourina amb un enfilall d’agulles bellíssimes, en direcció a la forcella de Torre i poc abans d’arribar a la base giràrem per un cingle  fins el refugi de Fonda Savio (2367 metres).







Ens aturàrem a descansar i decidit què fer. Era molt prest  i teníem dues opcions: baixar directament al llac Missourina (el nostre destí final) i allargar una mica la caminada cap el coll de Varda. Ens decidírem per la segona opció.





Primer baixàrem uns metres cap a la vall i en diagonal (esquerra) travessàrem una gran rosseguera, per pujar després un coll empinat i relliscós. La baixada del coll del Diavolo resultà una mica delicada, amb cablejat i escales en llocs puntuals. Anàrem amb molta cura pel por a una relliscada (ens sorprengué la quantitat de nins, alguns molts petits, que caminaven). Arribàrem al llit d’una vall pedregosa (canal della Neve) i remuntarem per l’altre costat, també delicat però assegurat. El camí passa per un estret rocallós i canviàrem a la vessant del refugi del Col de Verda.







La baixada no representava gaire dificultats i quan el refugi era a prop de 10-15 minuts en Toni quedà estès. S’havia fotut el genoll. Uns quedàrem amb ell i altres baixaren a donar avís al refugi. Poguérem comprovar l’efiçàcia del sistema de salvament de la zona. Comparegué  un socorrista i ens va fer baixar al refugi mentre arribava l’helicòpter per dur-se a en Toni  a Cortina d’Ampezzo. Mentre nosaltres baixàrem i cercàrem el cotxe. Tant el Marco, el nostre guia, com el socorristes i el personal de l’hospital ens van oferir tota casta d’atencions i un tracte exquisit. Fetes les proves, se confirmà que en Toni havia de ser operat però no immediatament per tant se li oferia l’opció de tornar a Mallorca. En poc temps (coses d’internet i els mòbils) tenia el passatge per l’endemà tornar a Palma.









Passarem la nit junts al refugi de Dibona a la zona de Tofane, un lloc excel·lent amb molt bon menjar, però estàvem trists perquè en Toni havia acabat la seva part del viatge (i realment era el que més gaudia) i preocupats pel seu genoll.


 



Dia 10 de juliol
. Toni i Marco marxaren després del desjuni cap a Venècia i els qui quedàrem vam fer una excursió per la zona. L’inici de l’excursió parteix del mateix refugi de Dibona (2050 metres), per la ruta 412, prou evident i molt senyalitzada.



Comença per la zona boscosa de la vessant de la Tofane di Rozes, mantenint el nivell. El camí és fàcil i molt agradós (una passejada) fins arribar a una cruïlla amb el camí 402 que seguirem en sentit ascendent fins el Coll dei Bos (2330 metres). El coll és ple de trinxeres, refugis, construccions de pedres i fils ferros.  La pujada és suau, i la boira dona un ambient fantàstic, jugant a les puntes de les agulles rocalloses de la vall de Travenanzes.  Seguim el sender 401 cap el coll de Travenanzes, un lloc pelat on fa molt de fred, seguint el mateix sender (que ara gira cap a la dreta) per una fort, però curta, pendent que  després se suavitza fins el coll de Lagazuoi. 







En el coll n’hi ha una cruïlla de camins, però no hi havia dubte el nostre objectiu era al davant: el refugi de Lagazoui (2750 metres). Des del coll al refugi n’hi ha una forta pendent que el camí supera amb una sèrie de ziga-zagues. Xino-xano  decidírem arrancar la pujada. A l’esquerra del camí s’hi troben tota una sèrie de construccions i galeries que servien de primera línia del front austríac de la I Guerra Mundial.







Es tracta d’una zona amb espais museístics  i expositius. Començà a ploure i els darrers metres fins el refugi i l’edifici del telefèric el vam fer a correcuita, i així i tot ens banyaren. Afortunadament n’hi havia un museu (una mena de centre d’interpretació) al voltant de la Gran Guerra, i mentre descansaven i s’aixugaven les jaquetes, el visitàrem.







Quan deixà de ploure cercàrem, i trobàrem, el camí de la galeria Lagazoui que travessa el pic del mateix nom, des de dalt. Després de baixar un caminoi preciós, amb belles vistes de la vall,  arribàrem a una zona de laberíntiques trinxeres i entràrem a la galeria.



Es tracta d’una llarga galeria descendent i humida, que durant un quilòmetre baixa, baixa i baixa per unes escales irregulars i incòmodes prou feixugues. De tant en tant hi trobàrem forats sobre l’abisme i habitacions fosques, algunes  reproduint  l’estança dels soldats i il·lustrades amb fotografies d’època. Val al pena visitar-la.







A mitja muntanya s’hi troba la sortida, i per un bell camí baixàrem en ziga-zaga, fins a prop del Passo Faltarego (2105 metres) . Poc abans d’arribar a les cases ens desviàrem pel camí 402, per aquesta zona amable, còmode i ben assenyalat. Primer manteníem l’alçada entre bosc d’avets i pins, i després pujant amb més pendent fins arribar al la cruïlla del camí 412 ( on havíem arribat al matí) que ens havia de tornar al refugi de Dibona.







El camí de tornada el férem aviat i en 6 hores (inclosa l’aturada al museu i els descans) érem al refugi. Cal dir que l’amenaça de pluja era un bon estímul! De fet poc després d’arribar al refugi, mentre dinàvem,  va rompre a ploure a bots i barrals.





Mentre plou, en Toni contactà amb nosaltres i ens informà que era a Palma i tenia l’operació programada per l’endemà. L’enviàrem els nostres ànims i desitjos que tot el vagi bé. El trobàvem a faltar!

Mentre plovia, esperàvem el sopar pendents de la Mèteo de l’endemà. Anàrem a dormir prest, demà començàvem l’excursió ben prest, el pronòstic parla de pluges a partir de mig dia.