La proposta va ser un recorregut per seguir els passos de la coneguda paleontòloga de la mà de l’historiador Josep Terrassa

Dissabte dia 6 d’agost de 2023, de 9 a dotze del matí, es va proposar un recorregut per la part de Font de Sa Cala i n’Aladern fins arribar a la cova de na Barxa. L’organització va córrer a càrrec de Catalina Piris i Llorenç Vidal, guardes del parc natural de la península de Llevant, el guia va ser el mestre, historiador local diletant, investigador i president de l’Associació cultural Cap Vermell, Josep Terrassa.  A ell li devem nombroses publicacions que s’endinsen dins la Història i les creences i la cultura de Capdepera (com per exemple L’espiritisme a Capdepera i el còmic del castell del Capdepera). A les nou del matí es convocaren una quarantena de persones, vingudes fins i tot de Palma, amb una cita prèvia que va provocà que fins i tot hi hagués gent que es va quedar en llista d’espera.
 

Primerament, Josep  parlà des d’aquest repte intel·lectual que li havien proposat des del Parc de Llevant, de la valentia que tengué Dorothea a l’hora d’encetar les seves recerques, que de ben jove començà a treballar al British Museum, secció d’Història Natural,  i va haver de lluitar amb una societat masclista, la de la seva època ( actualment, moltes dones científiques encara ara han de seguir en la lluita de la seva labor) que no permetia que les dones ocupassin una posició social dins les facultats i els museus. El grup començà a mostrar interès pel que Terrassa contava, mentre descrivia el recorregut que es duria a terme: primer pujaríem al maressar de Font de Sa Cala, pel carrer de sa Gatova, a prop del camí de son Cabila, per a després tornar pel camí mateix que va fer la investigadora gal·lesa, fins a arribar a la Font de sa Cala, per passar per n’Aladern i acabar a la cova de na Barxa, la famosa gruta on la senyora Bate va topar amb l’esquelet del Myotragus en dues fases cronològiques. En total, un recorregut de poc més de dos kilòmetres, aproximadament.

Seguidament, i després d’una caminada, arribàrem al maressar, on Josep ens apropà a la figura de la paleontòloga dins la partió de s’Heretat, de com arribà des de Capdepera a aquella zona de garriga, proveïda segurament d’alguna serra per fer-se camp a través, i que amb un atuell segurament poc apropiat per a les altes temperatures, el mes d’agost mentre executava les seves excavacions va arribar a emmalaltir i va estar una setmana enllitada. També vàrem tenir la sort de comptar amb Catalina Sureda, qui amb els seus coneixements d'espeleologia ens va il·lustrar i va comentar que la inclinació de les capes de marès també indicava la direcció en què havia bufat el vent, tot i així Josep Terrassa puntualitzà que al maressar era posterior a la presència de Bates, que recordem que va arribar a Palma el dotze d’abril de 1909.

Posteriorment, iniciàrem la davallada pel mateix sender, fins arribar al camí na Bona, per mostrar-nos un torrent que l’historiador local va afirmar que no havia portat aigua (fet que corroborà una jove participant) tot i la seva profunditat. Així mateix incidí en el fet que per crear certs camins no s’havia considerat el llindar del torrent i així provocava que l’aigua fes certs estralls. Vàrem visitar un altre part del torrent amb un pas amb barreres, perquè veiéssim quin era el comportament de la terra per aquella zona. També visitàrem un tram boscós que vengué a ser el recorregut que en aquella època remota Dorothea també va trepitjar per arribar al destí final de la cova de na Barxa. Allà, l’investigador va comentar que era lloc on es tallaven els metros (mesura de tall d’un pi), per carregar-los a Es Carregador, aquí Maria, una de ses madones de sa llata, va fer l’incís que segurament també va servir per carregar de palma (tot sigui per la llata!).

A continuació, arribàrem fins a la platja de sa Font de Sa Cala (400 m.), on curiosament hi havia unes cabretes vora el torrent (tal vegada, descendents del Myotragus Balearicus). Segurament, rep el nom de Font de sa Cala (i no Cala de sa Font), degut a la importància que tenia la font pels habitants de la contrada. Allà Pep ens explicà la formació salina de la roca i Catalina Sureda entre el remor de les ones ens parlà d’Euràsia i que es veia que en el quaternari estàvem en un medi continental i quan veim roques de color vermellós vol dir que l’òxid s’aferra i les roques de color grisa indiquen que hi ha hagut una regressió marina. Totes les roques que estan per sobre del nivell de la mar tenen còdols angulosos, tal vegada d’una torrentada. L’arena de les platges crea carbonat càlcic, potser el marès està format per les dunes de les platges. També comentà que un aqüífer no és un riu d’aigua, sinó una esponja que està impregnada d’aigua. L’arena fa de filtre de l’aigua, hi ha el contacte del marès amb la calcària no erosionada i era allò que feia tallar l’aqüífer, que acaba per absorbir l’aigua salada.
 

Després, ens dirigírem cap a la platja de n’Aladern (300 m.) i prenguérem el camí que porta cap a la cova de na Barxa que comença d’una rotonda i està prou senyalitzat. Quan arribes a la costa el terreny és bastant esquerp i hi podem trobar espècies de limònium, una planta endèmica de les Illes Balears. Allà, Josep Terrassa comentà que hi havia un bufador, que amb la seva força va obrir un forat a la pedra i quan l’ona entra dins el forat ha de sortir per qualque banda, normalment surt pel forat de dalt i rebenta la pedra, l’aigua entrava per sota des de la mar i va obrir el forat a la part de dalt per on entrà Dorothea, ella mateixa diu que hi havia dues entrades, una per la part davant de la mar i una altra per la part de dalt i a dintre l’escletxa s’han trobat dos tipus de fòssils: el més antic de fa 200000 anys; l’aigua que davallava va arrossegar terra i ossos i a dins les encletxes es va anar col·locant els ossos arrossegats per les correnties de terra, que pegaren al fons de la cova, quan ve l’altra glaciació es torna a omplir d’un altra capa de fòssils, aquesta segona de fa 20.000 anys i així es formà el jaciment de na Barxa. L’entrada es troba a uns vuit metres sobre el nivell del mar. Feia goig veure com les famílies s’havien apropat a l’indret per a conèixer de primera mà les aventures d’aquesta gran investigadora, algunes estrangeres també gaudiren del trajecte i de la companyonia. Terrassa també comentà que Dorothea s’atreví fins i tot amb excavacions que per entrar-hi havia d’estar ajaguda. 

Finalment, i després de guaitar per l’escletxa de la cova en fila índia, tant els infants com els adults contemplaren el mateix que devia haver descobert la famosa paleontòloga gal·lesa; algun visitant comentà que també descobriren esquelets de myotragus per devora cala Romàntica i que les restes quedaren al museu de Manacor, però els fòssils que Bate va treure de la cova de na Barxa, segons Terrassa, se’ls emportà empaquetats cap al museu d’Història Natural de Londres, que era per a qui treballava la científica. D’altra banda, també hi ha un exemplar a Sóller.  Segons conta Josep Terrassa al seu llibre[1], «una barxa és un senalló amb tapadora fet sense pretensions, bast; l’utilitzaven els treballadors de la marina: roters, calciners o carboners. Aquella gent no tenia terra pròpia, era la part més pobra de la població». Així doncs, ja coneixem l’origen del nom de la cova i ens disposam a regressar cap a casa després d’haver recorregut el magnífic itinerari, ideat per l’estudiós Josep Terrassa i coordinat meravellosament pels guardes del parc, ambdós ben presents a l’eixida, que tant de bo no sigui la darrera, car aquesta ha servit per saber-ne un poc més de la terra nostrada, on la Història batega rere cada pedra.





Moltíssimes gràcies, Pep!

Joan Cabalgante i Guasp 

 
Agraïments: Cati i Óscar Millán.

[1]TERRASSA, Josep: Dorothea Bate i Capdepera. Edicions Documenta Balears. Col. Papers. Palma. 2019.