Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 2830
Dia, 11 de març de 2018, els grups excursionistes Camina, caminaràs de Son Servera i Cranques Reumàtiques de Capdepera, es tornaren a ajuntar per dur a terme una excursió clàssica: La canaleta del Massanella.



Primerament, es partí dels respectius pobles per anar a Inca i després cap a Lluc; passat el coll de la Batalla, l'autocar ens deixà a prop de la Font des Noguer, on comença la canal que uneix el Gorg de Cúber i el Gorg Blau, amb l'aigua que corre joiosa i oberta.







Devora, devora, la seguim, mentre travessam bassiots i fang, amb el Gorg blau de fons i el Puig de ses Vinyes als peus del Puig Major que ens mira imponent, amb la seva bolla des de les altures. Ens endinsem per la muntanya fins arribar al petit pont que travessa la canal, on l'aigua i el seu broll per iniciar la pujada fins al Coll dels Coloms.





 



Posteriorment, seguim i caminam per l'empedrat fins arribar a la Font del Prat, i d'allà, anem a trepitjar la paret de la canaleta. Sota els nostres peus hi ha un joia de l'enginyeria d'un temps, que ha sabut perdurar; s'hagué d'esperar fins el segle XVIII per dur l'aigua de la Font des Prat a les cases de Massanella gràcies a Monserrat Fontanet, que construí un aqüeducte de quatre arcs de mig punt: els arcs d'en Fontanet; es foradà la roca ("Sa Foradada"). Hi ha un salt d'aigua anomenat s'arreplegada.  A l'any 1750, l'aigua circulà per la síquia fins a les cases 7200 metres lluny de la font, amb un desnivell de 593 m. La seva aigua  va córrer lliure 233 anys.





Durant el pas del temps s'ha anat degradant fins a l'estat actual.  A la nostra esquerra queda la paret de la muntanya, i el vent, que bufa a més de 30 km/hora ens fa més vertiginós el nostre avançament. Passam per sobre de l'aqüeducte, fet de pedra viva. A la nostra dreta el paisatge s'estén i s'albira el camí de l'altra part del coster de la muntanya, el camí del qual va al refugi dels Tossals Verds. 






Després d'uns quants revolts i de contemplar el paisatge que es perd a l'horitzó, abandonam la canaleta per endinsar-nos en un bosc d'alzines. Gaudim de l'obaga de l'entorn, caminam sobre les pedres i l'ombra ens aixopluga mentre la humitat alimenta a les alzines.







Quedem a recer del vent.  Hi ha també rotlles de sitja, el darrer vestigi dels carboners del bosc de Massanella.





Seguim avançant fins que arribem a Les cases del bosc, habitades pels que feien els antics oficis de la muntanya, on dinem, mentre un tímid sol ens deixa que facem una petita becaina. Cafè, xocolata, rialles i fotografíes, les herbes de Can Planetes...tot ens acompanya, fins que pensam a reprendre el camí. Aquesta vegada, malauradament, dos dels nostres excursionistes ens han de deixar, perquè hi ha una lesió i s'apropen a Mancor pel camí que hi davalla. La resta, seguim per amunt en direcció a Lluc.





Seguidament, el rost comença a ser elevat, ens avancem, i estirem el grup, tot i així, ens adelanten excursionistes del mateix grup, més preparats. L'alzinar ens acompanya, les pedres blanques formen part del camí. Després d'unes quantes pujades i davallades, el camí es bifurca en direcció cap a l'esquerra o recte, que és l'opció que prenem. El camí es fa feixuc, a partir d'aquí, i s'eleva mentre que la pista s'eixampla, comença una sèrie de revolts, que els més animats prenen amb força, mentre agafen fondo o conversen, sobre alegres viatges a la Índia, mentre els elefants entren per les finestres dels cotxes, o bé escolten el silenci del lloc, amb el cansament que es comença a acumular a les cames. Una vegada superada la forta pendent, ens espera al Coll de la Línia una fita d'una pedra gravada, on posa LLUCH, amb una hac malaltissa, on aprofitem per fer-nos unes quantes fotos de grup.






Mentre el personal va arribant, les motxilles pesen, les cames pesen, tot pesa...menys, perquè ja s'aproxima l'arribada. Abans però, encara ens espera una sorpresa, gràcies a l'experiència d'un guia serverí: la font de l'Hort, que brolla, en un desviament del camí. En una breu incursió, com a centàures que s'han extraviat de la manada, bevem l'aigua que hi raja, no sense fer les fotografies pertinents. Seguidament, reprenem el camí.


Finalment, tornem a la pista i seguim l'itinerari fins arribar a la caseta del guarda, que ens fa pagar per haver passat pel seu territori, nova forma de fer rendible la possessió. Quatre euros cada un, una taxa de la propietat per fer rendible la finca.





Després de caminar una petita estona i portar 13 kilòmetres a les esquenes, ja arribam finalment a la nostra fita: el coll de sa Batalla, on encara ens queda temps per tastar un pastís o prendre un refresc, abans d'iniciar la tornada amb el bus. Cosa que feim, en silènci i conformats, en espera de poder arribar a descobrir altres fites, altres racons o cims muntanyencs que ens agombolen, com aquesta inèdita excursió.



La propera, els dies 14 i 15 d'abril si el temps ho vol.