Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 1278

MEQUINENSA

Mequinensa no existeix. Mequinensa és un somni. Mequinensa és un mite. Anàrem a Mequinensa i no la trobarem i per això mateix ens sembla més real. Trepitjàrem l’antic camp de futbol i escoltàrem en Cristòfol que contà una vegada més la gesta del 6 a 2: “Doncs, això és el que va passar, noi; i l’Ebre embassat per la fortíssima empenta del Segre, començà a inundar plàcidament el camp de futbol... Los forasters, gent de secà, eixuta i corretjosa, que no havien vist en la seva vida aquella abundor d’aigua, es van esfereir... I aquella va ser la nostra: ¿qui havia d’aturar un equip de gent de la Ribera... Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d’escarnir-los, sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobrets, de no saber què era un riu.”

 

                                     Camí de Cirga

Pujant pel carreró de Sant Francesc ens vingué a la memòria la feta d’en Florenci, a qui, just davant la fonda del Trinquet, li patinà la bota de sabó fluix de setanta quilos, que anà a parar al molló del Pedret i omplí d’escuma els llaüts. I vérem l’Agatòclia Molina, de la fonda del Porc Senglar, tal com la imaginàvem: alta, plena, morenota, amb els ulls grans i més negres que l’estalzí, els mateixos que li serviren per encisar a Míster Wilson. I la vídua Salleres amb el quimono de seda i els minaires “negres com tions que tornaven de la feina amb els llums de carbur encesos”.  I recordàrem moltes altres històries autèntiques de la Mequinensa mítica davant una orxata ben fresca, el mercuri  sobrepassava els 40 graus, asseguts al café de La Granota.

Hora foscant, tornant pel camí de Cirga, ens creuam amb un home major, el saludam, ens saluda, és en Jesús Moncada tornant, després del passeig tardoral, a la botiga dels seus pares.


Continuam i ens endinsam “lluny, a l’altra vora de l’Ebre, la plana pelada, immensa de Montnegre: una taca cendrosa amb taques de rovell, sota el cel ras, sense un núvol”.


 
                         Aiguabarreix Segre-Cinca