Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 1508

Un dia d’aquests uns coneguts em dugueren a trescar per uns camins d’aquells que ni les cabres saben per on s’ha de passar.



Un dia d’aquests que encara feia mig calor, mig fred, previ convit i acceptació posterior del convit, uns coneguts em dugueren a trescar per uns camins d’aquells que ni les cabres saben per on s’ha de passar. És a dir, que de camins, res de res.

La història caminadora començà un diumenge ventós, de vent, d’una tramuntana d’aquelles que, quan la sents en primera persona, no voldries ser ni persona ni primera. Jo sabia que havia de bufar, doncs m’havia preocupat, si més no, de tenir alguna informació meteorològica per protegir-me, tan poc em fiava d’aquells rufians. Però les primeres hores del matí el vent era en calma i la mar al voltant d’Es Caló, allà per l’extrem oriental de la mar d’Alcúdia, encara mostrava una brillantor pròpia dels banys estivals. Jo, però, malgrat el meu desconeixement  i incompetència per moure’m en el medi natural, vaig observar una ratlla que separava aquestes aigües plàcides d’una foscor tenebrosa i matisada que em feia imaginar mals presagis.



Un de la comitiva semblava fer de guia, com si conegués la zona més que els bocs que per allà deuen habitar. Al començament, però, vaig seguir el petit grup per un camí de veres, per on hauria pogut passar un carro tirat per dos bous; “és fàcil fer de guia per un camí així”, vaig pensar. No obstant, després de mitja hora, ens va fer aturar per gairebé obligar-nos a prendre forces d’aquelles viandes que cadascú guardava al seu sarró. Seguint els costums dels altres participants, vaig endrapar una peça de pa i embotit; al cap i a la fi, m’era igual carregar-ho al sarró del darrera o al del davant!

Jo vaig acceptat d’anar a passejar per aquelles terres per mor de desconèixer-les vastament. M’havia fet idea d’anar captant fites i senyals per tal de memoritzar la ruta planejada i, cas que algú m’ho demanés, poder transcriure-la-hi de la manera més fidel possible. Així doncs, quan el darrer dels comensals havia liquidat les seves engrunes, aquell qui feia de guia alçà la volada indicant-nos que havíem de seguir. Per a la meva sorpresa, enlloc de tirar per aquella senda ben marcada, trencà a la dreta endinsant-se entre la vegetació cap a un suau contrafort, si és que se li pot dir així, que enfilava directe amunt a la carena. Qui guiava va anar a cercar el pas entre dues penyes, cosa que em va sorprendre al començament però, en passar-les, vaig veure que no era mala opció. D’allà, gairebé com fan els banyuts i banyudes de quatre potes i sense afaitar, cada un dels membres va anar enfilant costa amunt per assolir la carena al seu ritme.



Per fi, des de dalt, s’albirava un camí a l’altra banda d’una tanca! Però... ah, que te creus tu que anirem com les persones? No, no. Aquella persona qui ens guiava devia ser més a prop de les cabres d’allò que m’havia imaginat! Creuant el filat no se li acudí més que resseguir-lo cap a l’esquerra que, pel que sé dels punts cardinals que vaig estudiar a escola i veient el sol per on havia deixat el seu rastre d’ençà que havia sortit, deu fer camí al nord-est aproximadament.



Poca estona més tard una petita part del grup va decidir seguir amunt com anàvem, mentre els altres, suposo que devíem ser els menys preparats, anàrem girant cap al sol per anar baixant per una lloma suau i igualment plena d’herbes. “Quina sort”, vaig pensar jo, “si baixem serà que ja estem arribant a la fi de l’excursió”. Però després de la baixada, havent creuat aquella tanca una altra vegada i allunyant-nos d’ella, arribà una altra pujada i, de nou la tanca. Tira que tira, com cercant la mar, trobem un pas que permet saltar el filat i agafar una pista de l’amplada del cul de dos bous. Seiem una estona i veiem arribar els qui s’havien separat poca estona abans. Ah, ja són aquí!

Va, som-hi, seguirem! Ja m’imaginava caminant tranquil·lament per aquella pista cap a algun lloc civilitzat. Doncs si la lògica diu que has de creuar, pensa-t’ho! Deixa la tanca a l’esquena i tira’t, torrent avall, per un lloc que en diuen la Font de Sa Vaca. “Però si allà a baix només s’hi veu la mar! Ai... per on sortirem!”

Baixa que baixa i segueix la cabra, que ja no sé si és humana, aquella bestiola a qui seguíem, procurant no lliscar i aguantant el vent que, de feia estona, ens despentinava la clenxa. Ja m’havia feta a la idea que ens recollirien en barca, però ni per aquestes. No arribàrem a ran de mar, no. El cap de la serp que formàvem va tornar a girar cap a l’esquerra, es va colar per davall d’una branca de pi a quatre potes, cosa que ja no m’estranyava gens, i va fer que seguíssim per allà un per un fins empassar la cua.



Costejàvem amb el vent que bufava per l’orella dreta i ens obligava a prendre més precaucions per tal de no caure. I, vet aquí, que tornàvem a pujar! Tira-tira, la serp s’anava allargant. Mentre les banyes de la cabra envestien la costa com si res, la cua s’arrossegava com si hagués deixat anar les darreres forces per algun forat proper.



Gràcies a no sé quina divinitat férem un primer descans per picar davall una gran balma i, poca estona més tard d’aquell frugal aperitiu, enfilats al voltant d’un arbre i arredossats per unes roques, acabàrem de traspassar pes del sarró del darrera al del davant. D’allà estant contemplàvem, cap el sud-est, el faralló d’Albarca, el cap d’Es Freu, penyes i penya-segats.

Amb la cua reconfortada i el cap com una cabra, el seguici seguí enfilant amunt com si fos el més habitual del món. I arribà un punt on el vent ja no ens despentinava: simplement, s’enduia fins la darrera cana. Per allà costava de caminar més del normal. Per sort, els suposats camins ens conduïen a acabar donant, gairebé, l’esquena a n’Eolo, i per fi tornàrem a veure aquella part d’on partírem. Però... encara de ben amunt! Faltava baixar!



Jo no sé si la baixada va ser, com la resta del passeig, organitzada o improvisada. Només puc dir que llençar-se per un torrent sec no em sembla propi de persones assenyades, què voleu que us digui. I, a més, veient des de dalt que has d’anar cap a l’esquerra, d’on has partit, per què a mig torrent es decideix girar cap a la dreta? Per anar a buscar la platgeta que s’amaga darrera Es Caló, aquella que diuen Sa Platjola?

Per fi allà vàrem reprendre el camí de dues potes, el de les persones. Jo tenia l’esperança que, acabada la passejada, que durà unes set hores, que es diu aviat, algú m’hauria condecorat d’alguna manera, no sé, amb la Banya de Plata, o algun trofeu commemoratiu per haver-me introduït en el món dels trescadors de muntanyes. Res, la gent s’acomiadà com qui ha sortit a fer un cafè un dia qualsevol. Bona nit i passi-ho bé. Quines coses!



Nota;
Aquesta excursió l'havíem fet al març de 2010. Aquí teniu la crònica publicada  en el seu moment.
http://www.capvermell.org/index.php/fets-i-gent/excursions/5608-volta-a-la-talaia-moreia-14032010