Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 683
L’obra (Els que recorden) són dues peces que es poden veure de forma independent, però que dialoguen, que tenen coses en comú i que al final se complementen una amb l’altra.



Conversem amb Rafel Gallego i Jaume Miró, autors de “Els que recorden”, obra estrenada recentment al teatre de Capdepera. En un primer moment van escriure dues obres pel teatre curt que havia de representar-se durant les festes de San Bartomeu 2020 i que, per mor de la COVID, se van haver d’anul·lar. Dies 6 i 7 de novembre vam poder gaudir, una vegada adaptades per a ser representades a l’escenari d’un teatre. Són dos dels dramaturgs de referència a les Illes a l'actualitat.

- Cap Vermell : Com sorgeix aquest projecte ?
-  Rafel Gallego:  Es  proposta que es  fa Es Mussol, a Jaume Miró i a jo , per contar una història que pogués haver passat aquí a Capdepera, i per extensió  a qualsevol poble de Mallorca. A partir d’aquí  li comencem a donar voltes. Jaume i jo coincidírem en que podria ser una història que juntes realisme màgic i  teatre documental, que al final és fals teatre documental perquè les històries que veiem a l’escenari són inventades... però és veritat que podien haver passat, excepte qualque element que és propi de la ficció. Li van donar voltes... jo volia escriure sobre dos dones que fossin diferents però que, en qualque moment conreessin una amistat ambigua, que no deixés clar si darrere també hi havia desig o, fins i tot, amor. M’agrada jugar amb les fronteres difuses d’allò que eren o no  eren i, sobre tot, del que pensava la gent del poble amb tots els prejudicis dels anys 50 i 60. Per introduir un aspecte màgic, m’agradava l’idea que una d’elles fos comare i  també un poquet bruixa, que sanàs  a la gent amb herbes... Així vaig començar a escriure i en Jaume (Miró) va seguir aquest fil però centrat en un home molt peculiar, com una mena d’l·luminat, que volia canviar el món i mantenir les essències de la mallorquinitat, de la gent més autèntica, més primitiva... però de la gent que manté la identitat de d’un poble versus tota aquesta tecnologia i modernitat que moltes vegades ens fa ser el que no som.
A partir d’aquí van començar a dialogar les dues peces. L’obra són dos peces que es poden veure de forma independent, però que dialoguen, que tenen coses en comú i  que al final se complementen una amb l’altre.
Les obres estaven pensades, especialment la d’en Jaume per a fer en el carrer, i al final s’han hagut de fer al teatre i s’han hagut d’adaptar. Aquí intervé na Maria Bauzà, que ha dirigit la peça d’en Jaume. La nostra no ha tingut molta dificultat pe adaptar-la “ a l’italiana” perquè la nostra història pot passar a qualsevol poble i interpretar-se en qualsevol espai. En realitat contam una història i volem que al final el públic surti pensant si el que contem  ha passat o no.



- CV: No es tracta d’una continuació de teatre documental d’”Alenar”...
- RG:
Partim d’aquí per l’idea i el format. L’idea és continuar contant històries, però en aquest cas no ha hagut documentació i recerca, i la que ha hagut ha estat mínima, tot i que després s’han donat moltes coincidències amb fets que van passar a la realitat. No ha hagut recerca sinó invenció, respecte a “Alenar” mantenim el to i l’intenció de contar històries de gent peculiar que podien haver passat en un poble. No gent marginal, sinó gent diferent. Gent que en un moment determinat no va ser compresa pel seu voltant, que va generar prejudicis, contradiccions i, fins i tot, rebuig.

- CV: Capdepera té una certa tradició de metodistes, espiritistes...

- RG: Aquest aspecte planeja. M’ho ha contat na Toti i en Pere, i planeja sobretot en el personatge de la comare

CV: Com ha anat la posada en escena?
RG: Al final s’han ajuntat Es Mussol i Noctàmbuls i ha fluid molt bé. En la nostra peça era bastant fàcil dur allò que teníem pensat pel casal del Centre Melis Cursach al teatre. En el cas de la peça d’en Jaume no ho era tant però Maria Bauzà ha fet una adaptació per representar-la a l’escenari. Jo estic molt content com ha quedat. Ja havia fet feina en vàries obres amb na Bàrbara i alguna coseta amb na Toti i vaig quedar molt content també. Ha estat una experiència fer feina amb totes dues. Amb Pere i Biel no he fet feina directament però els he vist fer obres d’en Jaume Miró i d’Es Mussol (La Pressa) i m’ha agradat com actuen.

- CV:  Consideres que hi ha nivell, malgrat no ser “professionals”...
- RG: Són semi professionals, com els 90 per cent dels actors i les actrius d’aquestes illes, perquè han de fer altres feines... però podrien ser professionals a “full time” perfectament. Na Bàrbara ho és, o ho intenta,  i en Pere, na Toti i en Biel ho podrien ser perquè tenen qualitat i nivell de sobres.  A Jaume fa temps que el segueix com a espectador...

- S’incorpora Jaume a la conversa i li demanem com va sorgir el projecte...
- Jaume Miró: A jo m’agrada pensar com un tot, va sorgir amb l’idea de fer-la en el carrer, en un espai no teatral, no convencional i l’idea que sorgí  va ser una peça un poc diferent del que es veurà a  “Els que recorden”. Un dia tornarem al carrer, esperem que el més aviat possible, i podré representar l’idea original: era una peça que mesclava teatre documental, teatre de memòria i també com una espècie de visita guiada del mateix carrer, jo volia que els espectadors viatjàssin de casa en casa (per la façana) i escoltant la història que passava a les cases. Aquesta era una idea inicial, i l’altra a partir del teatre documental fer realisme màgic. A partir de la memòria i la documentació crear realisme i crear màgia.
Xerrant amb en Rafa vam comentar el que treballava cada un en la seva obra i tragueren punts de contacte entre les dues obres. Així sorgiren dues obres que estan en contactes, que dialoguen, tant les històries com els personatges. La meva obra era “ L’home més vell del món”, abans tenia sentit que tingués un títol, ara no ho sé, és diferent.

- CV; Estàs content del resultat?
- JM: No les he vist encara, conec les versions preparades pel carrer però no l’adaptació. Jo vaig escriure l'obra pel carrer com una mena de tour turístic-teatral i me vaig bloquejar a l’hora de traslladar això a l’escenari d’un teatre i per això vam proposar cercar algú que coneix aquest trasllat de temes que és na Maria Bauzà, amb la que em sento molt a gust de fer feina. Ella ha fet la dramatització i assessorament per passar un text escrit pel carrer al teatre.
Jo me sent a gust contant històries. Que et poden agradar més o manco, però són històries, no fer experiments. En aquest aspecte som clàssic en el plantejament-nus-desenllaç.  Estic molt content de fer feina amb aquest gran equip tant els actors que conec molt bé, com en Pere i na Maria.



-CV: Tindrà més recorregut aquesta obra?
- JM: Aquesta és una bona pregunta per a ells. Per jo sí, tot el que sigui possible ja que muntar tot això du molta feina, però és mal de dir en el temps que vivim.  
Els deixem assajant i ultimant els darrers detalls durant l’assaig previ a la presentació. Ha estat un plaer parlar amb dos dels dramaturgs capdavanters de les Illes units en un projecte teatral a Capdepera.

Els qui no l'han vista, que sàpiguen que per Nadal tornaran a l'escenari de Capdepera. Gràcies i molta sort!