Imprimeix
Categoria: Sant Roc i Sant Bartomeu
Vist: 387
Avui sant Roc amb festes a Cala Rajada (Capdepera), Alqueria Blanca (Santanyi) i als municipis de Porreres i Alaró.


 

El sant es un enigma, el que es segur es que era occità, ja que si nasqué el 1295 era súbdit català-aragonès (el regne encara no havia estat reintegrat a Jaume II de Mallorca) i si nasqué el 1350 era súbdit francès. Mori jove i a causa de la pesta. Per acabar-ho d’adobari segons la Vikipèdia  l'historiador belga Pierre Bolle, que ha estudiat exhaustivament les fonts i les tradicions sobre el sant, Sant Roc no és un sant històricament versemblant i, probablement, la seva llegenda, basada en altres d'anteriors, crea una nova figura totalment fictícia. Diu Josep Miquel Bausset que segons la tradició va néixer amb una creu vermella a la panxa i “de camí a la Ciutat Eterna, es trobà amb la pesta que assolava la ciutat de Acquapendente i posteriorment a Cesena, on també hi havia aquesta mateixa malaltia i amb la seua presència l'epidèmia cessà, cosa que també passà a Rímini. Tot semblava indicar que per allà on passava Roc, la pesta desapareixia com un favor de Déu, per la pietat i la sol•licitud que el nostre sant tenia pels malalts. Va ser a Piacenza on Sant Roc quedà contagiat per la pesta, que patí, com un altre Job, amb gran paciència, refugiant-se en una cova d'un bosc. Conta també la tradició, que un gos d'una casa pròxima li portava cada dia un panet.  La tradició conta que quan Sant Roc va quedar curat, el gos el seguí caminant amb ell. Per això en la iconografia, Sant Roc és representat sempre acompanyat del gos. Roc decidí tornar a la seua terra i a Angera, a la vora del llac Maggiore, uns soldats l'acusaren d'espia i el tancaren a la presó, on morí 5 anys més tard, sobre el 1376”. 

A la plaça Nova de Barcelona està documentada la seva festa ja el 1589 i avui a Arenys de Mar (la Sinera d’Espriu), celebren els quatre-cents anys en que el sant els va lliurar de la pesta.

Conta la Web de la Seu que Rodes fou envaïda pels turcs el 1523. Les relíquies de sant Sebastia acabaren en mans de l’arxipreste de l’església de sant Joan (dels cavallers que aleshores es deien de Rodes i que avui coneixem com de Malta), Manuel de Surivisqui. Aquest clergue portava les relíquies cap a Castella però quan el seu vaixell passava per Mallorca la tempesta no el deixà passar mes endavant. S’interpretà que era voluntat divina que la relíquia es quedes a Mallorca, això sí, amb càrrec i paga vitalícia per a Suriavisqui. Així que el sant antipestífer passà de sant Roc a sant Sebastià. Fins i tot a Alaró els dos sants figuren al retaule major de la parròquia i les capelles dedicades al patró de Palma son molt més nombroses que les dedicades a sant Roc. Com diuen els italians passata la festa, gabbato lo Santo 

Si es va contagiar a Piacenza, hem de recordar que els placentins tenien la llotja davant l’oratori de sant Feliu de Palma, on anys mes tard viuria Josep Socies Gradolí que fou president de la Companyia de Tramvies i que el 1920 patí en aquesta casa un atemptat que fou atribuït al tramviaris que estaven de vaga.    

I si els mallorquins als que no fan la “erre” els fem recitar allò de “un carro carregat de terra rotja, els castellans utilitzen "el perro de San Roque no tiene rabo porque Ramón Ramírez se lo ha cortado".

Del facebook de Biel Barceló